Andreea Ciudin: “El moviment ‘body positive’ és molt perillós, és enfocat de manera errònia”

Com més va més es parla de l’obesitat, però sabem realment què és i què significa? Sembla que no. De fet, ho demostren unes quantes enquestes. La majoria de la població considera que és un estil de vida, i nega allò que és realment, una malaltia. Amb aquesta desinformació, i coincidint amb el Dia Mundial de l’Obesitat, entrevistem la doctora Andreea Cuidin, cap de la Unitat de Tractament Integral d’Obesitat de l’Hospital Vall d’Hebron. Amb ella mirem d’entendre aquesta malaltia, que afecta com més va més població. Ara mateix, una persona adulta de cada tres té obesitat. I la qüestió que preocupa més els experts, com més va hi ha més infants que en tenen. De fet, l’Organització Mundial de la Salut (OMS) ja l’ha declarada una epidèmia global.

—Aquests darrers anys s’ha parlat força de l’obesitat, però la societat sap realment què és i què significa? O en tenim una visió falsa?
—És una molt bona pregunta. Perquè part del problema ve per aquí. Perquè la societat, en general, considera que l’obesitat és una elecció lliure d’estil de vida, i que la persona que té aquest problema és perquè menja i no té força de voluntat per a parar. Aquesta creença ha contribuït que no s’hi faci res. Ha fet que l’obesitat no hagi estat tractada com una malaltia, que és el que és en realitat. Sempre s’ha insistit a menjar menys i fer més exercici, i s’ha donat la idea que si no ho fas és perquè no en tens ganes o et falta força de voluntat. També el sistema sanitari. Hem maltractat les persones amb obesitat. La Societat Espanyola d’Obesitat hem fet una enquesta per a saber quina era la idea de la població general. I a diferència d’altres anys, en què la majoria dels entrevistats deia que l’obesitat no era una malaltia, veiem que ara hi ha hagut un canvi. Hi ha més percentatge de persones, sobretot els més joves, que sí que ho considera una malaltia. Però encara hi ha una gran part de la població que no.

—Ara hi ha aquest moviment del body positive.
—Això és molt perillós. Crec que aquest moviment és enfocat de manera errònia. Estic d’acord que no s’ha d’estigmatitzar les persones amb obesitat. Ni jutjar-les pel seu cos. Però això no vol dir que ho hàgim d’acceptar i no fer-hi res. Aquestes persones tenen una malaltia. La primera cosa que cal saber és que aquesta no és una malaltia d’excés de quilos sinó de greix. Per tant, les persones amb excés de greix se’ls va inflamant el fetge, el ronyó, el cor… I malgrat que siguis jove, si tu tens un excés de greix, tens un risc més alt de tenir una malaltia cardiovascular, un càncer, una depressió o qualsevol complicació. Per això dic que aquest moviment s’ha d’agafar amb agulles i donar el missatge correcte. No s’ha d’estigmatitzar ni jutjar la persona pel seu cos, però s’ha de poder dir que té una malaltia que s’ha de tractar. Això sí, s’ha de tractar correctament, no amb qualsevol dieta.

—Per tant, quina simptomatologia té algú amb obesitat? No tothom que té uns quants quilos de més té aquesta malaltia, oi?
—No, per descomptat. De fet, durant molts anys s’ha fet una altra equivocació respecte d’aquesta malaltia. Durant molt de temps s’ha classificat i definit l’obesitat a partir de l’índex de massa corporal (IMC). Això es calcula basant-se en el teu pes i la teva alçada. Però això no té en compte la teva composició corporal. D’aquests quilos, quin percentatge és múscul i quin és greix? Què em diu un índex de massa corporal de 32? És un càlcul matemàtic, però una persona que amb aquest IMC pot tenir un 90% de múscul, si és culturista, per exemple, o bé pot tenir un 60% de greix. I totes dues, amb aquest índex, les poses al mateix calaix, tot i que és obvi que no és igual. L’una necessita tractament i l’altra no. Els professionals que ens dediquem això mirem de canviar el concepte. Ara sempre diem que l’obesitat no és l’IMC, no és el nombre de quilos, sinó el percentatge de greix.

