Andrea Genovart: “Som una generació que no té gaire marge de maniobra, el sistema és molt més fort que nosaltres”

Seria injust de titllar Consum preferent (Anagrama), el debut literari amb què Andrea Genovart ha guanyat el premi Llibres Anagrama de novel·la, de novel·la generacional. Els ingredients, certament, hi són: amb el monòleg interior de la protagonista i narradora, l’Alba, la novel·la tracta de qüestions que de segur que ballen pel cap de tot barceloní que voregi la trentena: la precarietat laboral, les dificultats per a trobar un pis en condicions que no demani el sou sencer i els problemes per a bastir lligams duradors en un món sotmès a la tirania de les xarxes.

Però, en compte de regurgitar-los acríticament, Consum preferent afronta aquests aspectes amb una prosa càustica i un estil inventiu, mordaç, pràcticament inaudit en una novel·la d’aquesta temàtica i característiques. En parlem amb l’autora, que ens cita a la llibreria Calders del barri barceloní de Sant Antoni.

—Heu guanyat el premi Anagrama de novel·la essent una gran desconeguda, tant pel públic general com pels lectors més veterans.
—Vaig estudiar literatura a la universitat, i després he treballat en l’àmbit de la cultura. Com qualsevol altra persona del sector, amb independència de l’edat, he treballat en condicions molt precàries: soc autònoma, compagino unes quantes feines del sector editorial… I un dia vaig presentar al premi Anagrama això que feia quatre anys que escrivia, i que tot just vaig acabar de revisar l’estiu passat. La vaig enllestir i vaig pensar: els l’envio i continuo fent les meves coses, com fins ara. La veritat –encara que hi hagi molta gent que no em cregui– és que la meva màxima aspiració era que a algun membre del jurat li pogués interessar el text i el pogués fer arribar a algú altre del sector amb la idea a treballar-lo en un futur. He quedat molt sorpresa que hagi estat seleccionada per a ser publicada.

—Consum preferent és el vostre debut literari. Què us va impulsar a presentar-vos al guardó com a autora inèdita?
—Quan publiques per primera vegada, a molta gent li sembla que has començat a escriure fa relativament poc. Jo sempre he tingut clar que m’agradava la literatura, i que per desgràcia volia estudiar això… Tant de bo m’hagués agradat el dret, per exemple, tindria la vida molt més solucionada. Sempre havia escrit coses: havia escrit contes, poesia, fins i tot havia guanyat alguns premis literaris. Avui dia, el premi també és una porta d’entrada per a començar a publicar: se n’ha pervertit el significat original, ja no és un reconeixement. És com començar la casa per la teulada, però això ja és cosa del mercat editorial.

—La novel·la esberla de bon principi les narratives sobre la generació de vidre, sense recança: a la primera pàgina escriviu que “no hem patit cap guerra” i que “vergonya ens hauria de fer aquest rondinament generacional”.
—L’Alba, la narradora, és una persona informada i amb formació: es pressuposa que ha reflexionat sobre les coses. Sap que forma part d’un context que, alhora, forma part d’un altre context més ampli: és una mica com el joc de les nines russes. Aquesta comparació –si tu estàs millor o pitjor que altres– sovint pot ser molt despolititzadora, perquè deixes de debatre si tens el deure de fer res sobre la teva situació i et poses a debatre si hi tens dret. Per això l’Alba verbalitza el seu malestar amb boca petita.

—Consum preferent navega per un imaginari molt concret: el dels joves de classe mitjana barcelonins de parla catalana i d’ideologia vagament progressista. Hi ha passatges en què sembla, gairebé, una càpsula del temps preparada per als lectors del futur.
—La clau que vertebra el personatge de l’Alba i la manera com pensa és el desig de trobar-se representada en alguna de les icones que ofereix la gran ciutat. Ella dialoga mentalment: amb l’àmbit laboral, amb la universitat… Fins i tot es qüestiona a si mateixa com a dona, com a amant, sempre en el marc que ofereix la ciutat. No és igual, per exemple, conèixer algú en un poble que en una ciutat, amb el tipus de comunicació i d’intermitència en el temps –amb quina freqüència us veieu– que això implica. La ciutat és l’escenari sobre el qual es desplega l’angoixa de trobar el seu gran desig insatisfet: identificar-se amb alguna cosa. Però l’Alba, alhora, és una persona molt crítica, també perquè té una formació i perquè s’ha criat a la ciutat: no té aquest component naïf ni aquest component ingenu. Tot això l’empeny a un estadi d’un cert escepticisme o d’humor àcid, que no és sinó l’altra cara de la moneda d’aquesta necessitat d’emmirallar-se en alguna cosa, en algun discurs que la representi.

