15.06.2021 - 21:50
Andreas Malm (1977) és un ecòleg, autor i activista suec contra el canvi climàtic. El 2016 va escriure un llibre que ja s’ha convertit en un clàssic, Capital fósil (Capitán Swing), que ara arriba traduït al castellà. Malm diu que l’arribada de l’energia de vapor (cremant carbó o fustes) a l’Anglaterra del segle XIX no s’explica perquè el vapor generés energia més barata i abundant, com es creia fins ara, sinó que s’explica perquè permetia un control dels treballadors més estricte. Es podia explotar més i millor en les fàbriques ubicades a les ciutats que funcionaven amb vapor que no pas en molins repartits i aïllats pel camp que funcionaven amb aigua. Malm lliga ecologisme i marxisme. Aquest professor, i periodista, no és un teòric i prou, també és un activista. I creu que el moviment hauria de començar a fer accions directes i més contundents. Mai contra persones, però sí contra instal·lacions. VilaWeb va entrevistar telefònicament Malm divendres passat.
—Durant anys vau ser periodista.
—Vaig ser-ho durant uns set anys. El meu pare també ho era quan jo era petit. La meva mare era una professora de nens petits, de 9 anys a 12. Són a punt de retirar-se.
—Quan us interesseu pel canvi climàtic?
—L’any 1995 vaig tenir la meva primera experiència en l’activisme, en la primera cimera sobre el canvi climàtic feta a Berlín. I el 2005 vaig adonar-me de la magnitud del problema. Aleshores vaig tenir la meva epifania: llegint sobre el clima vaig adonar-me que és un problema que eclipsa tota la resta. Des d’aleshores m’hi he centrat.
—Ara es publica Capital fósil, que s’ha convertit en un clàssic. Hi expliqueu una novetat: que l’aparició al segle XIX de l’energia de vapor no creava energia de manera més barata i més abundant que altres energies, com es creia fins ara. Així i tot es va adoptar. Per què?
—Tenia diversos avantatges. Un és que permetia que els amos de les fàbriques les instal·lessin on volien. Podien instal·lar-les a les ciutats, on hi havia un gran abastiment de treballadors, barats i disciplinats. L’energia hidràulica era més barata, però l’havies d’anar a buscar als rius i corrents d’aigua, sobretot fora de les ciutats. I això volia dir que si tenies un molí d’aigua que funcionava amb energia hidràulica havies de tenir el molí al camp, i trobar allà els treballadors. L’altre avantatge és que l’energia de vapor era independent dels cicles del temps, mentre que l’energia hidràulica depenia de la fluctuació dels rius. Resumint, l’energia de vapor va dotar el capital de la llibertat de temps i espai per a explotar el treball on era més profitós.
—D’on vau treure la informació per a fer el llibre?
—Vaig fer molta recerca en arxius d’empreses, en comissions parlamentàries, diaris, manuals tècnics de l’època. L’estudi se centra en el Regne Unit del segle XIX.
—Adoptar l’energia de vapor dieu que era una qüestió més de guerra de classes que no pas un avantatge tècnic.
—Exactament.
—I enllaceu el marxisme amb el moviment ecologista.
—Correcte.
—Si tot té a veure amb el capitalisme, què passa amb els països comunistes? No contaminen? Heu comparat la pol·lució en uns i altres?
—Si parlem dels països de l’est, i de la Unió Soviètica, fins el 1991, certament, van contaminar. I van cremar molt combustible fòssil. I caldria una investigació com cal sobre com aquests països funcionaven en aquest aspecte, i la seva relació amb el carbó, el petroli i el gas. I saber per què van continuar extraient els combustibles. Que ho feien, és innegable. Com també ho és que van significar un parèntesi que es va acabar als anys noranta. I que avui el món està dominat del tot pel capitalisme. Avui en dia no hi ha països que no siguin capitalistes. Cuba, potser, i Corea del Nord. Però la Xina és un país capitalista del tot, per molt que diguin que són dirigits per un partit comunista. I és el capitalisme, que va començar el problema. Ara, tot això no impedeix que sigui d’interès històric descobrir com funcionaven els països comunistes.
—I avui en dia passa el mateix que expliqueu al llibre? Tenim noves formes de generar energia que se’ns presenten com a salts tecnològics que són, de fet, una qüestió de classe i dominació?
—Diria que ara és diferent. Veuria una semblança en el fet que l’energia solar i l’energia eòlica cada vegada són més barates, i en alguns llocs més barates que els combustibles fòssils, i en canvi, el traspàs d’una energia a una altra no acaba d’arribar. No acabem de passar dels fòssils a la solar i l’eòlica. I això s’explica bàsicament per tot el capital enterrat en canonades, terminals de gas, i tota la resta d’infrastructura basada en el petroli i el gas. Tenim enormes companyies privades d’energia que encara treuen enormes beneficis del petroli i el gas, més que no pas de les energies eòlica i solar. La paradoxa seria semblant a la de la primera transició de què parlo en el llibre: les renovables són més barates, i en canvi no hi ha traspàs. Es fa servir l’energia més cara.
