Andreu Claret: “Sóc més federalista que mai”

El periodista Andreu Claret (Acs, Occitània, 1946) acaba d’escriure 1939. La Caiguda de Barcelona (Columna), sobre els darrers dies de la Catalunya republicana i l’entrada dels franquistes. Una història viscuda a casa seva. La seva mare, a qui dedica el llibre, a quinze anys se’n va anar de Manresa fins a arribar al Pertús fugint dels franquistes. Claret és fill de l’exili i en aquesta entrevista parlem del llibre que tanca una trilogia que ha fet sobre la rereguarda catalana, tant present en les converses dels exiliats. Però amb aquest militant del PSUC en plena transició, i del Partit Comunista del 1983 al 1986, també hi parlem del moment polític actual. Claret ara escriu a El Periódico, i en el passat ha dirigit EFE Catalunya i EFE Amèrica Central i ha estat delegat a l’Àfrica subsahariana. Ha estat director de l’Institut Català de la Mediterrània, director de comunicació del Fòrum de les Cultures i director de gabinet Grup Agbar. El 2008 se’n va anar a Alexandria a dirigir la Fundació Euromediterrània Anna Lindh fins el 2015. Actualment és membre, alhora, de l’Institut Elkano, centre d’estudis al servei del regne d’Espanya, i del Diplocat, consorci al servei de la diplomàcia catalana.

—Per què un llibre sobre el 1939?
—Perquè n’he fet un sobre el 1937 i un altre sobre el 1938. Tenia al cap d’escriure una trilogia sobre la guerra civil a la rereguarda catalana. Em sembla que és un tema poc conreat per la narrativa catalana.

—Sense revelar la trama: què voldríeu que el lector se n’endugués, d’aquest llibre?
—Que penetrés en l’atmosfera social i política de l’any 1939. Que construeixo amb personatges històrics (Companys, Azaña, etc.) i de alguns de ficticis. Si pretenc ser alguna cosa és recreador de l’atmosfera d’aquells anys. Perquè és la millor manera per a molta gent d’entendre què passava. La història contada pels historiadors sempre és una mica eixuta. Pretenc donar-li aire.

—Per exemple, els germans Plandiure del llibre van existir?
—Són ficticis. Però no és fictici que molts boxadors eren republicans. Barcelona era capital de la boxa. I molts boxadors es van quedar sense feina quan va esclatar la guerra. Molts van ser contractats per a servei de guardaespatlles. El guardaespatlles de Tarradellas era boxador, el cònsol soviètic era boxador. I el meu guardaespatlles de Companys és boxador.

—La Irene Moragues del llibre té res a veure amb Irene Polo?
—Molt a veure amb Irene Polo. Està inspirada en Irene Polo. Tinc una admiració profundíssima per Irene Polo. Crec que és la més gran periodista catalana que hi ha hagut mai. Que serveix per a entendre molts dels problemes socials i polítics dels anys trenta. Li he volgut retre homenatge.

—Una de les protagonistes del llibre és jueva.
—Tinc una obsessió tremenda amb els jueus. Surten a les tres novel·les. A la primera el brigadista internacional és jueu, a la segona la dona del cònsol és jueva , i a la tercera la prostituta portada de Polònia també ho és. Em fan de pont entre el nostre drama i el de la guerra mundial. No sóc jueu, ni sionista, i he estat molt crític amb Israel, però històricament, quan els jueus ho passen malament, nosaltres ho passem malament al cap de poc temps.

—Dediqueu el llibre a Maria Serra i Claret, la vostra mare. A quinze anys va anar de Manresa al Pertús, fugint dels franquistes. Què us arriba del 1939 a través de la mare?
—M’arriba a través de la mare, i de l’àvia una mica. No m’expliquen gaires detalls, tot i que hi ha el detall de la cullereta que al llibre n’he fet un element simbòlic important. Si vols l’explico.

—Expliqueu.
—Jo devia tenir vuit, nou anys, era a França. L’exili. No havia estat mai a Catalunya. I vaig mirar un mapa. On és Manresa? Barcelona. El Pertús. I em va semblar llunyíssim i llarguíssim el que havien fet. Em van explicar que havien sortit caminant. Els meus avis eren gent molt modesta, poc significada. Però ell, comunista. I quan van sentir que els franquistes eren a l’altra banda del riu Cardener van posar-ho tot en un cotxet de nens i se’n van anar. El cotxet de nens no devia passar de trenta o quaranta quilòmetres. Ho van entaforar tot en un farcell. Van llençar moltes coses. Per exemple, la coberteria platejada que els havien regalat quan s’havien casat. Per ells era de molt valor. I ma mare es va quedar amb una cullereta petita. La cullereta amb què jo menjava de petit.

—Hauríeu d’escriure unes memòries.
—No n’he fet mai. Però potser ho acabaré fent. He estat a l’Amèrica Central, al nord d’Àfrica, al Llevant. Es fa difícil de transformar-ho en unes memòries. Però sí que m’agradaria escriure unes memòries de periodista. Em sembla que tinc coses a dir. I que poden ser útils.

