Andreu Claret clou la seva saga sobre la guerra i l’exili amb el premi Ramon Llull

La biografia del periodista i escriptor Andreu Claret (Acs, Occitània, 1946) és marcada per la guerra i l’exili. Fill del polític d’ERC Andreu Claret Casadesús (Súria, Bages, 1908 – Barcelona, 2005), va néixer tot just acabada la Segona Guerra Mundial en una família marcada per l’expatriació i la duresa de la postguerra. Aquesta experiència familiar directa li serveix per a bastir una novel·la, París érem nosaltres, guanyadora del premi Ramon Llull d’enguany, que s’ha anunciat aquest matí.

El jurat, format per Carles Casajoana, Pere Gimferrer, Isona Passola, Núria Pradas, Gerard Quintana, Carme Riera i –com a secretari amb vot– Emili Rosales, ha decidit de premiar Claret amb un guardó dotat econòmicament amb 60.000 euros, per una novel·la que clou la seva saga de la guerra i l’exili, formada per El secret del brigadista, El cònsol de Barcelona i 1939. La caiguda de Barcelona.

Una novel·la familiar

La novel·la usa les tècniques de la ficció per explicar la vida d’Andreu Claret pare, fill de rabassaires, fundador d’ERC i amic de Lluís Companys que es va trobar obligat a fugir a l’estat francès després de la derrota republicana. Allà ha de sobreposar-se a l’ambient tòxic de l’exili republicà i dedicar-se a les tasques més insòlites: gestionar un circ, explotar boscs d’Occitània durant l’ocupació alemanya, organitzar els primers concerts solidaris de Pau Casals… Alhora, la seva col·laboració amb el maquis de la Cerdanya el posarà en el punt de mira de la Gestapo, i, des de la direcció del Poble Català, clamarà per la unitat política dels catalans exiliats. “He volgut tancar la saga amb la història de la meva família. Aquesta dimensió íntima i personal ha estat un repte literari, però, sobretot, un desafiament personal”, ha dit. De fet, Claret assegura haver descobert que escriure sobre els pares és un exercici arriscat.

D’Andreu Claret Casadesús, sempre se n’ha dit que tenia una vida de llibre. Recordat com “l’home de les neus” que de l’exili andorrà estant va salvar Barcelona durant la nevada del 1962, el seu fill ha volgut transcendir la biografia estricta, amb una novel·la que li permet d’omplir la història de sentiments i emocions que s’escapen del gènere biogràfic: “Em permet d’endinsar-me en un home que no era d’una sola peça, sinó contradictori.” De fet, Claret assegura que el llibre li ha servit per a tancar ferides i que ha acabat tenint un sentit reparador. “M’ha permès de refer ponts trencats amb part de la meva família, com espero que serveixi per a milers de fills i néts de catalans que van viure aquests fets, i escriure-la m’ha deixat en pau.”

Escriure i guarir ferides

Si bé el seu pare es va poder refer i sobreposar-se a les adversitats de la derrota, la vida del seu germà Florenci, que havia estat batlle republicà de Súria (Bages), va ser dramàtica. L’oncle volia explorar el retorn, i la dona i la filla van travessar clandestinament els Pirineus per cercar els avals necessaris que havien de permetre a la família de tornar. Però les dones van ser detingudes per la Guàrdia Civil. Sotmesa a tortures, la tia va tenir una crisi psicològica que va requerir que la internessin al manicomi de Salt, d’on no va sortir. La cosina va tornar a l’estat francès i no va voler saber mai més res de tornar. Per a Claret, aquesta ha estat una història amagada que ara ha pogut reconstruir: “Escrivint he pogut conèixer part de la família del meu oncle i reunir-me amb una cosina que no havia vist mai i abraçar-nos. La literatura a vegades serveix per a guanyar premis, però a mi m’ha servit per a descobrir una part de la família que m’havia estat amagada.”

Malgrat el dramatisme dels fets, la novel·la també és la història d’amor d’un home i una dona que s’enamoren en un context advers, però que reïxen a sobreposar-s’hi i obrir-se camí. Refugiat a Occitània, el pare va deixar la seva primera dona per casar-se amb Maria Serra, exiliada com ell, i mare dels seus fills Andreu, Lluís i Gerard. Uns fills que, d’una manera o altra, també són protagonistes de la novel·la, “obertament familiar i escrita en primera persona, on el pare és el pare i la mare, la mare”.

Del Bages a Andorra

A París érem nosaltres hi apareixen un bon grapat de personatges reals, com ara el president Lluís Companys, el lingüista Pompeu Fabra, el periodista Eugeni Xammar i el músic Pau Casals, amb qui Claret va bescanviar una nombrosa correspondència que ha servit com a documentació al llibre. També hi tenen cabuda els principals esdeveniments de la biografia de Claret, des dels inicis polítics al Bages, en un ambient marcat pel catalanisme republicà dels rabassaires i la revolta anarquista dels minaires, passant per la seva experiència a la guerra, quan va ser enviat per Companys a posar ordre al poble de la Fatarella, després de la tragèdia arran de la resistència dels pagesos a la col·lectivització de la FAI i va exercir com a comissari dels hospitals militars en ple predomini comunista, fins a l’Andorra de l’exili, on després de la Segona Guerra Mundial es van refugiar espies, botxins i personatges tèrbols i on viu fins que no torna a Barcelona, el Nadal de 1962, cridat pel batlle franquista Josep Maria de Porcioles. I, entremig, l’ocupació alemanya durant la qual va entrar en contacte amb els maquis que s’amagaven als boscs que explotava i amb qui va acabar col·laborant. Un vincle que va fer que l’empresonessin al castell dels Reis de Mallorca de Perpinyà durant cinquanta-nou dies, i d’on va poder sortir gràcies als bons oficis de Pau Casals, de qui va esdevenir home de confiança i estret col·laborador en les tasques solidàries.

Al final, la història d’Andreu Claret i Maria Serra acaba essent la d’una família que se’n surt, com ha volgut deixar clar Carles Casajoana, membre del jurat. Una valoració que admet l’escriptor i fill dels protagonistes, que assegura que hi ha volgut donar una nota d’esperança. De fet, el títol fa referència al moment més feliç de la vida dels pares, el viatge a París de l’any 1946.

Periodista de llarga trajectòria, Andreu Claret ha estat director de l’agència EFE a Catalunya, col·laborador de diversos mitjans de comunicació, com ara La Vanguardia i l’Avui i director de l‘Institut Europeu de la Mediterrània i de la Fundació Anna Lindh pel diàleg intercultural. L’any 2008 va debutar a la literatura de ficció amb El secret del brigadista.