—I a partir de quin percentatge de massa corporal es pot considerar algú obès, metabòlicament?
—Tu pots tenir un IMC de 26, però si tens un 40% de greix, metabòlicament el teu cos es comporta com a obès. Sé que és un canvi de concepte que costa, perquè estem acostumats a veure el volum i no l’interior. En la majoria de casos, si l’IMC és alt, hi ha més greix corporal. Però al voltant d’un 30% de persones no hi encaixen. Per això és important insistir-hi. És important canviar el discurs, no enviar el pacient a perdre quilos, sinó a canviar la seva composició corporal. Pot ser que perdis cinc quilos, i que et sembli poc. Però si tu per dins has augmentat massa muscular i has baixat greix, en l’àmbit de salut i metabòlicament el canvi és molt significatiu. Perquè el múscul pesa més. Per tant, el nombre de quilos absoluts no és tan rellevant com la composició corporal. En definitiva, l’obesitat és una malaltia causada pel dany d’excés de greix.

—Per tant, un error que es comet moltes vegades és pensar que la dieta ho és tot?
—Sí, exacte. La dieta és un punt molt petit, dins un circuit enorme de causes i de factors. La dieta no ho és tot, encara que és una part important. La cosa realment important és saber com fer-la. I, sobretot, ser conscients que quan una persona comença a fer una dieta, el seu cervell començarà immediatament a actuar en contra d’ella. I així és com es posa en marxa el mecanisme per a tornar a guanyar pes o el fracàs de la dieta. No es podrà aguantar si no es fa bé i no es tenen en compte alguns factors.

—Com ara?
—Fa milions d’anys, quan ens vam desenvolupar, nosaltres no teníem menjar a cada passa, per tant, el nostre sistema era genèticament estalviador d’energia. Ara tenim menjar a cada cantonada, i a més mengem molta porqueria, que és molt calòrica i poc nutritiva. En conseqüència, el nostre sistema ho reté tot. I d’aquella època que vivíem com a caçadors i nòmades tenim uns sistemes d’autodefensa. Quan perdem pes, el cos vol conservar el greix i preservar-lo, perquè és el seu dipòsit d’energia. Si el cervell sap que té greix, està còmode, perquè és com tenir menjar guardat. En cas d’escassetat, hi recorria. Però això avui ja no té sentit, perquè fem dos passos i trobem una màquina on podem comprar alguna cosa. Quan comences a perdre greix perquè fas una dieta, el teu cervell automàticament et farà baixar la capacitat de cremar calories per preservar aquest greix i recuperar-lo. Si no fas bé la dieta, acompanyant-la d’exercici físic, també perdràs massa muscular i, per tant, tindràs menys capacitat de perdre calories. Al final, l’òrgan que es menja les calories és el múscul. Si en tens poc, cremaràs poc. I si, a més, el cervell et fa baixar la capacitat de cremar calories, tan bon punt deixis la dieta, encara que sigui només un moment puntual, guanyaràs quilos.

—Què més passa en el nostre cervell quan fem dieta?
—Quan fem dieta, també baixen les hormones que ens provoquen la sensació de sacietat, i augmenten les que fan venir gana. Precisament, ho fan per recuperar el greix. Per tant, donar una dieta a algú amb obesitat i que vagin fent no és la solució. Cal anar introduint petits canvis a la dieta, que no siguin bruscs. També s’ha d’acompanyar amb fàrmacs i exercici adaptat a la persona amb obesitat que ens ajudin a compensar aquests mecanismes de supervivència.

