Andrés Boix: “Mónica Oltra era un llast per al PSPV, però també per a Compromís”

El govern del Botànic ha perdut aquests dos darrers mesos l’etiqueta d’estabilitat i de cohesió que els seus integrants han maldat per encunyar i defensar. L’eixida del síndic del PSPV, Manolo Mata, la dimissió del conseller Vicent Marzà, l’encausament de Mónica Oltra… han revolucionat els partits que formen el govern just un any abans de les eleccions. El president Ximo Puig s’esforça a enarborar els èxits econòmics, com ara l’arribada de la fàbrica de bateries a Sagunt o la decisió de Ford de mantenir activa la factoria d’Almussafes, però la dimissió de Mónica Oltra ha tapat aquestes notícies.

De tot això en parlem amb el professor de dret administratiu de la Universitat de València Andrés Boix. És pessimista quant a la possibilitat de formar un tercer Botànic i n’especifica alguns motius.

—Què ha passat al País Valencià perquè tot de colp l’aparent oasi polític en què es vivia s’haja transformat en una tempesta constant?
—Durant els últims anys del PP vam viure una situació de molta convulsió social, perquè tot es va degradar moltíssim, fins i tot per a la gent propera al PP. La sensació de depressió era molt gran, per la pressió social, perquè va coincidir amb una crisi econòmica molt salvatge i per una gran focalització dels mitjans de comunicació de Madrid. El Botànic, més enllà dels mèrits que pogués tenir, en va tenir un que no era estrictament seu, i és que no era aquell PP degradat. Però crec que tant la societat com els seus votants han perdonat massa coses al Botànic, o han sigut poc exigents. Eixa sensació d’alleujament que vam tenir quan vam deixar de ser exemple de corrupció, de balafiament, de desastre, ens va permetre respirar, però va generar poca exigència de la societat, dels mitjans de comunicació, dels votants i simpatitzants.

—Això es podia entendre a la primera legislatura, però ara ja som al final de la segona.
—Eixe procés de poca exigència fa que hi haja una seguida de coses que queden soterrades, i quan les coses comencen a anar mínimament malament, tot això apareix.

—Quines coses?
—Una és un repartiment del poder dins el Botànic molt desequilibrat en favor del PSPV, i això no es correspon amb la lògica política normal de qualsevol democràcia parlamentària. El PSPV ha tingut de facto el control de tot l’executiu autonòmic: el control de la despesa, la presidència, les conselleries que tenen més presència social, tret d’educació. I això no és proporcional amb els vots de cadascú. El 2015 hi havia pràcticament un empat entre Compromís i el PSPV, però, a més, hi havia els deu diputats de Podem que digueren clarament que volien polítiques més ambiciones i que donaven suport a Compromís i a Mónica Oltra com a presidenta. La necessitat que el PP desapareguera va fer que acceptaren molt ràpidament aquest repartiment que prevalia tant el PSPV. Però els votants del Botànic no són els del PSPV. L’acció de govern tendeix a atendre els qui no t’han votat. Des del primer moment, el PSPV ha volgut conquerir votants de centre, de centre-dreta, de dreta… Ha tingut relacions molt bones amb el poder econòmic, amb els empresaris… Però això allunya el govern de la base electoral de Podem i de Compromís. Ara comença una crisi econòmica. Ja veurem què passa a la tardor i a l’hivern, perquè aquesta desconnexió comença a originar problemes.

