Andrea Gumes: “Cada dia m’aixeco pensant que deixaré d’estar de moda”

Andrea Gumes (Barcelona, 1987) és periodista i presentadora de Tardeo, el pòdcast de Ràdio Primavera Sound que s’ha endut el premi Sonor del públic a millor pòdcast en català. És, probablement, de les poques que es dediquen exclusivament a fer pòdcasts; a part de sentir-la a Tardeo també la trobarem a Ciberlocutorio amb Anna Pacheco, i a La cullerada, un pòdcast gastronòmic de Time Out que fa amb Andreu Juanola. Té la sort de treballar d’allò que li agrada, però fa més hores que un rellotge i a vegades costa de veure’n la recompensa: “Treballo entre dotze i setze hores cada dia i cobro menys que totes les meves amigues”, explica. Parlem amb ella sobre la situació del pòdcast, com és encapçalar un projecte d’aquestes característiques i en quin moment vital es troba. També de llengua, precarietat, intrusisme laboral i periodisme.

—Tardeo: premi Sonor del públic al millor pòdcast en català. Com heu rebut aquest reconeixement de la gent?
—La veritat és que no havia estat mai tan nerviosa i tan emocionada. Em va tremolar moltíssim la veu. Quan et veus allà davant és molt emocionant. És el primer reconeixement que rep Tardeo en tot el temps que fa que existeix. La gent em diu que no ho digui, però jo crec que el vot del públic és pervers, perquè també depèn de qui demana que el votin. Als agraïments havia d’haver agraït a la Sotana que no haguessin demanat el vot i a Carles Porta que no es devia assabentar que havia estat nominat. Crims, La Sotana… mobilitzen molta gent. Jo dic que és el premi a les pesades intenses que vam demanar que ens votessin.

—Ho vau dir quan vau rebre el premi… Tan pesada us vau fer?
—No, en realitat no. Vam fer dos tweets, però sí que és cert que Tardeo té una comunitat molt fidel i només amb aquells dos mems la gent ja va votar-nos!

—Un pòdcast diari ha de ser una feinada. No us cansa? No us falten idees? Com va sorgir l’oportunitat de capitanejar un pòdcast d’aquestes característiques?
—Tot va començar quan la direcció de Ràdio Primavera Sound la portava Alícia Álvarez. Aleshores, a ella li van demanar també un magazín de tardes on poguessin venir grups de música, bandes, gent que passés per la ciutat… Un magazín de tardes d’actualitat i cultura. El primer any ho va presentar ella amb Sergi Cuixart, però va ser una absoluta bogeria perquè eren ells dos sols fent dues hores en directe cada dia. Quan va acabar la temporada, justament jo havia començat a treballar al departament de vídeo de Ràdio Primavera Sound i era el primer any que funcionava com a ràdio a internet. I llavors Marta Salicrú, que havia pres el relleu de la direcció, em va proposar de fer-ho jo. En aquell moment vaig pensar que m’anava molt gran, però després amb més calma a casa vaig pensar: vinga, per què no? En realitat és una autèntica bogeria perquè crec que no he estat mai capaç de dimensionar el que suposava ni el que suposaria… No t’hi veus fins que no ets dins, fins que no has de programar contingut, coordinar col·laboradors, fer producció, fer guions…

—Però teniu un equip.
—Ha evolucionat molt. Ràdio Primavera Sound compta amb un equip tècnic, que és part de la ràdio i que són els que donen entitat sonora a cada programa i, després, hi ha un equip audiovisual que són els que enregistren i realitzen. També hi ha un equip de xarxes, però oficials de la ràdio. El problema és que cada programa s’ha de portar les seves, de xarxes. En el cas de Tardeo, he estat jo sola durant totes les temporades. Jo era la que feia els tweets, la que coordinava la producció. L’any passat ja vam tenir una persona en pràctiques i aquest any tenim una noia a mitja jornada, la Joana Girona… Ja era per un tema mental, eh? Era impossible gestionar-ho tot i una part molt important dels pòdcasts és la difusió que en fas a les xarxes. I, és clar, si no arribes a fer això, si no fas vídeos, penges tots els programes, tens un canal de TikTok o fas bons tweets, pots treballar molt en els programes, però no arriben a la gent.

