26.05.2022 - 21:40
El mes de febrer passat, vaig escriure un editorial contra els partits polítics –criticant el sistema de partits i els nostres partits–, basant-me en dos gegants del pensament, Simone Weil i Moisei Ostrogorski. Ja sabeu que de tant en tant m’agrada parlar-vos de llibres i persones que em mereixen respecte intel·lectual perquè considere que ens poden ajudar a veure més bé i, sobretot, a entendre que les nostres reflexions no són estranyes ni fora de lloc.
Aquell editorial, avui el signe encara amb més decisió que aleshores. Perquè acabem una setmana que marcarà per mal el futur del país. La conxorxa contra el català perpetrada per Esquerra i Junts amb el PSC i els comuns estableix un abans i un després en moltes coses. És obvi que enterra el procés com l’hem conegut fins avui i, encara més, que significa un pas enrere de dimensions històriques en la qüestió de la llengua. El catalanisme –ja no dic el nacionalisme català o l’independentisme– no havia acceptat mai una normalització de l’espanyol com la que es conté en aquesta proposta de llei que serà aprovada d’ací a uns dies. I que tampoc servirà de res, siga dit de passada.
Per això, aquests dies molta gent se m’adreça perplexa perquè no entén com és possible que una cosa així haja estat executada per Esquerra i Junts. Entre més coses, per cert. Perquè ja em direu també qui pot entendre que encara es vote i es negocie amb Pedro Sánchez a Madrid, després de les darreres jugades del primer ministre espanyol. Les d’ahir mateix, per exemple.
Mirar d’entendre des de la racionalitat el gir de 180 graus que han fet els partits polítics catalans és molt difícil, per no dir impossible. Perquè no s’explica racionalment, amb la raó. I d’això, se n’aprofiten els apparàtxiks per a confondre la població. Així, aquests dies, paral·lelament a l’augment de les crítiques públiques als partits, hem vist com els portaveus polítics i mediàtics del govern s’han omplert la boca de desqualificacions i agressions contra els dissidents. Que si no entenem com es fa la política, que si som uns nihilistes, que si ens mou la frustració i no tenim el cap clar…
Que valguen, doncs, les veus de Weil, d’Ostrogorski i de tants altres per a rebatre tanta insolència i deixar clar que nosaltres no parlem ni des de la frustració ni des del desconeixement, sinó des de la realitat i la necessitat. I que hem après, per desgràcia d’una manera ben dura i massa tard, allò que tanta gent abans, tantes i tantes veus lliures, ja tenia clar i havia teoritzat: que els partits polítics són un mal per a la democràcia i un fre a les aspiracions populars.
Així que, si em permeteu d’afegir un nom il·lustre més a favor nostre, avui propose de llegir un fragment ben contundent i adequat que va escriure André Breton, concretament, en el número 1803 de la revista Combat, després d’haver vist com la resistència francesa contra el nazisme –”la resistència de veritat que naix del rebuig individual a l’opressió”– era instrumentalitzada pels partits polítics.
Diu Breton: “L’absurditat i l’estupidesa que resulten del fet d’afiliar-se a un partit polític són avui més evidents que mai. […] La no-pertinença a cap mena de partit hauria de ser la primera garantia a exigir a aquells que per mitjà d’un llarg i apassionat intercanvi d’opinions i idees pensen que encara és possible trobar un remei a la situació actual. […] Perquè com més forta és la disciplina en l’interior d’un partit, més estereotipades i anquilosades són les idees que el guien.”
Alceu el cap, doncs, orgullosament. I planteu cara sense vergonya. Que en la lluita contra el partidisme també estem molt ben acompanyats.