—A parer vostre, es pot parlar de l’esgotament del model del Botànic?
—No sé si està esgotat o no. Això ho diran les urnes. La sensació que tinc és que és complicat pensar que puguen repetir el govern. Si a la tardor i a l’hivern ve una crisi econòmica molt forta a conseqüència de la guerra d’Ucraïna, i si eixa crisi té repercussions en el poder adquisitiu de la gent, si acaba provocant un augment de la desocupació, la sensació general serà que el govern no ha sabut gestionar els interessos materials de vida dels ciutadans. Hi ha un altre factor, i és que la política valenciana és tan sucursalista que no s’ha aprofitat mai per a convocar les eleccions de manera separada per a centrar el debat en termes valencians. La crisi econòmica que ve afectarà i, a més, s’anirà de bracet d’un govern espanyol en procés de descomposició ètica; ho hem vist amb Pedro Sánchez convalidant fets com que els immigrants irregulars que volen entrar a Espanya siguen repel·lits a trets. I diu que és un atac a la integritat territorial espanyola. Això és retòrica d’ultradreta. Directament. No es pot qualificar de cap més manera. Aquesta desconnexió del govern espanyol perjudica molt el govern valencià.

—El PP torna disparat?
—No és que torne disparat. És que en política, quan tu deixes obert un espai, algú altre l’ocupa. Avui dia, l’únic que el pot ocupar sembla que és el PP. I no és mèrit seu. És perquè el Botànic ha alienat una gran part de la seua base electoral.

—L’empenta definitiva a Mónica Oltra, l’ha feta el PSPV?
—No únicament. En un moment determinat, ella ha esdevingut un llast per al PSPV, però també per als seus companys de Compromís. El PSPV, empeny. Els ciutadans tenim una informació limitada i podem sospitar que determinades informacions que emeten els mitjans de Madrid, i també els suposadament progressistes, agressius amb Mónica Oltra, tenen darrere el PSPV. Tanmateix, qui l’ha deixada caure és el seu partit.

—Per què?
—Supose que perquè interpreten que resulta més incòmode defensar-la, No crec que en cap de les dues formacions tinguen la convicció que Mónica Oltra és culpable. No tindria sentit que el 2019 l’hagueren tornada a nomenar si ho pensaren. El que ha canviat és la pressió social i judicial. El PSPV s’allibera d’una rival incòmoda i Compromís pensa que els perjudica electoralment. La política és un càlcul d’interès. Però, compte que no s’hagen enganyat. La història de la política valenciana demostra que, davant determinades acusacions, cohesiona més la base electoral defensar-te que anar-te’n, perquè anar-te’n implica una certa assumpció de responsabilitats.

—Us he llegit en un article que a l’estat espanyol els jutges encausen massa.
—Crec que tots a la nostra feina tractem de fer les coses tan bé com podem, però a vegades hi ha pressions externes, i tu no vols quedar malament. Tal com van les coses a Espanya, per a un jutge és molt incòmode ser el jutge que no va obrir una investigació, o semblar que és el que empara que determinat polític faça una sèrie de coses. S’han habituat a la comoditat que és obrir una investigació encara que els indicis siguen molt febles. A més, han articulat una retòrica segons la qual cal encausar perquè necessiten sentir la seua versió i és l’única manera de fer-ho i que tinguen totes les garanties de defensa. Així té dret a advocat, a poder mentir, etc. Això és una lògica perversa. Fa que pràcticament totes les denúncies a fiscalia, o totes les querelles que posa un partit polític, s’acaben tramitant en primera instància. Si això ho combinem amb el fet que s’ha imposat que l’encausament ha d’equivaler a dimissió, el resultat és letal.