—Això és el que feu a la Unitat de Tractament Integral de l’Obesitat de la Vall d’Hebron? No es pot abordar només des d’una disciplina, oi? Cal introduir-hi qüestions com el suport psicològic.
—Sí, és clar! I els fem estudis de metabolisme. Fem calorimetries, que és un estudi que ens diu quantes calories gasta aquesta persona. I al cap d’un temps d’haver començat la intervenció global, ho repetim per saber quin ha estat el seu impacte. A la unitat els donem el missatge que el nostre objectiu no és perdre quilos, sinó anar canviant pas a pas la composició corporal i, d’aquesta manera, anar millorant la situació metabòlica. Al final, ja restarem quants quilos s’han perdut. Però l’objectiu és un altre. Malgrat que ho diem sempre, costa que els pacients ho acceptin.

—Suposo que tothom vol veure resultats ràpids.
—Exacte. I ho entenc, han estat tota la vida lluitant amb això i l’estigmatització que comporta. Volen un resultat ràpid, però si tu els expliques que tampoc convé perdre gaire pes de cop, perquè perdran múscul i serà contraproduent, al final ho entenen. És un enfocament diferent del que s’ha fet durant molts anys.

—Per tant, dins la professió mèdica encara hi ha massa desconeixement sobre aquesta nova perspectiva. Encara passa massa sovint que un nen va al pediatre i el posa a dieta i prou.
—Sí, passa massa. El primer pas ha de ser formar els professionals en tot això. Perquè els qui treballem en aquest camp ho tenim clar, però els altres no. Falta molta formació. I crec que el canvi no ha de ser per als professionals de la salut i prou. L’obesitat impacta en totes les especialitats, però en lloc d’implicar-se, els envien al metge de capçalera perquè els posin a dieta. No és això. Crec que una altra cosa que hauria de canviar és la formació que es dóna durant la carrera. Cada any, dono una hora d’obesitat a cinquè de medicina. Només una hora! No se’ls parla d’aquesta malaltia en cap altre moment. No pot ser, no es pot explicar aquesta fisiologia tan complexa en una hora.

—I, a més, és una malaltia que afecta com més va més gent.
—Una persona adulta de cada tres la té. I una cosa que també és important: s’ha de tractar per la salut del pacient, però també hem de ser conscients que aquesta malaltia impacta en l’evolució de totes les altres malalties. Perquè una persona amb obesitat tindrà més artrosis de genoll i més necessitat de pròtesis. Però no l’hi podran posar, perquè amb l’obesitat aquesta pròtesi no funcionaria. O una persona que té la necessitat d’un trasplantament d’òrgans no entra en la llista d’espera si té obesitat. Sabem que aquest òrgan fracassaria al cap d’un mes. L’obesitat afecta en aspectes cardiovasculars, renals o fins i tot amb la covid. Ha estat un factor de risc independent, que donava mal pronòstic i mortalitat. Per tant, tractar l’obesitat no hauria de ser una cosa d’alguns metges i prou, sinó que cal formació i ganes d’implicar-se de tots els professionals sanitaris.

—Si aquesta entrevista la llegeix una persona que creu que té obesitat però no troba l’acompanyament necessari dels metges que l’han atès fins ara, què li recomanaríeu? No tothom pot venir a la vostra unitat.
—Li diria que en parlés amb el seu metge. Normalment, el primer filtre és el metge de capçalera. Animaria el pacient a iniciar una conversa amb el seu metge. I així sabrà quines són les creences. També li diria que intentés de portar la conversa cap a la idea que l’obesitat és una malaltia.

—Com més va hi ha més persones que tenen obesitat. L’explicació és la de sempre? Que mengem pitjor i som més sedentaris?
—Sí, però no és això i prou. També hi ha factors socio-ambientals, de contaminació o d’additius en el menjar. Per exemple, n’hi ha alguns que afavoreixen l’acumulació de greix. No és tan simple. Diuen que l’obesitat és una malaltia de codi postal. També es relaciona amb universos econòmics més baixos.

