Andorra, cinc anys després del cas Pujol

El 25 de juliol de 2014 l’ex-president de la Generalitat Jordi Pujol va enviar als mitjans de comunicació un escrit en què explicava que el seu pare havia deixat diners a l’estranger –procedents d’activitats il·lícites durant el franquisme– a la dona i als fills per si mai la situació política es complicava i els calien. Uns diners que Pujol i la seva família no havien regularitzat mai amb la hisenda espanyola. La confessió va desfermar una tempesta judicial, política i social a Catalunya. Andorra no en va sortir indemne.

‘A Andorra hi ha gent molt nerviosa.’ Fou una frase que se sentia sovint a les redaccions dels mitjans andorrans aquells dies. Les alarmes es van encendre en molts despatxos i en algun consell d’administració: una part dels diners de la família Pujol eren al Principat. Dècades enrere s’havien dipositat a l’antiga Banca Reig, que més tard esdevindria Andbank. Per aquells comptes hi passarien milions de pessetes sense, a priori, alarmar ni incomodar ningú. Ni a les Valls ni a l’estat espanyol.

Però el 2009 el Consell General va aprovar l’acord d’intercanvi de dades fiscals sota demanda amb tercers països i els bancs andorrans van sentir la necessitat de desfer-se dels clients que, per la seva exposició pública, podien tacar-los la reputació. ‘És el nostre pecat original’, reconeixia fa pocs anys una persona de l’entitat presidida per Manel Cerqueda. Andbank els va convidar a anar-se’n i el 2010 els Pujol van endur-se els diners –quatre milions d’euros– a Banca Privada d’Andorra (BPA). Allí s’hi van estar fins que, a començament de juliol del 2014, El Mundo publicava una suposada captura de pantalla de comptes que la família tenia al banc dels germans Ramon i Higini Cierco. Fou la primera sacsejada, que aniria seguida de la carta de Pujol.

La fi del secret

Malgrat l’impacte polític, mediàtic i econòmic a Andorra, una font que aleshores tenia responsabilitats de govern afirma a VilaWeb que, vist amb perspectiva, el cas s’ha sobredimensionat. ‘Més enllà de Catalunya i Espanya, té molt poc impacte, per no dir gens.’ Ho compara amb el sotrac internacional que vuit mesos després va causar l’esclat del cas BPA.

Ara, admet que el govern andorrà sí que va rebre amb preocupació l’afer Pujol: ‘Vam veure que, més enllà de la qüestió fiscal, hi havia una dinàmica a l’estat veí que, sense tenir-hi res a veure, ens podia acabar afectant.’ Així i tot, desmenteix cap intervenció i que ‘mai’ hi hagués pressions d’alt nivell per part del govern espanyol de Mariano Rajoy perquè s’entreguessin dades de l’ex-president de la Generalitat.

També hi havia preocupació entre les elits econòmiques per si seguirien casos similars d’algunes altres personalitats amb diners a Andorra; per si quelcom que era un risc que afectava la reputació acabaria posant el país en escac. En els entorns de poder econòmic i institucional, a més, hi havia el temor que Andorra amagués la informació i desfermés la fúria de l’estat espanyol –del qual encara avui s’és molt dependent. Però quan les autoritats de Madrid van requerir informació dels Pujol via comissió rogatòria, van lliurar-la d’acord amb l’intercanvi d’informació que s’havia aprovat cinc anys enrere.

Precisament aquest fet és ‘la marca principal’ que ha deixat a Andorra el cas Pujol, explica un polític veterà encara en actiu: ‘És la constatació de la fi real del secret bancari.’ Assegura que va tenir un impacte molt gran per a molts petits evasors fiscals catalans que a Andorra hi tenien 15.000, 20.000 o 50.000 euros. I que pensaven que les Valls encara eren un refugi segur per als seus diners. ‘Quan les autoritats van passar la informació a Espanya, molts van rebre l’evidència que el secret bancari s’havia acabat. Va ser caçar l’elefant alfa.’ A més, el govern andorrà ja havia deixat clara la intenció d’acceptar l’intercanvi automàtic els anys a venir. Si algú com Pujol, a qui hom li presumia moralitat, havia estat enxampat, com no ho havien de ser ciutadans més modests? Ara sí, hi hagué sortida de dipòsits per a acollir-se a l’amnistia fiscal del ministre espanyol Montoro.

