28.08.2022 - 21:40
Segons el Khmer Times, d’ençà del 1996 Cambotja ha recuperat més de sis-centes obres d’art hindú-budista robades de les runes de l’imperi d’Angkor. Les han retornades els EUA, el Japó, França, Suïssa, els Països Baixos, Austràlia, el Regne Unit, el Canadà, Dinamarca, Hongria, Noruega i la Xina. I encara en queden moltes per restituir d’institucions com ara el Museu Britànic i el Museu Victoria and Albert.
Després d’un segle de colonització i guerres, el país mira de recuperar milers d’obres d’art espoliades i venudes a col·leccionistes i grans museus occidentals. Des de ballarines i nimfes celestials (apsares) fins a budes, déus i deesses, frontispicis esculpits, capitells i més peces arquitectòniques.
Una de les notícies d’aquest estiu a Cambotja ha estat el retorn, per part dels EUA, de trenta peces espoliades dels temples d’Angkor. La restitució s’ha pogut fer perquè el Museu d’Art de Denver i el fundador de Netscape, James H. Clark, han decidit de lliurar-les a les autoritats americanes. Les havien comprades a Douglas Latchford, un col·leccionista britànic que traficava amb antiguitats. Entre elles hi ha una imatge del segle X del déu Ganesha que pesa quatre tones.
L’esdeveniment ha estat àmpliament difós a la premsa cambotjana, que ha repassat el llarg historial d’espoli dels seus tresors arqueològics ancestrals per part dels diferents invasors estrangers, amb la col·laboració de lladres locals i dels diferents grups guerrillers.
Un dels casos més simptomàtics, per allò que explica de l’època i l’actitud colonialista, és el que va protagonitzar el jove intel·lectual i aventurer francès André Malraux (1901-1976) els anys vint, en plena colonització francesa. El seu cas podria ser il·lustratiu de la normalitat general amb què els intel·lectuals dels països colonials consideraven que l’art del país colonitzat els pertanyia, gairebé com si fos un dret de conquesta.
Els arqueòlegs francesos van treballar molt a fons durant aquells anys per descobrir i preservar les ruïnes d’Angkor, però no és estrany de suposar que es van adjudicar –i aprofitar de– molts dels grans tresors trobats. Hi ha encara avui moltes obres d’art khmer als museus i col·leccions privades de França de boirosa procedència i dubtosa adquisició. “Jo no tenia la més mínima idea que allò fos un robatori”, escriuria anys després la dona de Malraux, Clara, “en aquella època no hi havia ni un sol funcionari colonial francès que no tingués a casa una estàtua khmer”.
Aventurer, culte, vividor i aprenent de lladre
Fa gairebé un segle, André Malraux tenia vint-i-un anys i una dona rica que s’arruïnava. Clara Goldschmidt era d’una família de jueus alemanys rics, però el luxós tren de vida que la parella duia a París els passava factura. Ella li va demanar de trobar solucions i atès que el futur escriptor sembla que no tenia cap mena d’intenció de treballar, va posar en marxa la seva capacitat imaginativa i creativa, que anys més tard li reportaria tant de renom, per tal de continuar vivint com ell volia. Molt bé i sense treballar mai de manera ortodoxa.
Així fou com un dia de l’any 1923, la parella Malraux va arribar a Cambotja en vaixell des de Marsella, a la recerca dels tresors del temple de Banteay Srei. Ell havia llegit un article en un butlletí de l’École Française d’Extrême Orient de l’arqueòleg francès Henri Parmentier que descrivia la màgia dels temples d’Angkor, aleshores encara molt abandonats i envaïts per la selva.
Fidel al seu lema, “les idees no són fetes per a ser pensades, sinó per a ser viscudes”, l’escriptor va decidir d’aventurar-se fins a Banteay Srei i apoderar-se d’algunes obres d’art que vendria als antiquaris que ell coneixia a París perquè les col·loquessin en els circuits oficials i en els museus. Bon negoci. Ja havia reeixit en els contactes previs. Fins i tot, sembla que havia estudiat les lleis arqueològiques d’Indoxina per tal d’evitar-se els greus entrebancs que, malauradament, acabaria tenint, enmig d’un considerable escàndol.
André i Clara viatjaven amb aspecte de turistes i estudiosos de l’arqueologia. A Saigon i Hanoi, Malraux s’enregistrà com a arqueòleg amateur i aconseguiren el permís de les autoritats arqueològiques colonials per a explorar el temple de Banteay Srei a Angkor. S’uní a ella un amic de confiança, Louis Chevasson. La primera etapa de l’aventura consistia a arribar a Siem Reap, la ciutat més propera als jaciments d’Angkor, al nord-oest de Cambotja. Una volta allà, al mercat van comprar uns carros de bous per a transportar les mercaderies, van contractar un guia i uns quants homes forts.
