Andrej Hunko: “El Consell d’Europa podria exercir el paper de mediador internacional en el cas català”

Andrej Hunko, diputat del partit alemany Die Linke, és membre del Consell d’Europa de l’any 2010 ençà. En coneix els ressorts interns. Hunko és un dels homes que ha seguit més de prop el debat recent, en què el consell s’ha manifestat a favor de l’alliberament dels presoners polítics i la fi de les euroordres contra els exiliats. També coneix bé el cas català. VilaWeb va parlar ahir amb el senyor Hunko per a saber el seu punt de vista i tenir més informació.

—Els presos polítics són alliberats per l’acció del Consell d’Europa. O són alliberats per decisió independent i interna del PSOE. Com ho veieu?
—El govern espanyol coneixia perfectament l’informe, sabia quin seria el resultat del debat. I recordeu que si el debat era dilluns a la tarda, dilluns al matí Pedro Sánchez va anunciar els indults. Doncs la premsa europea, almenys a l’alemanya, no va mencionar el Consell d’Europa. Van parlar només dels indults de Pedro Sánchez. Va ser llest. Jo també ho hauria fet. Però la realitat és que el Consell d’Europa va tenir-hi importància. Per Espanya és important, aquest ens. Després del franquisme, l’estat espanyol primer va entrar al Consell d’Europa, va signar el tractat de Drets Humans i després va aprovar la constitució. Va significar un primer pas cap a la democràcia. I aquesta és una gran diferència amb Turquia. Erdogan, especialment, no accepta decisions dels tribunals, ni crítiques. Espanya és més sensible.

—Són vinculants les resolucions del Consell d’Europa?
—No. No els podem forçar. Però és important i els afecta.

—L’informe aprovat també diu que el govern espanyol hauria de seguir la segona part de l’informe, la que diu que les euroordres haurien de parar. Ho farà?
—No ho sé. Crec que seria molt bo que ho fes. Ara, m’he adonat que Pedro Sánchez té molta pressió de la dreta espanyola. Dues setmanes enrere vaig estar a Madrid, al congrés de Podem. El mateix dia vaig veure que milers de persones es manifestaven contra els indults. He vist la pressió que exerceix la dreta sobre Pedro Sánchez. Però seria bo que seguissin aquesta part de la resolució. Seria bo per a la imatge d’Espanya. Ja van negar els drets d’eurodiputats de Puigdemont, i no se’n va sortir. Tot plegat no és gaire bo per a la reputació espanyola. Però no conec prou bé el debat intern espanyol, si Sánchez vol fer-ho o no.

—Com va anar el debat dins el Consell d’Europa, vós que hi éreu?
—Va ser una majoria clara que va dir que la manera com s’havien tractat els presoners catalans no era acceptable. L’octubre del 2017 ja va haver-hi un debat sobre Catalunya que vaig iniciar jo, just després de les càrregues de la policia. Una gran majoria va condemnar els actes de violència. I va dir que no era la manera de tractar el problema.

—Quins van ser els arguments de l’oposició?
—Tots els diputats espanyols, menys ERC, Podem i PNB, van votar contra l’informe. La seva línia argumental era lligar el cas català amb la corrupció. Però la majoria dels diputats s’hi van oposar. No creuen que sigui un cas de corrupció. La delegació turca, l’espanyola i alguns diputats de dretes no van aconseguir convèncer votar contra l’informe. Algunes delegacions són molt dependents dels seus governs, que els marquen el vot. Però en altres casos no és així. I aleshores la tendència és votar a favor de l’informe que es presenta. Els arguments dels diputats socialistes espanyols, els del conservador PP, i la dreta de Vox no van ser convincents. El PSOE volia convèncer que era un afer de corrupció, fent servir fons públics. El PP i Vox eren molt més agressius. Ni els uns ni els altres no van ser convincents. El president dels socialistes, per cert, és alemany. No va votar.

—El cas català com és seguit a Alemanya, ara?
—No hi ha debat, ara. Va ser-hi. Enorme, quan Puigdemont va ser detingut. Des del Primer d’Octubre del 2017 fins a l’estiu del 2018 hi havia molta consciència sobre el cas català. I molta simpatia. No es volia que Puigdemont fos extradit, segons les enquestes que es van publicar. Fins i tot entre els votants conservadors. En el nostre cas, el 80% dels nostres votants no ho volien. Aquesta simpatia generalitzada es manté, però ara ja no se’n parla. Fins i tot si parlaves amb gent políticament sensible, o membres de partit, i els deies que hi havia nou presos polítics catalans, inclosa la presidenta del parlament, per haver permès un debat, la gent se’n sorprenia molt. No ho sabien. Els mitjans no en parlen. Alemanys i espanyols són aliats històrics. I la premsa cobreix la política internacional, molt sovint, sota els ulls del Ministeri d’Afers Estrangers. La gent ho ignora. Sobre els indults, se n’ha parlat, però no gaire.