El cost en la reputació

Tanmateix, possiblement se n’ha ressentit més la imatge del país que no pas els bancs. Les fonts consultades subratllen que no es va obrir cap gerra de Pandora ni hi va haver efecte contagi al sector financer. Perquè les entitats ja s’adaptaven al nou context de transparència i cooperació internacional que havia d’arribar els pròxims anys. El govern demòcrata d’Antoni Martí continuava les reformes dels dos governs anteriors per a obrir l’economia, tancar un marc fiscal homologable a la resta del món i instaurar la fi del secret bancari. Però la dimensió mediàtica del cas va distorsionar el procés i va minimitzar els esforços legislatius i executius per a espolsar-se l’etiqueta de paradís fiscal.

‘Ens va descol·locar. Va ser una galleda d’aigua freda, una taca. Tot allò era transportar-nos a coses que s’havien fet en el passat, als anys noranta, i situar-les en el present, quan Andorra havia avançat molt aquests últims anys’, es queixa a VilaWeb una persona amb responsabilitats institucionals les aquestes dues darreres legislatures. De fet, arran de tot plegat la classe política ha hagut de fer no pas pocs esforços per deixar clar als interlocutors internacionals –especialment els espanyols– que el compromís d’Andorra amb els estàndards internacionals era irreversible.

No pensa igual l’ex-cap de govern Jaume Bartumeu. Deixa clar que la història d’Andorra no l’ha canviada ni el cas Pujol ni l’ex-president de la Generalitat. Afirma que aleshores la imatge del país, ‘després del retorn de la dreta al govern’ ja era deteriorada. Insisteix que la fi del secret bancari se certificà el 2010: ‘Nosaltres (els socialdemòcratres) vam ser un parèntesi del 2009 al 2011. Som nosaltres que vam treballar perquè es respectés la transparència en l’activitat financera. I alguns volien mantenir Andorra als anys seixanta del segle passat. ‘Potser d’aquí, diu, els nervis.’

Vilipendiats però sense eines per a respondre

El deteriorament de la imatge d’Andorra ha anat lligat intrínsecament a la pressió mediàtica, especialment de Catalunya i sobretot d’Espanya. ‘Andorra va rebre molt. Ens van fotre d’hòsties fins al carnet d’identitat, que diuen els qui en tenen’, exclama l’andorrà Albert Roig, ex-director de diversos mitjans a les Valls i ara periodista en excedència. Recorda la munió de televisions espanyoles que venien a cercar ‘carnassa’ i que assetjaven els periodistes locals perquè participessin en tertúlies.

Posa com a exemple el dia que la defensa dels Pujol a Andorra va presentar una denúncia per revelació de secret bancari. Els mitjans esperaven l’advocat, Jean Michel Rascagneres. Però qui va registrar el tràmit va ser una pobra treballadora del bufet; que va haver de fer-ho envoltada de càmeres, pocs minuts abans no es tanqués la seu judicial. Durant setmanes, el seu rostre es reproduiria en carrusel en molts platós televisius per la manca d’imatges dels Pujol a Andorra.

Roig afirma que hi va haver una forta estupefacció en veure les pràctiques de determinats mitjans espanyols, com hi era considerada Andorra i com hi era vilipendiada com a estat. ‘Durant aquell any el periodisme em va fer molta llàstima. Pensava que potser m’havia equivocat de professió’, confessa. Creu que els mitjans andorrans, en general, no es van deixar endur per aquesta dinàmica roïna. Tanmateix, creu que els periodistes del país no van poder evitar de ser arrossegats ‘pel soroll dels mitjans de baix’ i no van ser capaços d’esmorteir-lo i fer surar la informació rellevant.

Explica que una de les raons és que els mitjans andorrans són sota molta pressió bancària. ‘Subsisteixen gràcies als bancs.’ També en l’època en què encara exercia, esclareix. ‘És molt difícil de poder aconseguir tota la informació sobre la pràctica bancària si no és que el banc vol. Sempre ho he dit, i ja em perdonaran els companys: aquí gairebé no tenim periodisme d’investigació. Tenim periodisme de subvenció, de filtració. Fet a la carta, per dir-ho així.’

Té clar que, el 2019, encara és ‘tot per a explicar’. Saber si allò que s’ha judicalitzat és cert; si el govern de Rajoy va coaccionar el de Martí i si la visita del president espanyol a Andorra tenia lligams amb el cas BPA, que va esclatar dos mesos després. ‘A la vida hi ha casualitats, però, si un és malpensat, i crec que als periodistes ens toca, hi ha certes confluències que t’indiquen que alguna cosa hi havia’, diu, contundent.

Andorra, víctima de l’Operació Catalunya

Si falta res per a saber, és per què el cas Pujol no s’ha pas tancat. Tampoc a Andorra. Avui dia Rascagneres, advocat de la família Pujol, té interposada una querella per revelació de secret bancari contra l’accionista majoritari de BPA, Higini Cierco, i el seu ex-conseller delegat, Joan Pau Miquel.