Banteay Srei o la ciutadella de les dones
Banteay Srei és un dels temples més preciosos d’Angkor. I no pas dels més visitats. El 1992 va ser declarat Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO. Està dedicat al déu hindú Shiva. És una joia del segle X, situada a trenta quilòmetres al nord d’Angkor. No tant per l’estructura arquitectònica –hi ha temples molt més espectaculars–, sinó per la bellesa, la qualitat i el bon estat de conservació i restauració de les escultures i els baixos relleus. Té l’aurèola màgica de tots els temples apareguts enmig de la selva, i una bellesa amable, serena, enigmàtica, ancestral. Malraux no estava pas mal informat. Sabia on anava i què cercava.
El temple rep també el nom de Ciutadella de les Dones, ja que es creia que només les dones podien esculpir uns baixos relleus tan delicats i perfectes. El temple és esculpit en pedres de gres rosat que, segons el punt de vista i la inclinació de la Terra envers el Sol, fan uns canvis de tonalitat espectaculars que transformen el paisatge. Al pati interior hi ha uns quants pavellons molt ben conservats i dues biblioteques. Els guardians són uns enormes simis de pedra. Als murs, als marcs de les portes i als sòcols hi ha precioses escenes de la mitologia bramànica, estàtues de Shiva, Nandi i Indra.
La malrauxiana recerca del tresor
La selva, la calor humida i espessa, els mosquits i, sobretot, les aranyes, insectes que despertaven totes les fòbies del futur escriptor, van ser un martiri per als joves i refinats exploradors. Tot i això, aconseguiren de desmuntar uns quants baixos relleus i figures de ballarines celestials (apsares) i carregar-les a les carretes tirades per bous. Segons els informes judicials, el material pesava una tona.
Uns quants dies més tard, a Siem Reap van embarcar les obres per baixar el riu fins a Phnom Penh. És evident que encara que pretenien fer-se passar per turistes, l’aspecte de la jove parella, l’expedició a la selva, els bous i, sobretot, la càrrega, van atreure la curiositat de tothom. Hi havia massa gent assabentada de les intencions de l’intrèpid matrimoni. A la capital ja els esperaven. Tot just arribats a port, van ser detinguts sense contemplacions. I la càrrega, requisada.
Hi ha diferents versions sobre la detenció. Uns diuen que els va trair el guia de Siem Reap. Uns altres, que va ser George Grosslier, estudiós d’Angkor i fundador del Museu Nacional de Cambotja. Fos com fos, André, Clara i Louis van ser detinguts i posats sota arrest domiciliari en un dels millors allotjaments de la ciutat, l’Hotel Manolis, davant l’Oficina Central de Correus. Allà esperarien uns quants mesos que arribés la data del judici. Clara va arribar a fer una vaga de fam i escenificar un intent de suïcidi per fer pena al jutge. De recursos imaginatius, no els en mancaven.
El judici, una lliçó d’arqueologia
El judici tingué lloc a Phnom Penh els dies 16 i 17 de juliol de 1924. En defensa pròpia, Malraux, brillant i ferm, va desplegar tots els seus dots oratoris, bo i deixant bocabadats els periodistes que hi assistiren, tal com ho van reflectir en els diaris.
L’Impartial, de Saigon, per exemple, escrivia: “És un noi alt, prim, pàl·lid, barbamec, il·luminat per dos ulls summament vius. […] Parla bé i es defensa amb una fermesa que revela innegables qualitats d’energia i tenacitat. […] Va saber defensar-se amb sorprenent energia, bo i refutant tots els punts de la instrucció.” “Una lliçó d’arqueologia”, escrivien uns altres.
Aquí va néixer (o es va descobrir) el personatge d’André Malraux: intel·ligent, culte, provocador, xerraire, apassionat, capaç de mentir subtilment –o descaradament–, tot ocultant la veritat entre raonaments lògics, metàfores i malabarismes legals i morals. Fos més o menys lladre o estudiós, filòsof o encantador de serps, egòlatra o fatxenda, compromès o aventurer, sublim o cínic, aquesta història posa de manifest la complexa i molt interessant personalitat de l’escriptor.
Durant el procés, contra totes les dades científiques que tan bé devia conèixer com l'”arqueòleg amateur” que deia ser, Malraux va sostenir que estava absolutament convençut que aquell temple era una propietat abandonada. Fins i tot, segons que diuen, va arribar a afirmar i a pretendre demostrar que, com que era ell qui havia “descobert” el temple, tenia tot el dret d’arreplegar-ne i endur-se’n tot allò que ell considerava que era seu. No hi ha indicis que també parlés de vendre-s’ho.
El cas i els arguments del protagonista van alimentar el debat públic i l’escàndol en el si de la França colonial i metropolitana. També, gràcies a l’habilitat de Clara, que pogué retornar a París abans, va aconseguir les adhesions favorables d’una llarga llista d’intel·lectuals i artistes parisencs tan exquisits com ell: André Breton, André Gide, François Mauriac, Louis Aragon i Gaston Gallimard, entre més.
No obstant això, ni el suport dels seus il·lustres amics ni la seva brillant oratòria no el van salvar de la condemna del tribunal. A ell li van caure tres anys de presó i cinc anys de desterrament de la colònia. Ella va ser absolta, per raons de salut i perquè consideraren, com manaven aleshores els cànons, que ella, com a bona esposa, només havia seguit les ordres del seu marit. I a Louis Chevasson el castigaren amb divuit mesos de presó. André Malraux va apel·lar als tribunals superiors de Saigon i París i, finalment, fou alliberat sense haver passat ni un sol dia a l’ombra.