—Per exemple, en el procés d’independència, on és Andreu Claret? Com ho heu vist i viscut?
—Jo vaig a Alexandria el 2008 i no en torno fins el 2015. Ho seguia, però no ho vivia. I quan torno aquí em trobo una Catalunya profundament transformada. Em produeix un impacte profundíssim. Els que picaven pedra per la independència de fa anys em mereixen el més gran respecte. Però és que em trobo amics meus que quan jo col·laborava amb Pujol m’acusaven de nacionalista, o que no parlaven català, ni tan sols ara, i que s’han fet independentistes. Intento separar la societat catalana entre els que en volen fer un projecte polític i els que s’hi han afegit pel vent que bufava. No m’ha agradat mai.

—Per exemple, el Primer d’Octubre del 2017, què va fer Andreu Claret?
—El dia del referèndum jo no pensava anar a votar. Perquè pensava que era un engany. Quan veig el terrabastall que s’organitza decideixo a última hora de la tarda anar a votar. Vaig al col·legi i quan veig qui és el president de la taula, no voto. I no et penso dir qui és.

—Home! Digueu-ho.
—Un filòsof.

—Ah! Un filòsof que es diu Josep?
—No me’n recordo. Em sembla que se m’ha esborrat. De veritat. És un d’aquests que et deia. Una persona que trobo forçada. S’ha fet independentista per una carambola d’aquestes que agrada tants els catalans.

—I aleshores, no voteu?
—No voto. Torno a casa. Eren les vuit. Em sap greu no haver votat, perquè veig més hòsties. Però ja no em moc de casa i estic horroritzat i al mateix temps espantat pel que passa. Comprenc de seguida la dimensió de la tragèdia. Pocs dies abans Puigdemont ens explica al Diplocat què farà el 6 i el 7 de setembre. “Que l’estat tanca totes les portes i s’ha de tirar pel dret.” Li dic: “Mentre el tema sigui els catalans volem votar, Europa ens entendrà. Si és els catalans volem tirar pel dret, a Europa es tancaran en banda.” Europa és l’imperi de la llei. Per bé i per mal. Ara ho és per bé de Puigdemont que va guanyant batalles. Però, per violència que hi hagi, Europa no prendrà posició. I em sap greu, però anticipo el que passa. L’imperi de la llei.

—Esteu al Diplocat. I també a la Fundació Elkano.
—Sóc l’únic que estic al Diplocat i a Elkano. Cosa que m’honora.

—Heu explicat quin és l’error que veieu a la banda catalana. Tirar pel dret. I quin és l’error que veieu a la banda espanyola?
—Hi ha una dreta que ha trobat una mina a Catalunya. No té projecte per a Espanya i ha fet de Catalunya l’ase de tots els cops per a mantenir-se o recuperar el poder. Amb una visió curtterminista, instrumental i extremadament perillosa perquè alimenta l’anticatalanisme segons com xenofòbic. Al PSOE hi ha dues ànimes. Hi ha una part més institucional i més jacobina. I una gent del PSOE que sap perfectament –i ho sé per amics que tinc a Andalusia, i ara he estat al País Basc– que si no s’arregla el tema català Espanya està en un atzucac. I creuen que s’ha d’obrir la porta a una solució federal.

—Andreu Claret encara és federalista?
—Sóc més federalista que mai.

—Com el veuríeu, un referèndum d’independència?
—En general no m’agraden els referèndums. No sóc una persona de blancs i negres. Sóc una persona de sís i nos, tots dos. A mi els referèndums no m’agraden. Si hi ha la meitat de Catalunya que vol canviar i l’altra meitat que no, o anar enrere, per què no trobem una proposta que representi un canvi substancial del que hi ara? Un federalisme modern, ben entès, i amb regles molt clares. Que no satisfaria ningú, però ens permetria anar millor.

—Fins a quin punt la vostra generació està marcada pel 1939 i la derrota?
—Jo personalment estic marcat per l’exili. Sé què és un exili, s’hi pateix. Cada Nadal dèiem: “L’any que ve el passarem a Barcelona.” I collons, un Nadal, i un altre Nadal, i un altre Nadal.

—L’any que ve Jerusalem.
—L’any que ve Barcelona durant vint anys!

—Vint?
—Jo vaig venir aquí quan tenia disset anys. Estic marcat per l’exili i per la transició. La transició ja no diré que la vegi com un èxit, perquè ja he après de la crítica social. Però que vam fer el que es podia fer, que Déu n’hi do, això segur. Les forces armades eren franquistes. La justícia, de dalt a baix. El país era fotut, amb perill de confrontació. Jo vaig estar a la presó. I dels que va acompanyar el Txiqui fins a Collserola, i vaig sentir els trets amb què el van pelar. Jo anava amb un cotxe amb l’Enric Sopena. Ara, amb Espanya hem de buscar una aliança, amb aquells espanyols que poden entendre la perspectiva catalana. Acabem d’una vegada les restes de franquisme que hi ha a la judicatura. I modernitzem plenament el país. Fixa’t en el PSOE. Té una tradició que es veu al llibre. Negrín tocava els collons a Companys sense parar, però davant el feixisme és el que va plantar cara fins al darrer minut.