Andrés Boix: “En la ment de molts juristes espanyols els parlaments autonòmics no són parlaments de veritat”

La decisió del Tribunal Constitucional espanyol de no deixar debatre unes esmenes al senat ha originat tot d’escarafalls tant entre els partits polítics com en els mitjans de comunicació. També una mica d’amnèsia, perquè la frase que més s’ha sentit aquestes darreres hores és que el tribunal havia comès una ingerència sense precedents. Aquestes afirmacions, fetes tant en pomposes declaracions institucionals com en tertúlies matinals, passen per alt què va passar al Principat a partir del 2016. O les maniobres que va fer el TC l’any 2018 per a impedir la investidura del president Puigdemont. I passen per alt també que el TC va prohibir al Parlament de Catalunya de debatre sobre la figura del rei espanyol. I tot això fou celebrat amb forts aplaudiments, per exemple, del PSC, que ara fa grans gesticulacions clamant a favor de la separació de poders.

Aquell precedent és, en paraules d’Andrés Boix, professor de dret administratiu de la Universitat de València, l’elefant en l’habitació que ningú no vol veure. En aquesta entrevista, el professor Boix analitza i compara totes dues situacions.

—Sembla que molta gent s’ha oblidat del precedent de la irrupció del TC espanyol en el Parlament de Catalunya. Això que ara preocupa tant Espanya té l’origen en allò que el TC ja va fer durant el procés?
—D’orígens, n’hi ha uns quants. Un és la politització d’una institució que s’ha convertit en un espai per a dilucidar batalles polítiques. Però si parlem de precedents jurídics, n’hi ha dos. El primer són les esmenes que es van introduir en la llei d’arbitratge al codi penal en l’època d’Aznar. El Partit Socialista hi va recórrer en contra al constitucional, però no en va demanar la suspensió cautelar i es va tardar vuit anys a anul·lar-les. Aquest fet va crear jurisprudència. Això a banda, el precedent més clar és la suspensió de plens i de votacions que va determinar el Tribunal Constitucional a Catalunya. Amb perfils diferents. Per exemple, no permetre debats sobre determinades qüestions, com ara el famós debat sobre la monarquia. Però també tenim la suspensió per part del TC del ple en què s’havia de ratificar o votar la declaració d’independència després de la consulta.

—El recurs el va presentar el PSC.
—I el Tribunal Constitucional va establir una doctrina molt clara. Entén que quan hi ha una inconstitucionalitat en curs que pot arribar a ser molt greu pot suspendre plens. Però ara no aplica aquesta jurisprudència perquè el TC no vol que se sàpiga gaire, això. No vol que hi haja gaire llum sobre l’existència d’aquest precedent, perquè per a alguns és incòmode, justament perquè va ser el PSC que va presentar el recurs.

—I doncs, en què s’han basat?
—Encara no se sap la resolució, però han anat directament a l’article 56.2, que diu que quan l’execució de l’acte de la sentència impugnada puga perdre el sentit, la sala, d’ofici, pot suspendre’n totalment o parcialment els efectes, sempre que la suspensió no ocasione pertorbació greu d’un interès constitucionalment protegit.

—Els membres del TC no volen que es veja gaire clar que això que fan és igual que allò que van fer el 2017 amb el procés, l’elefant que en dieu. I el PSOE, que va ser un dels impulsors, tampoc no hi fa cap referència i, en canvi, parla d’una mesura sense precedents. No veuen l’elefant que van provocar ells.
—Sí. Crec que la clau és eixa. És un precedent molt incòmode. Per a argumentar que ara et sembla molt malament allò que fins fa no res tothom pràcticament havia dit que estava perfectament bé, i era perfectament regular, que formava part de la possibilitat de control d’un TC sobre l’activitat d’un parlament, només pots dir que hi ha alguna diferència substancial entre un cas i un altre. I sí que hi és, aquesta diferència, i es pot justificar encara menys allò que van fer amb el Parlament de Catalunya, perquè a Catalunya van prohibir de debatre o votar sobre temes assumint que n’eixiria una cosa materialment inconstitucional, però no era una suspensió perquè afectara els drets de les minories o perquè no es poguera expressar bé la voluntat del parlament. Per tant, suspenien pel contingut, i això encara és molt més fort.