—La precarietat, la manca de perspectives de creixement professional i vital per als joves… No són pas temes nous. La novel·la, tanmateix, sovint despulla aquestes narratives rebudes amb diligència. L’Alba escriu, amb sorna, sobre la seva amiga Berta: “No sigui cas que l’obliguis a reconèixer que hi ha coses que la fan feliç quan ella és víctima d’una absoluta violència sistèmica.”
—L’Alba molts cops critica la Berta com si fos una privilegiada, però això una excusa que es repeteix a si mateixa per no assumir que li té una certa enveja: enveja del fet que la Berta sí que ha aconseguit identificar-se amb alguna cosa sense haver-se-la de qüestionar perpètuament. Ella no se sent tan en fals com la narradora, i això l’Alba no s’ho pot reconèixer a si mateixa. Per exemple, la Berta ha triat de fer un doctorat, una possibilitat que també tenia l’Alba però que ha rebutjat perquè diu que no creu en l’acadèmia, que la considera una estafa. A l’Alba no li han negat una beca de doctorat, ni hi ha renunciat perquè hagi de treballar o tenir cura d’una família desestructurada. No, ha triat no fer el doctorat perquè l’opció no la convenç, mentre que a la Berta sí. Ella ha trobat una cosa amb què identificar-se i organitzar-s’hi a través, i la narradora no.

—L’adjectiu “sistèmic”, precisament, apareix recurrentment durant el llibre. Tot i ser un personatge amb una consciència ideològica ben desenvolupada, a l’Alba l’amara un immobilisme polític que el llibre estén a tota la seva generació.
—Som una generació en què, al contrari que fa vint anys, tothom té accés al coneixement tota l’estona: pots saber a l’acte què passa a l’altra punta del món, pots tenir accés a un munt de discursos alternatius i no com abans, que només tenies els mitjans oficials, etcètera. L’altra cara de la moneda d’això és que veus que realment no tenim gaire marge de maniobra, que realment el sistema és molt més fort que nosaltres. Això duu a una gran paràlisi, perquè veus que realment no hi ha possibilitat de fer res de nou, alternatiu. Una altra qüestió a tenir en compte és que els formats han canviat molt: els antecedents que tenim de politització són al carrer, però avui la tecnologia ocupa un espai tan gran en la nostra vida que vivim més en el simulacre que no pas en cap dimensió empírica. Avui dia, per exemple, moviments d’internet com ara el MeToo –organitzacions polítiques que passen en el simulacre– produeixen més canvis socials que no pas sortir al carrer. Encara ens queda temps per a entendre fins a quin punt tenim poder i, si és que en tenim, cap on l’hem de canalitzar.

—La feina és, segurament, l’escenari en què més cruament es desplega aquesta resignació. L’Alba diu, per exemple: “De seguida que vaig provar la vida adulta [laboral] ja vaig enterrar les expectatives.”
—Crec que avui dia som més conscients que mai de fins a quin punt és malaltissa la feina, i no tan sols a escala econòmica. Crec que realment som més conscients que mai de la violència que implica l’organització del treball avui: les hores, les demandes de contínua formació i, sobretot, la demanda contínua d’implicació emocional en la jornada laboral, que és motiu de molt desgast físic. El treball és un acord material de subsistència i organització social, no té sentit que et demani una implicació emocional; que, a sobre que hi estàs obligat –perquè si no ets ric no tens cap més opció–, et demanin, com a la narradora, de dir “bon dia” quan entres a l’oficina, que et demanin entusiasme per una empresa que saps que no heretaràs i per la qual tampoc no et surt tant a compte de treballar pels cinc euros l’hora que et paguen. Totes aquestes dinàmiques emocionals es colen en un pacte que, teòricament, hauria de ser totalment burocràtic.

—Parlem de referents. A priori és fàcil establir un paral·lelisme entre Consum preferent i l’obra d’escriptores joves que han escrit, en anglès, sobre les dislocacions del nostre present. Però els escriptors que la novel·la invoca són uns altres: Mercè Rodoreda hi apareix regularment, i l’Alba fins i tot dialoga amb un conte de Quim Monzó, “La fe”.
—A mi m’interessava utilitzar els referents més intel·lectuals, més literaris, en el mateix nivell en què utilitzo els referents d’un anunci, per exemple: és la idea de fer conviure molts discursos en un mateix marc. Quant a Monzó i Rodoreda en concret, podria semblar que una persona de la generació de l’Alba, que voreja la trentena, podria identificar-se més amb Monzó que no pas amb Rodoreda, però al final qui més respecta i admira –i amb qui més se sent en deute, fins i tot, perquè ha patit molt més que ella– és amb Rodoreda, que empra uns conceptes molt més grandiloqüents com ara la guerra. En canvi, amb Monzó –que precisament tracta drames molt quotidians des de la hipèrbole i l’escepticisme– és a qui menys lligada se sent, perquè el conte de Monzó sosté una espècie de mirall incòmode a la seva vida personal amb què no vol identificar-se.

