Dues-centes hectàrees en pugna: continua la disputa pels límits entre Andorra i l’estat espanyol

Els límits de la frontera administrativa entre l’estat espanyol i Andorra no s’han mogut a grans trets de fa segles. Són uns límits territorials basats en el costum, però que no han tingut mai un traçat exacte acordat entre les parts. Fa tres anys, va començar un conflicte que ha portat les autoritats a constituir una comissió que vol precisar aquests límits i posar fi d’una vegada a les diferències i disputes que esclaten cada cert temps.

Una inspecció dels Agents Rurals de la Generalitat de Catalunya va concloure el novembre del 2021 que un parc de 5.300 plaques solars instal·lat a la zona del planell de la Tosa, per a subministrar electricitat a l’estació d’esquí andorrana Vallnord – Pal Arinsal, tenia 16.000 metres quadrats a l’Alt Urgell. Això significava que tres quartes parts de la instal·lació eren en terreny forestal propietat d’Os de Civís, que forma part del Parc Natural de l’Alt Pirineu i de la Xarxa Natura 2000, segons la cartografia de Catalunya i de l’estat espanyol. Però la cartografia andorrana ho contradeia, i determinava que tota la planícia formava part del domini esquiable de Pal, uns terrenys que són propietat del comú de la Massana.

L’any 2008 ja hi va haver un cas similar a la mateixa zona, amb la construcció d’unes basses d’aigua per a produir neu. Aquella vegada, el cas es va arxivar perquè, precisament, el jutjat de la Seu d’Urgell va determinar que els límits en aquesta zona no eren ben definits. Així que, aquesta vegada, l’actuació dels Agents Rurals es va cenyir a informar-ne els jutjats. Tot i això, sí que va tenir conseqüències diplomàtiques, i solament uns mesos més tard, el gener del 2022, es va crear una comissió entre les autoritats andorranes i espanyoles per a marcar la frontera administrativa.

El primer pas ha estat encarregar un informe tècnic, que han de fer els instituts de serveis cartogràfics de tots dos estats. Per una part, cal fer un estudi de la documentació, tant municipal com notarial, i per una altra, un treball de camp. Així, doncs, hi ha implicat tècnics en cartografia, juristes i responsables públics.

La darrera reunió de la comissió bilateral es va fer aquest mes de març, i a mitjan juny, quan acabi la temporada de desglaç, començarà la tercera campanya de treball de camp. Si l’any passat es van comprovar els límits d’Andorra amb la comarca de l’Alt Urgell, enguany es farà amb els de la Cerdanya. L’Institut Geogràfic espanyol explica que, de manera coordinada amb Andorra, es troben encara en una fase preliminar i tècnica de treball de delimitació, així com de recopilació de la part documental. La previsió és que aquesta feina tècnica no acabi fins a final de l’any vinent i serà aleshores quan comenci una fase de negociació.

Quatre territoris en disputa

Albert Villaró, coordinador de la secció d’Història d’Andorra Recerca+Innovació, explica que les fronteres d’Andorra no s’han mogut, en essència, d’ençà de l’alta edat mitjana: “No hi ha hagut cap pèrdua o adquisició significativa de territori, només algunes discrepàncies puntuals amb els veïns, de vegades provocades per la mala delimitació dels emprius, que són drets sobre zones de pastura dins la jurisdicció d’un altre territori.” Les discrepàncies són, habitualment, per unes poques hectàrees.

A banda de la zona del planell de la Tosa, d’unes 10,45 hectàrees, es tracten més punts. En total, hi ha 200 hectàrees en disputa. Entre Civís i Sant Julià de Lòria, hi ha 80,71 hectàrees en disputa al barranc del Coll de Laquell, prop del refugi de Francolí. És la zona més gran, i tots dos estats consideren propi un terreny de pistes forestals on es podria fer tala a petita escala i on anualment es fa la caça de l’isard. Unes activitats prohibides a Catalunya però permeses a Andorra. També hi ha en disputa el vessant sud del pic de Montmalús, un total de 76,56 hectàrees entre Encamp i Lles de Cerdanya, que seran estudiats aviat pels tècnics sobre el terreny. Una zona escarpada i poc transitada entre els refugis de l’Illa i el de Montmalús. També entre Escaldes-Engordany i Bescaran hi ha 29,88 hectàrees que reclamen tots dos municipis, situats a la zona sud-oest del Pic Negre.