—En el cas espanyol, la suspensió no és pel contingut.
—Ho fan per un motiu procedimental i de garanties, que et pot semblar millor o pitjor, però diguem-ne que, en un cas extrem, a tothom li semblaria bé. Imaginem que una mesa d’un parlament embogeix i impedeix de votar l’oposició. Tothom veuria molt bé i molt normal que, cautelarment, el TC hi intervinguera i diguera: no, no, no, vostè ha de deixar votar l’oposició i si no, serà desobediència, etc. Aleshores, en eixe cas extrem, crec que es veu que intervenir sobre garanties procedimentals probablement és més justificable que fer-ho sobre el fons. Decidir sobre el fons és decidir sobre l’activitat parlamentària estricta, i en eixe cas, s’ha de deixar que el parlament decidesca, i en acabat, ja es controlarà.

—El resum de les reaccions, deixant de banda el cas català, és que a Espanya sí que justifiquen encara allò que es va fer.
—L’única diferència és la que ja s’ha començat a escapar a algun comentarista; per exemple, Xavier Vidal-Folch, en un article a El País, ho deia amb tot el lleu. O a una magistrada del TC, en una entrevista a la ràdio. Vénen a dir que el Parlament de Catalunya no és un parlament de veritat, que no té la consideració constitucional com a parlament. El problema d’aquest argument és que la constitució no diu això. A la constitució es diu que els parlaments autonòmics sí que són parlaments i, simplement, tenen les competències limitades. Diu també que el TC vetlla perquè no s’excedesquen d’eixes competències, però són parlaments amb tota la seua naturalesa. I són part del pacte de la transició i sempre s’ha venut així. Són un element legitimador del sistema molt important. De manera que dir ara que no són parlaments de veritat, que són de segona divisió i que s’hi pot interferir és molt complicat. Però, és clar, això és un element molt conflictiu que, probablement, és la realitat del sistema. És així com opera en la ment de molts juristes a Espanya. Fins ara operava de manera implícita, però que es faça de manera explícita pot implicar un problema de legitimació del sistema.

—El 2015, quan el PP governava amb majoria absoluta, va canviar la llei de funcionament del TC i el va dotar de capacitat coercitiva i sancionadora. Ahir vam veure com el president espanyol i els presidents del congrés i del senat acataven la resolució de dilluns al vespre.
—És clar. Evidentment. La novetat és eixa. A partir d’eixes competències, si la mesa del senat o la mesa del congrés no acataren i no actuaren de manera coherent amb aquesta suspensió del TC, es podrien activar, igual que es van activar amb els membres de la mesa del Parlament de Catalunya, els mecanismes d’execució i, fins i tot, sancions derivades d’eixa inexecució –com la desobediència, que s’han introduït recentment.

—El catedràtic de dret constitucional Javier Pérez Royo va dir ahir que l’actuació del TC va ser inconstitucional. Hi esteu d’acord?
—Sincerament, crec que el que va fer amb el Parlament de Catalunya és molt més qüestionable perquè afectava el fons de la discussió. Això que ha fet ara entra dins les possibilitats de control dels drets de les minories, en una versió duta molt a l’extrem. És a dir, he posat l’exemple extrem de no deixar votar les minories, crec que és evident que hauria d’entrar en una empara constitucional. Parlem d’una qüestió de grau, però crec que és una intervenció que entra dins els límits del que pot fer la justícia constitucional. Ara, també dic que el meu judici personal és que no parlem d’una situació que malmetera els drets de les minories tant com per a justificar una cautelaríssima. S’ha de ser prudent amb les cautelaríssimes i no hi havia un dany irreparable en el fet d’esperar que s’acabara el procediment.

—És greu, de veres això que ha passat, o assistim a un exercici de gesticulació i sobreactuació?
—Té solució. El que han de fer i, de fet ja ho han fet alguns grups parlamentaris, és introduir eixos mateixos continguts en una proposició de llei i ja està. Simplement, anirà una mica més lent. Ells volien guanyar temps. No és una qüestió a vida o mort, perquè, si ja han passat no sé quants anys amb el CGPJ caducat i uns mesos amb el TC, no passa res per esperar un parell de mesos més. La cosa més normal és que les aigües es calmen i el sistema reconduesca la situació.