—La novel·la és molt àcida: obre amb la narració detallada d’un episodi d’indigestió, i s’hi poden llegir invectives freqüents de l’Alba contra Barcelona, els seus amics i familiars, i també contra si mateixa.
—Jo sempre dic que l’humor és una cosa molt depriment, com a concepte, perquè és una eina que desactiva. Quan fem humor posem una distància que ens permet no caure, no suïcidar-nos, perquè si no t’aferres a un cert to humorístic has d’afrontar una realitat que sovint és molt miserable. Crec que no és casual que la majoria dels humoristes siguin persones que, en l’àmbit personal, són molt depressives. És lògic que sovint “humor” i “àcid” vagin de bracet: per a arribar a l’humor has de mirar cara a cara coses molt crues.

—També fa la dissecció, amb una mirada molt clínica i amb gran duresa, de les vergonyes i incongruències de la Catalunya postpujolista.
—L’Alba posa en crisi del seu entorn més proper, i ser català, i més encara ser-ho d’una manera determinada, també és una demanda en el seu entorn. El jove català té un modus vivendi molt determinat, i ella critica la càrrega simbòlica d’aquest concepte perquè també hi veu esquerdes. Aquesta idea del català estereotípic a ella no la convenç, perquè és impossible que pugui abraçar-la si després té un dia a dia en què no li renoven el contracte, en què paga un lloguer que no és regulat, en què la seva llengua es va perdent i és víctima de la intrusió lingüística de l’anglès i del castellà. Realment és difícil abraçar conceptes tan absoluts si tu mateix, cada dia, pateixes les mancances o microviolències d’una ciutat amb uns malestars que no es tracten mai de manera prioritària.

—La llengua és un altre dels aspectes a remarcar de la novel·la. La narració empra paraules angleses desacomplexadament, i a pràcticament cada pàgina hi apareixen un o més refranys castellans. A què es deu?
—És una decisió d’estil que vaig tenir molt clara des del primer dia. Volia que aquest caràcter caòtic i divergent, en què conviuen diferents tipus de tons i discursos, es reflectís en l’estil: que el lector ho experimentés, no pas que la narradora li ho expliqués. Tota aquesta intrusió lingüística, per a mi, és al servei de la versemblança, que és la columna vertebral de la novel·la. Jo volia representar la Barcelona d’avui dia, i per això –independentment de si m’agrada o no a títol personal– hi havia d’incloure l’intrusisme del castellà i l’anglès.

—Però la gran majoria de refranys castellans que apareixen al llibre existeixen també en català.
—N’hi ha que apareixen en castellà tot i tenir el seu calc corresponent en català, bàsicament, per una qüestió de versemblança. En alguns exemples en què dubtava, em preguntava sobre la versemblança per a algú de trenta anys de Barcelona. Crec que hi ha expressions que és més versemblant que avui dia diguem en castellà que no en català, malauradament. Això no vol dir que jo en faci apologia, però realment aquesta intrusió hi és. A mi, com autora, m’agradaria que en retratar la Barcelona d’avui dia apareguessin moltes menys expressions en castellà, però havia de ser justa. Veia que, per una qüestió de versemblança i identificació lectora, si posava un refrany en català i no en castellà corria el risc de trencar aquesta tensió, perquè el lector reconeixeria que l’expressió catalana està en desús.

—La novel·la pràcticament no parla de política, si més no explícitament, però en certs moments s’hi pot arribar a apreciar un subtext de desil·lusió nacional, de país derrotat. L’Alba diu que als catalans “ens caldria una mili”, i es compara amb Carme Forcadell per a dir que “jo només vull l’indult”.
—Avui dia, el 2023, és evident que Catalunya viu una situació de desencant polític, i a la gent li costa molt trobar el seu lloc. Crec que, a vegades, ens uneix més el punt d’arribada d’aquest desencant polític que no el punt de partida: aquí ens trobem més que no en les diferències ideològiques pròpies. Al final, és impossible que l’Alba no es relacioni d’alguna manera amb el procés i la seva presència fantasmagòrica, perquè és una cosa que va inundar Catalunya amb una gran càrrega simbòlica, i tothom se n’ha hagut de fer càrrec: és impossible que a algú de Catalunya no el travessi de ple tot el moviment polític que hi ha hagut aquests últims anys. No només perquè arrossegava un projecte de futur, sinó també perquè arrossegava una manera de fer i d’organitzar-se, de pensar-se individualment i col·lectiva, de reflexionar sobre què és la catalanitat. Tot això s’emmarcava en una constel·lació simbòlica molt potent que t’obligava a prendre posició, i tothom n’acabava essent interlocutor, d’alguna manera. Al final, la narradora n’és un interlocutor més, encara que en sigui un interlocutor fantasmagòric. En l’àmbit polític, en general, aquestes al·lusions també són una manera que té l’Alba per a avaluar si la política és un mal negoci. Quan a tu se’t presenta un polític, sigui d’on sigui, no ets tu qui pensa si et pot representar, sinó que és ell qui et diu directament que et vol representar. Al final, la democràcia és una forma d’intrusió, i l’acceptem d’una manera força passiva. És normal tenir aquest sentiment d’estafa, que no és la política qui escolta el poble sinó el poble qui escolta la política. I preguntar-se tot això és normal, perquè la política et truca a la porta i t’obliga a ser interlocutor tant si ho vols com si no.