—Feu pòdcasts, pràcticament, d’ençà d’abans que se’n diguessin pòdcasts, però ara pràcticament tothom té el seu. És una bombolla que petarà?
—Sí, totalment. És una bombolla a punt de petar. Sobretot perquè els pòdcasts abans eren una plataforma on es trobava gent sense la idea de professionalitzar-ho, però ara la gent s’ha adonat que hi dedica un temps, unes hores… I aleshores vols que això tingui una recompensa. La qüestió és que no hi ha un model clar de negoci darrere un pòdcast… Llavors és una bombolla que se sosté en l’aire.

—Creieu que tothom en pot fer o que hi ha hagut un intrusisme laboral enorme en aquest sector? Últimament, s’ajunten amics i influenciadors i fan el pòdcast.
—Això és perfecte. Influenciadors o no. Veig perfecte que hi hagi intrusisme professional. Per mi la carrera de periodisme no hauria d’existir. O no com és ara. S’hauria de reinventar. No pot ser que a la Pompeu Fabra, que és on vaig estudiar jo, s’hagi d’entrar amb un 9,9999. Tots érem una colla d’aturadets que sabíem memoritzar perfectament el contingut, però que el dia que et deien “surt fora, a gravar aquest contingut”, tots dèiem: “No, vés-hi tu, vés-hi tu, no…” És clar, hi ha gent amb molta més empenta, amb molt més de talent comunicatiu, ganes i curiositat que es queda fora de la carrera. Aquesta carrera està molt mal plantejada, tota sencera.

—…
—La qüestió dels influenciadors és un altre món. Què passa ara? Com tot, es busquen números, es busquen audiències. Per què? Perquè les marques van entrant ara. És a dir, el capitalisme abraça tot el que troba. I ara les marques són les que entren en el món del pòdcast i poden arribar a sostenir-lo, poden arribar a fer viable alguns projectes. Què passa? Que les marques no són idiotes i no busquen que hi hagi un contingut amb perspectiva LGTBI i feminista. No. Les marques diuen: “D’acord, això quins números té? Quines audiències té?” I ara mateix això qui t’ho dóna? T’ho dóna una comunitat creada. Qui té una comunitat creada? Els influenciadors.

—Però també s’ha de dignificar la feina dels periodistes… Si tothom pot comunicar, se’ls va arraconant.
—Totalment. Fins ara els pòdcasts s’havien entès com dues amigues que es posen davant d’un micro i xerren… i ara passa que les ràdios i les teles fan les seves plataformes digitals. Així poden abaratir costos: per un programa de ràdio tenien 20 persones treballant a la redacció deu hores cada dia –amb tot de rols tècnics i específics– i ara s’adonen que si en diuen pòdcast, paguen dos sous i els surt igual. I això és el que s’ha de reivindicar. No podem pensar que un pòdcast és posar un micro, gravar-nos nosaltres mateixos i que, com que aquests periodistes d’avui dia ja saben fer anar el TikTok, que se’ls facin ells. No, s’ha de reivindicar que és una feina, perquè dins del món del periodisme i la comunicació hi ha perfils que també s’han de dignificar. En diuen pòdcast perquè els surti a meitat de preu, no a la meitat, a una dècima part del pressupost d’un programa de ràdio. I això és molt pervers, perquè perdem molts perfils i, a part, cremem el personal que hi ha al capdavant.

—I moltes vegades els qui arriben al capdamunt i aconsegueixen fer-s’hi un lloc, són cridats pels mitjans tradicionals…
—Sí, et busquen. Però perquè fins ara als mitjans tradicionals no hi havia hagut relleu generacional, però també perquè no havien fet el pas d’anar a descobrir, d’anar a veure què passava… Què hi ha hagut, ara? Doncs que totes les coses que passaven als marges els han servit de catàleg. És gent al seu despatx mirant i dient: “Mira, mira aquest, ui, quins números que té, mira que bé que parla pel seu TikTok. Li truco i que em vingui a explicar què és ser dona jove, per què els joves cremeu contenidors a la plaça d’Urquinaona i com funciona TikTok. Durant deu minuts, explica-m’ho ràpid i adeu. No aprofundeixis gaire que no tenim temps.” Però això només ho fa qui ha aconseguit fer-se un lloc. I jo entenc que per a algú que estudia periodisme sigui trampós. És allò de dir: ostres, és que si no em serveix de res estudiar, m’haig de crear una marca personal i si vull que em vegin he de fer el meu contingut a xarxes.