L’actual ambaixador espanyol a Andorra, Carlos Pérez-Desoy, assegurava l’abril d’enguany que, tot i haver-hi complexitat en l’àmbit tècnic, la comissió avançava a bon ritme. “Parlem d’una frontera molt antiga. Hi ha elements documentats, i uns altres no. Els tècnics van fent la seva feina, sobre la qual treballem els membres de la comissió. Però és un procés lent i sovint feixuc. També, és clar, tenim molt present l’opinió de les autoritats municipals”, assegurava. Però no tots els afectats són d’aquest parer i, sobre això, l’Ajuntament de les Valls de Valira ha expressat el seu malestar pel fet de no haver-los convidats a les reunions. El batlle, Ricard Mateu, deia al diari Segre que, malgrat ser una qüestió entre estats, consideraven que hi tenen alguna cosa a dir, en la mesura que són l’únic municipi afectat de l’Alt Urgell i tenint en compte que “la documentació base que ha de determinar la frontera són límits històrics que es van consensuar amb el territori ara fa més d’un segle”.

Els límits d’Andorra amb Catalunya Nord i Occitània

Històricament, tal com explica Albert Villaró, el conflicte principal havia estat la Solana d’Andorra, el vessant atlàntic d’Andorra, entre Canillo i els municipis occitans de Merenç i l’Ospitalet. Tot i això, tant la sentència del Consell Superior de Perpinyà, del 1776, com la del Consell Reial de Tolosa, del 1835, van resoldre el plet en favor dels andorrans.

Les diferències entre l’estat francès i Andorra es van resoldre l’any 2012, amb un acord de limitació de la frontera de cinquanta-set quilòmetres que hi ha entre Andorra i l’Arieja i Catalunya Nord. L’any passat, hi va haver un nou acord, sobre la demarcació i el manteniment de la frontera entre tots dos estats, en què es comprometien a vetllar perquè no s’aixequés cap construcció a menys de dos metres a banda i banda de la frontera, i també a mantenir aquesta franja desforestada. Segons que van explicar, l’objectiu era que no passés com a Mònegue, on les edificacions dels dos estats són tan a prop que envaeixen la frontera.

Les negociacions franco-andorranes, de fet, van començar l’any 1988, quan hi va haver incidents a l’estany de les Abelletes, entre els municipis d’Encamp i Porta (Alta Cerdanya). Aleshores, el batlle de Porta i uns quants veïns van pujar a l’estany i van blocar la captació d’aigua que hi havien instal·lat els andorrans. La policia andorrana ho va provar d’impedir disparant a l’aire, fet que va provocar la intervenció també de la gendarmeria francesa.

Finalment, de 46,61 hectàrees en disputa, es van considerar que 28,53 eren andorranes i 18,08 nord-catalanes. El nou traçat passa pel mig de l’estany de les Abelletes i atorga l’ús del llac a tots dos estats, cosa que causa malestar a la part nord-catalana, perquè perden l’accés a la font de l’Arieja. De fet, s’hi projectava la construcció d’un hotel d’un miler de llits que havia d’acollir esquiadors del Pas de la Casa i més pistes.

Tot i l’acord entre governs estatals, el desembre del 2019, l’Ajuntament de Porta va votar en ple de demanar la mediació del copríncep andorrà i president francès Emmanuel Macron per a aconseguir que els terrenys que s’havien disputat fossin de propietat i administració conjunta. Una demanda que no ha estat tinguda en compte.