—És a dir, que la gent amb menys recursos té més probabilitat de tenir obesitat?
—Sí, però no és per menjar malament i prou. Sinó perquè tenen més estrès i dormen pitjor. Un son de mala qualitat fa que l’endemà tinguis més gana. Després de no haver dormit una nit, tens més gana de menjar coses dolces o més calòriques. O, fins i tot, no sents tant la sacietat. En una persona amb obesitat, que té una vida amb estrès i no descansa bé de manera crònica, aquests circuits s’acaben alterant i deixa de sentir la sacietat.

—Quan tens estrès tens més ganes de menjar.
—Sí, és clar. Perquè quan menges més o menges coses dolces, estimules l’hormona del plaer al cervell, la dopamina. En canvi, l’hormona del benestar i la felicitat, que és la serotonina, s’aconsegueix amb una vida estable i dormint bé. Però l’addictiva és la dopamina. I s’obté menjant sucre. Dura molt poc. Et dura dues hores, i després en vols més.

—Per tant, hauríem d’evitar els aliments processats?
—Sí, i no pels sucres i prou. També pel greix trans, que és el típic que tenen els processats, la pastisseria i els conservants. Actua també al cervell. Quan mengem, el nostre intestí allibera les hormones de la sacietat, i aquestes hormones han d’arribar al cervell. De l’intestí al cervell han de passar per una barrera que s’anomena hematoencefàlica. Quan menges greix trans, aquestes hormones se sintetitzen, i aquesta barrera es converteix en impermeable i no arriba al cervell. Per tant, no tens la sensació de sacietat. Tu menges un dònut, un croissant o una hamburguesa del McDonald’s, i al cap d’una hora voldràs tornar a menjar.

—Un canvi d’hàbits cap a una dieta més saludable seria un pas important?
—Sí, però aconseguir això amb persones amb obesitat severa no és fàcil. Necessiten ajuda i acompanyament crònic per a prevenir les recaigudes. Per això és molt important no fer mai canvis bruscs, sinó anar a poc a poc. Cal fer exercici, però ha de ser adaptat. A una persona amb obesitat no li pots dir que vagi a córrer o a fer bicicleta, se li trencaran els músculs. Han de fer exercici de força per treure el greix des del múscul i millorar-ne la qualitat. Després ja podrà fer càrdio.

—L’obesitat també creix de manera preocupant entre els infants. L’OMS ho considera una epidèmia global.
—El principal problema és que el 80% dels nens que ara tenen obesitat també en tindran d’adults. I aquest excés de greix va fent mal, i va causant problemes metabòlics. Si tu comences amb tres anys, quan en tinguis trenta tindràs problemes. De fet, a la unitat tenim nens que amb dotze anys tenen el fetge gras quasi amb precirrosis. O nens que amb catorze anys dormen amb la màquina per a respirar o tenen diabetis. És un problema de salut pública.

—Per deixar enrere l’obesitat cal passar pel quiròfan?
—La cirurgia és un procediment que, en realitat, tracta de convertit una malaltia en una altra. Alterem i tallem el sistema digestiu. Induïm a la mala absorció del menjar, però sense diferenciar si es perd múscul o greix. També hi ha mala absorció de vitamines. Pots tenir complicacions a mitjà o llarg termini. És una vida medicalitzada completament. Però és una eina, i l’única que hem tingut i encara tenim a la seguretat social. Cada vegada s’estudien més medicaments que ens podran ajudar a fer-ho d’una altra manera. Aviat en sortiran alguns de molt potents. Però la cirurgia té unes indicacions clares. Has de passar per un comitè multidisciplinari, un tractament i un abordatge. Cal tenir molta cura amb la postoperació. No s’ha de deixar d’anar el metge. En nens i adolescents s’ha intentat, però només ha funcionat un any. Després han tornat a guanyar tot el pes. De fet, en adults passa igual. Al voltant del 70% al cap de tres anys torna a guanyar pes. La solució no és fer-los menjar menys tallant-los l’estómac. Cal canviar moltes altres coses.