—Això que dieu de la facilitat amb què s’encausa, ho podem traslladar amb les desenes de denúncies contra joves al Principat que són encausats amb informes de la policia, sense més proves?
—Hi ha dues coses. La primera és que el sistema espanyol encausa molt fàcilment. I sobre aquesta n’hi ha una altra. Crec que tots som majors, ja, i ho veiem: no és igual de fàcil encausar unes persones que unes altres. En general, els jutges encausen amb molta més facilitat persones en situació de vulnerabilitat socioeconòmica que persones de classe mitjana o alta. Amb un informe policial mínimament argumentat, encausen qualsevol persona i van a judici i, en molts casos, hi ha condemnes. El sistema espanyol és un sistema molt inquisitiu i autoritari. I si ets una persona sense molta cultura o sense accés a defensa, que no coneixes els teus drets, acabes moltes vegades condemnat quasi automàticament. I això també passa respecte d’allò que els jutges consideren estaments aliens a ells. És molt més senzill encausar polítics de partits d’esquerres, no del PSOE, que polítics del PSOE o del PP. Els jutges són persones, com tots, que tenen una ideologia, un estatus social determinat. Et pots refiar més dels manifestants que defensen el dret a la família, contra el matrimoni homosexual o contra l’avortament, que de manifestants que van contra decisions judicials o defenen la independència de Catalunya. Perquè eixos són, per defecte, considerats sospitosos. Els partits d’esquerres haurien de ser conscients d’això.

—Parlàveu adés de sucursalisme mediàtic.
—Crec que n’hi ha a tot arreu, però em sembla que som més sucursalistes que altres territoris que, tradicionalment, hem pensat que ho eren més que els valencians, com ara Galícia o Andalusia. Els gallecs sí que tenen un panorama mediàtic propi i una capacitat pròpia d’articular un discurs; de preocupar-se de les seues coses sense que Madrid els impose l’agenda. I Andalusia també. Això és una reflexió que ens ha de situar en clau de país. Els valencians teníem els furs, hem sigut regne, no sé què més, diem… Actualment, crec que estem darrere no només de Catalunya o el País Basc, sinó també de Galícia i Andalusia. I probablement de les Canàries i de les Balears.

—No tenim ni dret civil propi.
—En quaranta anys d’estatut d’autonomia i d’elits polítiques teòricament valencianes pròpies no s’ha aconseguit canviar ni eixe sucursalisme ni eixa incapacitat de pesar o pintar res Madrid. Els cinc-cents municipis del País Valencià –tots, menys tres o quatre– s’han pronunciat donant suport a la reivindicació del dret civil valencià; pràcticament tots els partits a les corts valencianes, excepte Vox; tots els col·legis d’advocats, les universitats, els notaris els registradors… diguem que tota la societat civil i política valenciana és darrere la reivindicació. I els és igual. Hi ha moltes comunitats autònomes que tenen el dret foral. Però la raó jurídica que es dóna és que la codificació franquista, a qui Franco els va reconèixer el dret foral, és el que ha d’imposar-se ara. És un argument ben curiós. Demostra que la capacitat de reivindicació que tenim des d’ací és increïblement reduïda. Quin polític valencià ha sigut important a Espanya en els últims anys? Potser Ábalos, que és un personatge peculiar, o potser Zaplana, que és un valencià del sud del país i amb una visió molt madrilenya i espanyola. Potser qui més coses lluïdores va fer va ser Carmen Alborch, però res més.

—Una altra oportunitat perduda del Botànic?
—Crec que una de les grans decepcions del Botànic per als electors és la incapacitat de crear i cuidar lligams. Més enllà de les paraules. Ximo Puig ha fet una cosa que no està malament, probablement: és el president autonòmic que diu menys barbaritats quan parla. Si el compares amb els presidents d’Aragó o de Castella – la Manxa, per exemple. Diu coses assenyades. Una altra cosa és que després eixa verbalització no passe a res més. Ha encunyat conceptes bonics, com el de l’Espanya polifònica. És bonic. El problema és que només és un concepte, que no té capacitat d’anar més enllà. Ximo Puig i el PSPV han adoptat la posició política de fer una estructuració ideològica i explicar-la i veure si van aconseguint suport, però sense ser ma leducats ni reivindicatius ni desagradables. S’hauria d’haver completat amb una aposta més forta per part de Compromís, que no l’ha feta… Hem tingut un govern amb un partit nacionalista valencià que era pràcticament equivalent amb força política al PSPV i, tanmateix, és evident que tenen menys pes. El nombre d’hores en valencià a l’escola s’ha reduït des de l’època que manava Francisco Camps, ja veurem si tindrem requisit lingüístic… Hi ha coses simbòliques com la normalització de parlar en castellà a l’Alacantí…

