Andrés Boix: “No veurem un sí del PSOE a una amnistia ni a un referèndum”

Aquests dies en què el Partit Socialista negocia, calculadora en mà, una nova investidura per a Pedro Sánchez, s’ha posat damunt la taula la possibilitat d’una amnistia per a posar fi a la repressió contra l’independentisme. Això ha causat debats en profunditat entre juristes que en defensen la constitucionalitat i uns altres que ho consideren impossible. Hi ha tot de referències històriques a l’estat espanyol d’ençà del segle XIX d’aprovació de llei d’amnisties.

El professor de dret administratiu de la Universitat de València Andrés Boix defensa que com que la constitució espanyola prohibeix expressament els indults generals, aplicar una amnistia tindria els mateixos efectes i, per tant, no seria legal. Boix defensa un canvi en el codi penal espanyol per a evitar interpretacions repressives i incorrectes de les lleis.

—És legal, la llei d’amnistia?
—En principi, no. En principi, la constitució espanyola sí que diu que els indults han de ser cas per cas, que no pot haver-hi una llei d’amnistia, però això no vol dir que no hi haja mecanismes alternatius per a aconseguir el mateix efecte. De canviar els tipus penals a fer una dinàmica d’indults particularitzats. La manera més neta de fer-ho és que si tens detectat un problema en el codi penal i s’interpreten un seguit de delictes d’una manera que no vols que s’interpreten, perquè es generen dinàmiques repressives que consideres que són incorrectes, el que has de fer és canviar el delicte. I com que la retroactivitat favorable s’aplica immediatament, assoleixes el mateix efecte que amb una amnistia, sense ser-ho.

—Però la constitució espanyola no parla d’amnistia.
—La constitució diu que els indults no poden ser generals, i una amnistia és més o menys un indult general. Hi ha un àmbit de joc en què juristes, com ara Pérez Royo i Martín Pallín, han considerat que no hi havia inconvenient de fer una amnistia perquè l’amnistia i els indults són una cosa diferent. Jo he de dir, sincerament, que quan dues coses, encara que els posem un nom diferent, són el mateix materialment, és fer-nos trampes dir que si li canviem el nom és una cosa diferent.

—No hi veieu cap diferència?
—Una amnistia és dir, “totes aquestes persones, per aquests fets, no seran perseguides”. I un indult general seria, “a totes aquestes persones, per aquests fets, no els farem res”. L’única diferència entre un indult general i una amnistia és que l’amnistia és prèvia a ser jutjats i l’indult, normalment, és posterior a ser jutjat, almenys els individuals. Si volem que la diferència siga aquesta, potser el Tribunal Constitucional podria dir, “no, quan és una cosa prèvia és admissible i no admetem que és un indult general”. Dit això, a mi, personalment, m’agradaria més que si pensem que hi ha un problema repressiu en com s’apliquen els tipus penals, fem els canvis en els tipus penals. Crec que és més net, que aconsegueix el mateix efecte, i que causa una despenalització d’eixes conductes que pensem que no han de ser perseguibles penalment per a tots. Tant les que s’han produït en el passat com les que es puguen fer en el futur. Crec que això és el més raonable. Però sobre la discussió entre si un indult pot ser general o no, o si una amnistia és equivalent a un indult general, més enllà del nom, et diria que la constitució vol evitar els indults generals i no tinc clar quina importància té que això siga abans o després de jutjar algú.

—Hi ha una llei d’amnistia vigent, que és la del 1977.
—És prèvia a la constitució.

—Com que aquesta llei d’amnistia es posaria damunt la taula com a moneda per a investir un president del govern espanyol, el congrés espanyol que es constituirà el dia 17 d’agost podria aprovar una llei d’amnistia abans de la investidura?
—No hi veig cap inconvenient. Les corts estaran en funcionament i poden legislar.

—El rei podria no referendar una llei d’amnistia que isqués del congrés espanyol?
—No. Hi ha qui diu que el rei té un àmbit propi d’autodeterminació i tot això, però això és fora del consens constitucional sobre la figura del rei. El consens diu que el rei sanciona les lleis i té l’obligació de sancionar-les. Ell no té res a dir sobre la feina que fa el congrés dels diputats i sobre si les lleis que s’apliquen li semblen bé o malament. La seua obligació constitucional és sancionar-les. I ja està. I si no ho fera, seria acció inconstitucional perquè incompliria les seues obligacions constitucionals. Això va passar una vegada a Bèlgica, quan a Balduí no li agradava la llei de l’avortament i va abdicar per no signar-la i després va tornar. Parlem del segle passat. Avui dia, si un rei no vol complir les seues funcions, el que ha de fer és anar-se’n.

—L’altra qüestió que sembla que és damunt la taula aquests dies és l’autodeterminació. Espanya signa convenis internacionals, però no deixa que es practique a l’estat. Veieu possible un canvi d’actitud?
—Fins i tot les persones més conservadores expliquen aquests dies que l’inconvenient que hi ha amb l’autodeterminació o la possibilitat de fer un referèndum perquè ho prohibeix la constitució no és perquè així ho diga la constitució mateixa, sinó per una interpretació del Tribunal Constitucional. Segons aquesta interpretació, això és fora de constitució. No és una prohibició expressa. Depèn del Tribunal Constitucional. Què vol dir, això? Que una interpretació del Tribunal Constitucional en un sentit diferent podria permetre-ho perfectament. Si en un moment donat el Tribunal Constitucional canvia la seua interpretació, aquesta prohibició actual desapareixerà. De fet, els mitjans conservadors, una de les preocupacions que tenen és que ara el Tribunal Constitucional és en mans d’una majoria que podria canviar en qualsevol moment. La interpretació no és fixada en les pedres ni és impossible de canviar.