—És la via, creieu?
—Sí, i no és culpa nostra. És culpa de l’altra banda. No estan buscant, només estan obrint el catàleg.

—Fer pòdcasts moltes vegades s’associa a l’entreteniment i no a una feina. Es veu com una cosa de més a més, que només fan els que poden. Però, en el vostre cas és la vostra feina principal. Està ben pagat això de fer pòdcasts?
—Dec ser de les poques persones que ara mateix tenen un sou base essent podcaster. Jo ara mateix rebo un sou com la resta de companys de Ràdio Primavera Sound. Però sí que és veritat que és un sou descompensat per la quantitat de feines que faig. Faig la feina de quatre persones. També és qüestió que et compensi l’estrès, l’esgotament mental… Jo mateixa em cremo del meu contingut… I aleshores no és que sigui una feina mal pagada en si mateixa, però sí que ho és quan t’adones de totes les feines que fas o de com viuen altres persones que fan un horari de deu a cinc de la tarda… M’agradaria, m’agradaria molt fer això.

—Així i tot, segur que hi ha molts estudiants a les universitats de periodisme que us veuen i s’emmirallen, envegen el que feu. Què els diríeu?
—Jo entenc que és una posició molt privilegiada, és una feina que ni jo mateixa, quan ens preguntaven a primer de carrera “què t’imagines fent?”, no l’hauria pogut ni dissenyar… Té tot el que m’agrada, que és entrevistar, parlar i conèixer gent i alhora tenir el privilegi de consumir, de veure i de llegir moltíssim oci i moltíssima cultura que d’una altra manera no hi tindria d’accés… I, a més, entrevisto persones que abans les veia a una altra alçada i ara les tinc a prop i hi puc xerrar del que vulgui… És la feina dels meus somnis, però…

—Una cosa compensa l’altra.
—I, a més, també es crea aquesta ansietat de: “Mira l’Andrea, tot el dia és al teatre, llegeix molt, va al cine, veu sèries… Com ho fa?” I és la meva feina. La meva feina és veure tot això per poder-ho explicar, però no s’ha de veure com una competició. Per això arribo cremada, perquè jo no arribo a casa i dic: “Ara miraré Georgina, m’encantaria veure Georgina a Netflix, que és el que a mi em relaxa.” Jo haig de pensar en una tertúlia… El meu temps lliure està dedicat a pensar la futura entrevista o tertúlia de Tardeo… No paro mai i no em puc permetre parar.

—De fet, treballeu en uns quants pòdcasts. Estic segura que feu més de quaranta hores la setmana…
—Em fa ràbia dir-ho perquè no vull que serveixi d’exemple de res… Però és que jo treballo entre dotze i setze hores cada dia, els caps de setmana també, i cobro menys que totes les meves amigues. Les meves amigues que treballen a la indústria farmacèutica, a gestió de projectes, que són metgesses… tot i ser sectors precaris, treballen quaranta hores cada setmana. I potser cobren una cosa semblant però amb més tranquil·litat mental i menys nervis. No ho vull dramatitzar perquè alhora també és un absolut privilegi i estic en un punt molt àlgid en què tothom em vol i tothom em busca. Tinc sis pagadors i aleshores ens acabem construint un sou, però…

—I suposo que fa por de pensar que es pot acabar… Sou en aquell moment vital, laboralment parlant, d’haver de dir que sí a tot?
—Cada dia m’aixeco pensant que serà el meu últim dia, que deixaré d’estar de moda. I aleshores també és això de pensar “si no els dic que sí ara, l’any que ve no em voldrà ningú”… Però jo ara començo a dir que no a les coses. Però també perquè m’arriben propostes cada vegada més estranyes, molt estrambòtiques… Si no, ara mateix tindria deu llibres publicats! I, personalment, penso que ni tinc temps, ni ho faré bé, ni sóc la persona adequada. També és cert, però, que dins del periodisme sempre hi ha una qüestió de vanitat i d’ego, de pensar “m’ho han dit a mi”. Però jo també he viscut el que és sortir de la carrera i guanyar-t’ho, per això, jo sempre dic que jo escrivia i parlava igual abans que ara, no he canviat, no he millorat, no he anat a fer un màster a Oxford i he tornat. Jo he fet absolutament el mateix i a mi ningú abans no em feia ni cas. De fet, vaig passar de becària a moltes redaccions i, tal com passava per allà, adeu, adeu. I ara, en canvi, aquestes mateixes redaccions et volen. Per què et volen? Perquè estàs de moda. La meva sensació és que si ara els dic que sí i no els desagrado, potser tinc una mica de continuïtat. És allò de: “Aguanta, perfil mitjà, fes-ho molt bé, i somriu. Sobretot somriu.”