—No heu estat un teòric i prou, sinó també un activista, a Klimax per exemple.
—Era un grup d’acció directa que va acabar fa molts anys. Feia accions contra projectes automobilístics, autopistes i coses així. Però no sóc un organitzador. Quan puc, això sí, miro d’unir-me a les accions. Aquests darrers anys m’he involucrat sobretot a Alemanya, on hi ha un moviment que vol tancar les mines de carbó de lignit. I organitzen accions de masses, com ara entrar dins les mines i tancar-les, o contra plantes d’energia i carreteres que transporten el carbó. Coses així.
—Aquest gener heu escrit How to blow up a pipeline (“Com fer esclatar una canonada”) a Verso Books. Hi dieu que potser els ecologistes han de deixar de ser gandians i fer més accions enèrgiques.
—Crec que el moviment del canvi climàtic ha destacat entre els moviments socials aquests darrers anys per ser molt educat, tímid, i parlant sempre en nom d’una desobediència civil pacífica. Crec que això ha d’acabar. La situació és tan extremadament greu! La violència perpetrada per les empreses de combustible fòssil s’ha de tractar com a tal. Hem d’aturar aquestes companyies. Hem d’intentar tàctiques noves, que fins ara no s’han fet servir, com fer sabotatges a la propietat. Mai contra éssers humans. Però sí que hem de destruir les màquines que destrueixen aquest planeta. Aquesta és l’argument del llibre.
—Hi ha diferents tipus de violència.
—La violència contra les coses i la violència contra els éssers humans són diferents. Hi ha gent que pot dir que si fas esclatar una canonada o destrosses una màquina, no participes de la violència perquè cap cos humà en resulta afectat, o ferit. La visió general, i més estesa, en canvi, et dirà que sí que és una forma de violència. Però una violència menor. Buidar els pneumàtics d’un SUV és qualitativament diferent de buidar els pulmons d’un ésser humà. O apunyalar-lo. Jo estic en contra que el moviment contra el canvi climàtic faci servir la violència contra éssers humans, però contra la maquinària que destrueix el planeta és una altra cosa.
—I aquesta tendència dins el moviment ecologista s’obre pas?
—No ha passat encara. Però hi ha algunes accions. Per exemple, Extintion Rebellion UK, un moviment a la Gran Bretanya molt compromès amb la no-violència, ara expliquen que van escalant una mica les seves accions, apunten bancs que inverteixen en plantes de combustibles fòssils i els trenquen les finestres de les seus i les oficines, per exemple. Crec que veurem més coses com aquestes.
—A Catalunya hi ha el projecte de construir molins de vent al mig de la mar. La propietat són grans empreses privades. Hi ha tot un moviment en contra. Què en penseu?
—No en sé els detalls. Ni conec el projecte. Primera notícia. Però pel que em dieu ara, i només sabent això, estaria a favor d’aquesta instal·lació.
—Encara que sigui un gran parc propietat d’una gran empresa?
—Sí. El vent a alta mar pot capturar molta energia eòlica. Molta. Preferiria, certament, que la propietat fos pública. El gran problema que tenim és que no veiem la transició entre la generació i el consum de combustibles fòssils cap a energies renovables. I cal una planificació curosa sobre on localitzar les plantes d’energia.
—Hi ha cap país que sigui exemple en l’ecologisme?
—No en conec cap.
—Ni el nord d’Europa?
—De cap manera. Noruega, per exemple, és terrible. És el país més gran que produeix gas i petroli.
—Quina seria la solució?
—No invertir més en gas, ni petroli, ni carbó. Prendre el control de les empreses de gas, petroli i carbó i parar la producció de combustibles fòssils. I transformar les empreses en una altra cosa. Aquesta és una part central de la solució. O ens desfem dels combustibles fòssils o acabarem tots bullits.
—Teniu cap esperança?
—Tinc esperança en el sentit que és possible que el moviment del canvi climàtic es mobilitzi i faci grans canvis. També us dic que no crec que acabi passant. Però no baso la meva política en probabilitats, sinó en allò que crec que és correcte. Baso la meva política en allò que hauria de passar, i no en allò que és probable que passi. Perquè aleshores no ens mouríem mai. És molt poc probable que la transició acabi arribant, però això no és raó suficient per a no intentar-ho.
—A la Unió Europea diuen que el 2050 la majoria de l’electricitat hauria de venir de renovables. Us els creieu?
—Se’m fa difícil de dir. Aquesta mena de promeses es perden pel camí si no hi ha pressió i un moviment que exigeixi responsabilitats. Ara, també podria ser que la crisi climàtica s’intensifiqués tant que fes que els dirigents de la Unió Europea s’adonessin que han de fer la transició. No ho sé.
—Heu seguit els esdeveniments polítics a Catalunya?
—Sí. Des de la distància. Avui llegia que potser alguns presos seran indultats. En sé massa poc per tenir-ne una opinió formada. Jo estic en contra de la repressió estatal, evidentment, però més enllà d’això, no tinc opinió formada sobre la independència o Catalunya.