—Per què Die Linke, l’esquerra radical, pren posició a favor del cas català?
—No diria que l’esquerra prengui posició a favor del cas, sinó de la democràcia, de les majories, de la solució política, i la solució dialogada. Després del Primer d’Octubre, i de l’empresonament, hi havia una posició clara de l’esquerra que veia que la violència de la Guàrdia Civil no era acceptable, ni els empresonaments, ni les sentències. I ara es veuen clarament les posicions dretanes de Vox i el centralisme franquista tradicional. Però recordo que després del referèndum, en tornar a Alemanya, hi havia molt de debat. No es veia clar. L’esquerra, i ho entenc, deia que no volia de cap manera tenir una altra Iugoslàvia. Tema delicat per a l’esquerra radical. Alemanya, Àustria i el Vaticà van ser els primers països a reconèixer Croàcia i Eslovènia el 1991. L’esquerra va criticar-ho la presa de posició i la guerra a Iugoslàvia. Si donem suport a Catalunya, tindrem una nova Iugoslàvia, deia una part de l’esquerra. I no ho volem. Anem en contra de la repressió, però també en contra de qualsevol independència. I és quan els vaig respondre: és una qüestió de democràcia. No és manera de tractar aquest problema. I heu de veure la tradició franquista dins l’estat espanyol. Vaig guanyar el debat, aleshores, i amb l’empresonament de Puigdemont, encara més. Manifestant-nos no pas a favor de la independència, sinó en contra de la repressió.

—Hi veieu una possible solució?
—Heu de tenir diàleg. No sé quin resultat se n’obtindrà. Potser la solució és diàleg amb participació internacional. El 2017 i el 2018 era molt clar que Rajoy rebutjava qualsevol idea de diàleg. Els eurodiputats i els membres del Consell d’Europa espanyols van rebutjar la idea de mediació internacional. Nosaltres el vam demanar. El primer d’octubre de 2017, a les deu del matí, l’assemblea va acceptar la meva proposta de debatre sobre la situació de Barcelona durant el referèndum. I a la tarda el ministre d’Afers Estrangers era a Estrasburg. Directament va agafar l’avió per influir en el més alt nivell, amb el nostre secretari general. Especialment per evitar la idea que el Consell d’Europa s’hi impliqués. Nosaltres havíem dit que el Consell d’Europa havia d’exercir el paper de mediador en el conflicte. Les autoritats espanyoles van rebutjar-ho. I van influir en les institucions. I la resposta de l’afer intern espanyol va començar a circular. No hi interferirem. Hi va haver pressió de la diplomàcia. Molta. Ho vaig veure. I ara també. Abans del debat d’aquests dies. Molta activitat rere les portes.

—Per exemple?
—Ambaixadors parlaven amb diputats, i els deien que l’informe era dolent i que no es podia comparar Espanya i Turquia, que era un afer intern. He vist una diplomàcia molt activa.

—Però van perdre. Com és?
—No ho sé. Quan vaig veure el resultat a la comissió, tant a favor, ja vaig veure com aniria.

—I el paper de mediador del Consell d’Europa que es reclamava el 2017, es podria tenir ara?
—El Consell d’Europa té bons instruments per a ser-ho. Especialment la Comissió de Venècia. O el secretari general. El Consell d’Europa podria exercir el paper de mediador internacional en el cas català. Crec. De totes les organitzacions internacionals, diria que per a conflictes com aquest és el millor. Per a afers de democràcia i l’imperi de la llei, o aspectes constitucionals, és on hi ha els experts més bons. L’Organización per la Seguretat i la Cooperación a  Europa (OSCE) és més per a qüestions de seguretat.

—Res més a afegir?
—Ho he esmentat al començament: estic molt content de la meva orientació del 2017, i d’informar els catalans de la importància del Consell d’Europa. Ara es pren molt seriosament. Crec que per a qüestions com aquesta és bo que tinguem el consell. Pocs organismes són tant clarament orientats a allò que anomenem valors europeus. Tothom en parla, però sovint són paraules buides. Aquí tenim convencions i resolucions de veritat. I és paneuropeu. De l’est i de l’oest. M’agradaria subratllar que aquest organisme és molt important.