—Es va aprofitant la celebració de l’aniversari de l’estatut per a donar una empenta a l’autogovern?
—Ara s’hauria de fer una segona empenta. El Botànic no és tan sols desenrunar la corrupció del PP, no és tan sols preocupar-se de les persones. S’hauria de mirar d’enfortir l’autogovern i guanyar competències. No cal, ni tan sols, demanar un nou estatut. N’hi hauria prou de desenvolupar el que ara hi ha. És molt significatiu que, siga per emular Catalunya o per complexos o dèries, l’únic govern que va modificar l’estatut haja estat el de Francisco Camps, que va pactar amb Joan Ignasi Pla en la primera dècada del segle XXI.

—…
—El gran acte de l’aniversari és un concert. Ja en van fer que va acabar amb cançons de folc valencià de l’època i de cançons d’ara i el gran acte és el concert de dissabte. Em sembla molt bé que hi haja concerts. Cal convertir les efemèrides en festes i passar-ho molt bé, però no pot ser això i prou. I crec que cal una avaluació mínimament crítica de les mancances. La prova és que al País Valencià tots els indicadors de benestar social i econòmics han empitjorat els darrers quaranta anys, no en termes absoluts, sinó en comparació amb altres territoris de l’estat o d’Europa. Si veiem els territoris que més o menys estaven com nosaltres fa quaranta anys, nosaltres ens hem quedat endarrerits. Per exemple, Galícia era molt més pobra i menys avançada socialment que nosaltres i ara és molt més avançada. Andalusia anava endarreridíssima, i ara pràcticament no hi ha diferència de PIB per capita. Hem empitjorat. No és gratuït que territoris que han sigut més ambiciosos com Galícia o Andalusia hagen millorat en termes relatius i nosaltres hagem empitjorat. Encara que hi haja èxits com la Ford o les bateries de Sagunt, cal una reflexió.

—Per què el Botànic té tanta por de relacionar-se amb Catalunya?
—Ha tingut una covardia espectacular. A tots els nivells. En primer lloc, a l’hora de donar suport a una reivindicació totalment normal en termes democràtics com és el dret de decidir. Covard a l’hora d’avaluar la repressió judicial contra els polítics i molts ciutadans catalans per haver fet manifestacions normals de protesta política, a qualsevol país d’Europa. I ho veiem quan no extradeixen els líders, quan els tribunals europeus –d’Alemanya, d’Itàlia, de Bèlgica– han dit el que han dit. El que és normal a Europa ací es criminalitza. Davant això, qualsevol govern democràtic normal hauria eixit a dir que passava alguna cosa rara. I el govern valencià això no ho ha fet. Compromís ha tingut molta por de fer-ho perquè no els digueren catalanistes. Tenir por de defensar les teues posicions i explicar-les és dolent. Però tampoc no és normal no tenir unes relacions correctes amb Catalunya. El que ens relaciona amb Catalunya no és el mateix que amb Múrcia, i això s’ha d’aprofitar.

—Hi ha uns elements recurrents de fa anys: el Ramon Llull, la reciprocitat…
—Que el govern valencià no s’haja atrevit a formar part d’institucions com l’institut Ramon Llull o la reciprocitat televisiva és una vergonya. No ho fan per por. I això és increïble que passe amb el Botànic. I és simbòlic, però revela on som. Ha curtcircuitat relacions. Com si visquérem d’esquena. I això és perjudicial. Quan no fas coses perquè no t’atreveixes, crees un marc polític que és el de l’adversari, i quan ve qualsevol coseta, l’adversari et guanyarà sense fer res. S’instal·larà en eixe marc que tu li has creat.