—La porta era oberta des del 2017, però el fet d’haver-la travessada ara, a l’estat, agreuja la situació institucional espanyola?
—A vegades passa entre els vaixells. Això és un tret d’avís. Probablement, el PSC i el PSOE, que varen liderar la iniciativa jurídica contra els plens del Parlament de Catalunya, no pensaven mai que això se’ls podria aplicar a ells al parlament espanyol. Consideren que el marge de discrepància que tenen respecte de la dreta espanyola conservadora i el TC entra dins les coses que uns accepten als altres sense traure l’artilleria jurídica màxima… La porta era oberta, però en el fons només mig oberta. Igual que la interpretació de la sedició per als presos catalans era com dir: no passa res si en fem una interpretació molt ampla perquè no li l’aplicarem a ningú més. Però passa que quan estableixes precedents no pots calcular en quin moment un altre te’ls pot aplicar a tu. I de la mateixa manera que ja ha començat a passar en afers de malversació i Tribunal de Comptes, en què la doctrina aquesta una mica desbaratada segons la qual qualsevol cosa és malversació i qualsevol cosa té una responsabilitat comptable, que s’ha aplicat als catalans, ja han començat a aplicar-la a més polítics, no del PP i el PSOE sinó de partits minoritaris. Ja hi ha algú que ha caigut en desgràcia i s’ha trobat en la mateixa situació. Institucionalment, la cosa no empitjorarà, però una de les parts ja té clar que té aquesta arma a disposició. No és normal que passe, i per això la situació actual és una mica excepcional i estem tots una mica escarotats.

—Això ha canviat la imatge del TC a Europa? Ho dic perquè el Tribunal d’Estrasburg ha de revisar els recursos dels presos polítics contra la decisió del TC de no admetre a tràmit els seus recursos. Ara es miraran el TC d’una altra manera?
—Jo no crec que influesca gaire. El tribunal d’Estrasburg decidirà a partir de qüestions i consideracions jurídiques matisades perquè saben que és un assumpte que té una importància política i institucional per a Espanya. Tractarà d’analitzar-ho jurídicament en un entorn de molta pressió, perquè són conscients d’eixa importància per a l’estat espanyol, i la UE és una institució que no origina problemes greus als estats membres. Ho fan només quan pensen que de veritat s’ha de fer per molt bones raons. Fins a quin punt serà greu per a Estrasburg la violació? I si és tan greu perquè siga més impotent per a ells que el fet de crear un problema a Espanya, perquè li’l crearien, i gros.

—El TC ara ja pot entrar en aspectes concrets abans de tramitar qualsevol cosa. Abans que el parlament debata, el TC pot prohibir que ho faça. En algun altre estat europeu hi ha res semblant?
—Al model francès, com que és un model de control previ de constitucionalitat, existeix de manera estructural, però al final del debat. És a dir, quan s’ha acabat la tramitació parlamentària de la llei o el que siga, en eixe moment és quan entra el consell de garanties constitucionals. De manera que no és exactament el cas. En tots els parlaments constitucionals europeus hi ha una previsió semblant a aquest article 56.2 de la llei orgànica del TC espanyol que diu que es poden establir mesures cautelars i cautelaríssimes quan la situació siga greu, i si en cas de no establir-les es perdera el sentit del recurs. Però és per a casos molt excepcionals. S’utilitza més per a marcar els efectes de les sentències amb vista al futur que no per a intervenir abans que el parlament haja acabat. Jo no conec cap exemple en països europeus o occidentals en què això passe habitualment. És anormal. Per això fou tan anormal allò que va passar al Parlament de Catalunya, i per això és un precedent tan important i a la vegada pot ser perillós. I per això, encara que no siga per una raó de fons, sinó procedimental, tenim armada la que tenim armada. I és normal, perquè és una cosa molt excepcional.

—Quin serà l’episodi següent?
—Les aigües es reconduiran a poc a poc i el senat i el congrés ho acceptaran. Es faran els canvis amb una proposició de llei i això tardarà una miqueta més. I una vegada la llei acabada, arribarà la discussió sobre si és inconstitucional. Sincerament, a mi no m’ho pareix, però veurem una batalla sobre si ho és o no ho és. I si la dreta espanyola vol forçar molt la màquina, presentarà el recurs immediatament després d’aprovar-se i abans que s’haja pogut aplicar per a fer els canvis. I aleshores tindríem la possibilitat de fer-ho de pressa i corrents encara amb l’actual composició de Tribunal Constitucional. Si deixen que la llei comence a aplicar-se, es canviaran els magistrats. No crec que la dreta judicial i política espanyola vulguen forçar-ho, perquè són conscients que fan perillar l’arquitectura institucional.