—Ho veieu possible, per tant?
—Jurídicament, no hi veig cap inconvenient. No crec que a la constitució espanyola hi haja cap problema per a entendre que es pot exercir el dret d’autodeterminació a partir de l’exigència d’un principi democràtic i d’un seguit de regles. No crec que la constitució ho prohibesca, això.

—L’altre dia, en aquest diari, el jurista Javier Pérez Royo deia que una repetició de les eleccions si no hi ha un acord per a la investidura seria com una dissolució del sistema. Compartiu aquesta visió?
—La dissolució del sistema, no ho sé. Hi ha gent que diu que si el rei no sé què, és la dissolució del sistema, el canvi de règim… Jo crec que això és una valoració més política que no pas jurídica. Vivim en el context de la constitució del 78 i mentre continue vigent i no siga transformada amb moltíssima profunditat, crec que es pot dir que el sistema continuarà essent el mateix. Què és un canvi de sistema? Probablement, que deixe de ser una monarquia i passe a ser una república seria un canvi important, o que deixe de ser un sistema moderadament descentralitzat a un centralitzat confederal, seria un canvi. O que s’acceptara el dret d’autodeterminació i s’exercira de veritat i una part del país se n’anara. Això sí que seria un canvi. Però mentre no passe alguna d’aquestes coses, crec que més o menys el sistema continua essent recognoscible. De moment, totes aquestes coses són hipòtesis.

—No ho hem verbalitzat en l’entrevista, però quan parlem d’un possible pacte d’investidura donem per entès que parlem de la investidura de Pedro Sánchez. Veieu possible que Núñez Feijóo puga assumir aquestes demandes dels partits independentistes en canvi d’obtenir la investidura?
—Jo crec que és perfectament possible que el Partit Popular accepte peticions d’aquest estil si amb aquestes peticions suma una majoria. Com que no és el cas, perquè el PP amb Junts, el PNB i Esquerra no sumen la majoria, crec que això està exclòs. Si arribàrem a un context en què el PP tinguera prou diputats com per a, amb Junts i el PNB, fer una investidura, no tinc cap dubte que el PP, en eixe context, podria ser molt més flexible i ho seria. Però no som en eixe context, perquè els diputats de Vox li impedeixen de sumar amb les dretes perifèriques basques i catalanes.

—Una altra qüestió que sobrevola aquests dies, que ha posat damunt la taula Yolanda Díaz, és la de l’ús de les llengües cooficials al congrés espanyol. No ho diu enlloc, que no es puguen emprar.
—Per descomptat. De fet, és anòmal que no es deixen parlar per una interpretació que es fa superestricta del reglament del congrés per part dels presidents successius. Ni tan sols el reglament actual no obliga a aquesta interpretació restrictiva. Jo et diria que sense canviar el reglament, si el president del congrés i la mesa ho acceptaren, ja es podria començar a fer demà mateix. Si es vol blindar, es pot incloure en el reglament de la cambra, però és una qüestió d’entestament per part de les successives presidències del congrés, que consideren que és una qüestió simbòlica clau i essencial, absolutament absurd, perquè les llengües oficials són el castellà i tres més com a mínim. Quatre, si volem entendre que valencià i català tenen jurídicament reconeguda eixa qualitat. I l’aranès, també, perquè a l’estatut de Catalunya també està reconegut. Pel cap baix, en tenim quatre: aranès, català-valencià, basc i gallec. I no té cap sentit que no es puguen utilitzar de manera normal al congrés.

—Del vostre punt de vista, fins on penseu que arribaran les cessions perquè Sánchez puga ser investit? Veurem com accepten l’amnistia i l’autodeterminació?
—Jo, sincerament, crec que no. Crec que les minories parlamentàries basca i catalana al congrés, que són essencials per a aconseguir aquesta majoria, no tindran tanta capacitat de negociació per a forçar a Sánchez i el PSOE a oferir aquestes coses. Crec que el PSOE oferirà una finalitat d’anar cap a eixa direcció, fer passes en eixa direcció, mirar de parlar, mirar de veure com sense amnistia fer alguna cosa de manera equivalent, mirar de com es pot anar avançant cap a l’autodeterminació o a una reforma de l’estatut. Però crec que no veurem un sí del PSOE a una amnistia clara i ferma i compromesa ni a la possibilitat d’un referèndum clar, ferm i compromès a curt termini.

—Per tant, es repetiran les eleccions?
—No ho sé. Crec que el PSOE no arribarà a tant, i no tinc clar que siga un trencament. De fet, la meua sensació, però puc estar equivocat, és al contrari, que no hi haurà trencament i que Esquerra, per descomptat, i fins i tot Junts, acceptaran com a suficients un seguit de promeses de bona voluntat d’anar en eixa línia. Puc estar equivocat, però és la meua sensació. Solament ho saben les persones que negocien per part d’Esquerra i de Junts.