—Fins on pot arribar la guerra dels jutges espanyols contra Catalunya, i també contra una part de la justícia europea?
—No crec que s’acabe. L’actual govern d’Espanya que és, teòricament d’esquerres, que té el suport parlamentari de partits com Bildu o com el PDECat o ERC, ha assumit el marc conceptual de la dreta espanyola respecte del dret d’autodeterminació. El nega, i li nega una legitimitat raonable. Nega també qualsevol tracte diferencial a Catalunya. Nega la possibilitat de desenvolupar l’estatut de manera diferenciada, nega la possibilitat de qualsevol reforma constitucional per a permetre res. Està en el marc conceptual del PP, de Ciutadans i de Vox. Eixe és un govern que té tot el suport dels partits independentistes bascos i catalans. Si no hi ha una reacció política a aquesta posició, aquesta posició no es mourà. Veiem com regalen el marc conceptual a les dretes. Aquesta evolució del govern Sánchez s’ha agreujat amb el temps. Al principi, encara que fos per dissimular, havia de fer com que tenia en certa consideració les reivindicacions dels catalans en qüestions de pressió judicial, els indults… Va haver-hi una certa comprensió simbòlica. Quan el govern de l’estat feia això, tenia més bones expectatives electorals que ara. Perquè el que lleva vots és assumir el discurs del PP i de Vox. Probablement, es perdrà el govern i les dretes tornaran a Espanya, encara que ara la posició del govern és totalment hostil a fer qualsevol concessió a eixes reivindicacions catalanes. És molt difícil pensar que els jutges alleugeriran la pressió. Reben aplaudiments per encausar gent, per condemnar gent… Per què s’ho haurien de replantejar, ara?

—Què us va semblar el discurs de dimissió de Mónica Oltra?
—Estava molt dolguda. Va ser molt sincera dient coses que pensava sobre el funcionament de l’aparell mediàtic valencià i del Botànic, i m’ha cridat l’atenció el poc impacte que ha tingut en els mitjans valencians. Han preferit obviar-ho. El Botànic tampoc no ha comentat res. Ha guirat full com si no haguera passat res.

—Va parlar de la lawfare, en el seu cas. N’hi veieu?
—Ja hem dit que és més fàcil encausar partits que els jutges o fiscals entenen que són potencialment perillosos. Per a encausar a gent, ve molt bé tenir associacions amb mitjans i recursos per a pagar advocats que es dediquen a eixes coses. I sabem que això es fa. I sabem, per exemple, que a l’Ajuntament de València hi ha un senyor que es dedica a presentar querelles setmanalment contra regidors de Compromís. No del PSOE. Sabem que les coses funcionen així. En la vida convé saber com són les coses i veure com s’ha de reaccionar. És normal que Mónica Oltra estiga dolguda, però en l’acció de govern de Compromís durant molts anys han sigut molt complaents amb eixes dinàmiques judicials. Jo no he vist Compromís presentar batalla pel nomenament, no dic dels membres del CGPJ, o dels magistrats del Constitucional. No han plantat batalla pels nomenaments del TSJ. Aquesta no ha estat una qüestió important per a Compromís, encara que el TSJ haja tombat un darrere l’altra tota una colla de decrets. Ho ha assumit amb normalitat. Els falta reflexionar sobre com afrontar eixa qüestió. De moment, l’única resposta és fer seguidisme del PSOE, acceptar que el CGPJ ha de ser nomenat pels polítics per a evitar que la judicatura que és molt conservadora puga traslladar aquest conservadorisme a les seues actuacions. Em sembla un plantejament erroni. El que fas és perpetuar una justícia controlada en llocs clau pels dos grans partits. I això perjudica partits com Podem o Compromís, o els independentistes catalans i bascos. Els caldria una reflexió. Si a tot Europa les coses es fan de manera diferent, si el Consell d’Europa diu que hem de deixar que els jutges autodesignen una bona part dels seus membres, crec que aquests partits haurien de plantejar-se canviar les coses.