Els mesos que va durar tot l’afer va estar reclòs al luxós Hotel Manolis d’on, evidentment, marxà sense abonar el compte. Segur que també en devia tenir un grapat de bons arguments. Avui, i d’ençà de fa anys, l’Hotel Manolis és ocupat per senzills i populars habitatges familiars. L’edifici no conserva ni l’ombra de l’esplendor passada, llevat d’un bar pretensiós –i car– que hi ha als baixos. A la barra hi ha una foto de Gérard Depardieu regentant-lo. És del rodatge de City of Ghosts (2003), film dirigit per Matt Dillon. I una altra, emmarcada, de l’antic hotel en els bons temps, amb un text: “L’hotel més conegut i de més renom de Cambotja. Entre l’autobús i el vaixell. Confort. Cuina sana. Acollida amable.” De Malraux, res de res.
L’epopeia havia durat vint-i-sis mesos. El temps en què el jove culte, avantguardista i pretensiós parisenc es va transformar en un agitador anticolonialista compromès fins a la medul·la i en un gran escriptor. Va passar de la indiferència al compromís polític. De la reflexió a l’acció. Angkor li canvià la vida. Hi ha un llibre molt interessant de l’assagista belga Raoul-Marc Jennar titulat, precisament, Comment Malraux est devenu Malraux (Cap Béar Editions, 2015) (Com Malraux va esdevenir Malraux).
“Non, je ne regrette rien”
L’aventura a les ruïnes dels temples d’Angkor esperonà Malraux a dedicar-se a la literatura i la política. Quan va poder tornar a París, signà un contracte amb una editorial i escriví apassionadament La condició humana, Els conqueridors i La via reial, novel·les que el catapultaren a la fama. Per la primera obtingué el prestigiós Premi Goncourt l’any 1933. Curiosament, La via reial, tot i ser ficció, és basada en la seva expedició “científica” als temples d’Angkor.
No és una gran novel·la, però fa gràcia de llegir quan saps que les vivències i sensacions són les que devia tenir l’autor. La narració és molt cinematogràfica. La incertesa, el cansament, la humitat fermentada de la selva i tots els insectes del món, especialment les terrorífiques aranyes gegants, són habituals en el relat. Així com les maniobres i els esforços amb eines precàries per a arrencar les pedres esculpides del temple, l’especulació sobre el seu valor, la dificultat per a moure-les, la malfiança dels treballadors… Tot és suspens i neguit. La selva i l’aventura recorden, en modest, el malson d’El cor de les tenebres, de Joseph Conrad. És una visió que s’abona en excés en els perills i la negror de la selva, la por dels salvatges –i dels insectes monstruosos–, com si el món colonial i els indígenes fossin quelcom de terrorífic.
Tanmateix, una volta viscuda i fracassada l’aventura, durant els mesos de confinament l’escriptor va canviar radicalment de punt de vista. Paradoxalment, Malraux va passar de creure que espoliar l’art cambotjà era legítim, quan el protagonista de l’espoli era ell –una idea que públicament mantingué tota la vida–, a convertir-se en una notable veu crítica contra el colonialisme francès, fundador i impulsor de diaris com ara L’Indochine i L’Indochine Enchaînée. Escriví articles contra la corrupció colonial, l’apropiació de terres per part de les empreses franceses, la tortura a les presons, la discriminació d’apartheid entre els francesos i els indoxinesos, etc.
El seu compromís polític el portà més tard a participar en la guerra a favor de la Segona República Espanyola, on filmà Espoir. Serra de Teruel. No se sap si l’intrèpid es movia, també llavors, i a més a més, per alguna mena d’interès comercial. L’any 1947, l’escriptor s’uní a les forces del general De Gaulle, de qui seria ministre del 1958 al 1969, de l’Interior, primer i de Cultura, més tard.
“Le petit voleur d’antiquités” (el lladregot d’antiguitats), heroi i murri, home de llibertats, literat i cineasta, va morir el 1976. Mai no es va sentir culpable ni penedit d’espoliar Banteay Srei. El 1969, quan, després de deu anys, va deixar el Ministeri de Cultura, l’home declarava en una entrevista que sobre l’afer d’Angkor ell tenia tota la raó. A més, exigia que li retornessin les estàtues perquè ell n’era el veritable propietari. No obstant això, alguns han apuntat, amb encert, que quan els anys seixanta el general De Gaulle va visitar oficialment Cambotja, Malraux, el seu genial ministre de Cultura, no el va acompanyar.
L’any 1996, el govern francès va traslladar el cos de Malraux al Panteó dels Homes Il·lustres de París, on reposa eternament al costat de Voltaire, Diderot, Zola i Jean Moulin. Sospito, però, que el jove André hauria preferit d’explorar els camins de l’eternitat al costat de Lawrence d’Aràbia.