—I us compensa? Creieu que aquesta mena de “autoexplotació” durarà gaire temps o té data de caducitat?
—Jo li veig final sobretot perquè no és una feina en què em vegi per sempre… Em costaria d’imaginar-me presentar un pòdcast a 45 anys. Per mi no és un producte de llarga durada com pot ser El matí de Catalunya Ràdio o El món a RAC1 de Basté. Em costa veure-ho perquè és una qüestió de modes, de formats, d’estar al dia. I aleshores jo crec que em quedarà adaptar-me o morir, que és el que he fet fins ara. I si no, hauré de tornar al començament, que és a comunicació corporativa o a producció audiovisual, que és el que feia abans. La veritat és que no he tingut ni el temps de plantejar-me com m’imagino en el futur, què m’agradaria fer…

—En algun moment us heu col·lapsat? Suposo que mantenir-se en un ritme tan alt i creant contingut constantment costa…
—La veritat és que a vegades m’enfado amb mi mateixa per no haver petat abans, perquè hi ha dies que estic molt malament i penso: quina llàstima que el meu cos no sigui d’aquests que entren en col·lapse i que es pugui agafar una baixa i demostrar a la gent que estic molt malament. A vegades ho verbalitzes, però fins que no hi ha un informe mèdic no es veu… Sí que el meu cos m’ha donat petits senyals, però jo no sé parar perquè també hi ha una autoexigència i un nivell de perfecció que no sé d’on ve, però que em ve des de l’escola, de ser una petita pelacolzes. I ho he estat fins ara. Moltes vegades, però, no m’ho exigeix ningú, m’ho autoimposo. I penso que és un perfil força comú entre les que estem treballant com a periodistes.

—De fet, us heu convertit en una mena de marca personal. Hi ha qui us valora més pels seguidors que teniu que no per la vostra formació com a periodista. Creieu que això fa que us tinguin menys en compte? Que les vostres opinions comptin menys?
—Sempre penses: et truquen perquè els convé, per la imatge, perquè realment els interessa la teva opinió… Però jo crec que hem d’aprofitar aquests espais. Jo sempre dic que de mica en mica omplirem la pica. És a dir, si aprofitem aquests espais amb altes audiències i anem dient la nostra, el missatge acaba arribant. I, entre les dones, jo crec que és comú recomanar quatre noms quan tu no pots o quan creus que no és el teu perfil.

—Enmig d’aquesta allau de feina, suposo que també teniu temps lliure. Què feu quan no treballeu?
—Què faig en el meu temps lliure? És horrible aquesta pregunta, però no tinc temps lliure com a tal.  Per exemple, llegeixo moltíssim, m’agrada llegir molt, però tot ho acabo aprofitant per fer contingut. Si no és per a Tardeo, serà per a Ciberlocutorio. Si no, ho recomanaré a Planta baixa… És a dir, crec que no deixo mai de tenir la mirada professional. Això sí, quan me’n vaig de vacances no faig absolutament res, però, és clar, són deu dies l’any.

—Quin és el vostre pòdcast preferit, el que més escolteu?
—He deixat d’escoltar pòdcasts per saturació mental, però el meu pòdcast de capçalera és Les golfes.

—Tornant a Tardeo… Feu servir la fórmula de pòdcast en què es xerra sobre coses que no són necessàriament transcendentals. Als homes els costa més de parlar de temes que es consideren de segon ordre (relacions, família, moda, teatre…)?
—Sempre s’han considerat de segona, és com els diaris i les revistes fins ara, no? La part de vida, moda, psicologia, relacions i tendències queda en unes pàgines de color diferent, internes… Però jo crec que és el que ens mou, el que ens interpel·la. I no és menor. I després, si mires les audiències, no és que només ens escoltin dones… Ho veiem quan fem directes en què vénen moltíssims homes, vull dir que l’interès és allà. Per què no en parlen? La veritat és que no ho sé. Però també és cert que la tendència que hi ha ara a TikTok és veure segons quins homes, parlant de menstruació o de relacions. I potser a l’extrema dreta millor que no li posem cap micro al davant.