Al seu torn, els accionistes majoritaris del banc insisteixen que el cas Pujol és l’origen de la nota que el 10 de març de 2015 el FinCEN nord-americà va emetre contra l’entitat per presumpte emblanquiment i que en va causar la intervenció i la fallida posterior. Sostenen que va ser una represàlia de l’estat espanyol per no haver aconseguit les dades bancàries de la família Pujol que volia. De fet, l’estiu del 2016, Cierco va denunciar en seu judicial que el 2014 policies espanyols l’havien coaccionat perquè revelés dades bancàries dels Pujol i de dirigents independentistes. Uns fets que possiblement han esdevingut la icona de l’Operació Catalunya, que el govern del PP va bastir contra l’independentisme català mitjançant les clavegueres de l’estat espanyol.

Rascagneres diu a VilaWeb que la cronologia dels fets contradiu la tesi dels Cierco: la justícia espanyola ja disposava de les dades dels seus clients en el moment de la intervenció de BPA. I afirma que els accionistes majoritaris fan servir el cas Pujol com a ‘excusa’ d’uns altres fets que no tenen res a veure amb la investigació judicial de la família de l’ex-president.

De les paraules de Cierco es va deduir que Miquel havia lliurat els comptes a la policia espanyola el juny del 2014. La filtració possiblement fou l’origen de la informació periodística que va precipitar el cas. Tanmateix, en cas de ser certa, també posava en relleu que la intel·ligència espanyola havia ingerit en un país tercer per vulnerar-ne el secret bancari. Alguns ho han denunciat com una violació de la sobirania andorrana i acusen el govern de Martí de passivitat davant Espanya, malgrat tenir indicis dels fets ja la primavera de 2015.

En canvi, Bartumeu, ex-cap de govern –i també advocat de la família Cierco entre el 2015 i el 2016 (en ple cas BPA)– afirma que no té ‘cap evidència’ que la policia espanyola actués a Andorra de manera il·lícita en el cas Pujol. Sí que en té, diu, en el cas BPA. Que el cap de govern Martí i els ministres Cinca i Saboya ‘admetessin, toleressin, acceptessin i afavorissin que la policia o la Guàrdia Civil entrés a Andorra com a cal sogre i obrís arxius d’entitats bancàries sí que és un atemptat contra la sobirania d’Andorra. És l’agenollament de determinats polítics andorrans davant el senyor Rajoy’, sentencia en referència a la intervenció del banc.

Certament, constatar la suposada ingerència va incomodar el govern andorrà, tal com reconeixen fonts que van presenciar de prop els fets. L’afer es va gestionar diplomàticament, però de manera discreta. Andorra no tenia –ni té– la força per a fer exigències grandiloqüents. La conseqüència més evident fou el trasllat de Celestino Barroso, l’agregat d’Interior a l’ambaixada d’Espanya i un dels qui presumptament hauria coaccionat Cierco. Va transcendir que havia estat una petició de l’ambaixador espanyol, malgrat els esforços diplomàtics per a silenciar-ho. Malgrat tot, ara com ara, les fonts esmentades asseguren que la relació amb Madrid és bona.

Una informació recent del diari Público posa en dubte la versió de les coaccions i insinua que els germans Cierco van tenir connivència amb les clavegueres dirigides pel comissari José Manuel Villarejo. Per protegir interessos propis i aconseguir que Andorra els pagués una indemnització multimilionària arran de l’expropiació de BPA. En tot cas, la defensa dels Pujol a Andorra ja ha inclòs els àudios publicats pel diari en la querella andorrana contra Cierco i Miquel. Es considera una prova que reforça la revelació del secret bancari dels seus clients.

L’advocat dels Pujol també té una querella interposada contra els policies que haurien comès les coaccions. En aquest sentit, compara el ritme de resposta de la justícia andorrana –que en dos mesos va cursar les comissions rogatòries de les dades fiscals– amb el de la justícia espanyola. Rascagneres va demanar fa un any d’interrogar el comissari Villarejo o accedir a la documentació decomissada al seu domicili relacionada amb el cas. ‘Encara avui no tenim resposta’, es plany.

Cinc anys després, a Andorra pocs discuteixen que el cas Pujol i les clavegueres de l’estat espanyol hi han fet víctimes. Falta esclarir si també hi han tingut col·laboradors. I, sobretot, com va gestionar la banca andorrana aquella ‘deixa’ de l’avi Florenci Pujol.