—A Catalunya el safareig ens el mirem de reüll… Per ser un país cal parlar dels famosos catalans?
—Sí, i tant! Crec que si la idea és enfortir una llengua i fer d’aquest país petit una cosa important, necessitem el mateix star system que tenen a Madrid. Necessitem crear la nostra escena i per tant hem de deixar de consumir el que fa la influenciadora d’allà, el que fa l’actor d’allà. I hem de començar a parlar de les coses d’aquí, si ens interessa. Sempre amb el màxim respecte… No cal fer la premsa rosa que va a fer mal i que es fica en les vides privades. Qualsevol tema es pot fer amb el màxim respecte i rigor.

—Ara Tardeo ha guanyat el premi a millor pòdcast en català. Però en realitat hi heu anat incorporant el català de mica en mica. Per què al principi no hi era i ara sí?
—Tardeo al final no deixa de ser un encàrrec de Ràdio Primavera Sound, que al seu torn és un encàrrec de Primavera Sound, amb l’objectiu que es parlés del festival durant tot l’any. I és un negoci, volien que se’n parlés a tot l’estat espanyol i que vinguessin també bandes de fora, i per tant al magazín de Tardeo s’havia de parlar en castellà. Què ha passat? Això és fet aquí a Barcelona i hi ha convidades que vénen, bandes de música i fins i tot col·laboradors amb els quals jo parlo en català fora de micro. I cada cop es feia més complicat això de mantenir el castellà. I aleshores el que hem fet és que si l’entrevistat parla en català, ho fem en català.

—Com us sentiu més còmodes?
—Segons amb qui parli. Amb Ciberlocutorio, sí que prefereixo el castellà. Amb l’Anna Pacheco som amigues de tota la vida, ens vam conèixer a la universitat i amb ella sempre hi he parlat en castellà. I el programa no és un encàrrec. A nosaltres, si demà ens truca TV3, sabem parlar en català i ho faríem en català. Però com que xerrem de les nostres intimitats, de converses privades que nosaltres tenim sempre, parlem en castellà i ens costaria molt canviar al català.

—La setmana passada TV3 anunciava que Laura Escanes presentaria un nou reality. Hi va haver crítiques pel seu català… Us ha costat fer el pas per aquesta actitud?
—Estic molt emocionada per aquest reality. Hi ha un assenyalament molt fort, a Twitter també, i jo a vegades l’agraeixo, perquè jo dic molts barbarismes, la meva pronunciació és dialecte barceloní i tenim molts problemes i ens hem de posar les piles. Però sí que és veritat que aquí hi ha dues coses: la primera, a qui ho exigim? Si volem fer un programa d’entreteniment, que arribi a una comunitat de públic jove, que la Laura Escanes parli català com pugui i gràcies a Déu. Que ho exigim als serveis informatius, als presentadors… Això per descomptat! El millor català i els millors lingüistes han de ser aquí. I TV3 jo crec que ho fa molt bé, aconsegueix trobar aquest equilibri. A mi m’encantaria tenir a Tardeo un lingüista i un corrector perquè són perfils que són necessaris. I l’arrel d’això no està a ficar-se en el català d’ara, mirem què passa a les escoles. La lluita ha de ser des del començament. La culpa és com es fa la immersió lingüística. Fem que tothom surti de l’escola parlant un català perfecte i quan això s’hagi aconseguit podrem exigir més.

—Ara que l’heu fet, el pas, us sentiu còmoda? Creieu que també us ha donat oportunitats?
—Em sento còmoda, però les audiències a vegades no es corresponen. Hi ha d’haver una exigència de contingut en català, però crec que l’audiència, el públic, ha de respondre també. No demanem que passin coses en català per després continuar consumint només TV3, llegint el Punt Avui i escoltant Catalunya Ràdio. Es fa molt contingut en català, molt divers, diversifiquem també nosaltres. Fem que aquesta gent tingui xifres al darrere perquè després aquestes xifres són els que fan que les coses es mantinguin, que estiguin ben pagades, que hi hagi marques al darrere… Com a consumidor, dóna suport a tota aquesta gent que sí que ho fa en català. Això és el que hem de fer.

—Voleu afegir res?
—Espero no haver dit gaires barbaritats. Em fa molta por que em censurin. Qualsevol cosa dita fora de lloc pot portar a la censura.