27.02.2016 - 22:00
La vaga de metro de TMB, tot coincidint amb la celebració del Mobile World Congress, ha tingut una derivada pel que fa a la transparència que demostra com de lluny estem encara d’assolir una autèntica cultura de la rendició de comptes, malgrat que des de l’u de gener la Llei 19/2014 de transparència, accés a la informació i bon govern hagi entrat plenament en vigor. Catalunya viu encara en la cultura de la filtració. Tot va començar amb la publicació dels sous mitjans dels treballadors de l’empresa, adscrits a conveni, per part del consistori. Com a resposta, els vaguistes van difondre les condicions d’alts càrrecs i directius de TMB, fora de conveni. Finalment, VilaWeb ha publicat, convenientment anonimitzats, els contractes del conseller delegat i del seu adjunt.
Com a ciutadà em sento tremendament decebut, com a professional dels arxius i la gestió de documents, directament estafat. Decebut, perquè he comprovat per enèsima vegada com n’és de còmoda la filtració per a tots els agents implicats (empresa, vaguistes, polítics, mitjans de comunicació), ja que proporciona de manera ràpida i espectacular un gran impacte en la lluita pel relat, l’aparent clau de volta del poder en l’autoanomenada societat de la informació. És cert que la filtració pot tenir un efecte catalitzador i un valor cívic de primer nivell, ho hem vist, entre d’altres, en el cas de Bankia i Rato. I que forma part inherent del treball periodístic, com a fiscalitzadors del poder polític i econòmic. Però també és innegable el seu escàs recorregut de transformació profunda. En quin grau ha augmentat la transparència i la rendició de comptes pel que fa a Bankia? O qualsevol altra organització, pública o privada, on s’hagin produït filtracions d’aquest estil? Més aviat, sembla que aquests casos han provocat la reacció contrària, la d’estimular el blindatge. La filtració pot fer caure persones concretes, però rarament aporta una regeneració substancial. Així, en àmbit corporatiu, la probable aprovació de la Directiva Europea sobre secret comercial faria inútil una futura llei de protecció dels alertadors, com Xnet mateix reconeix i denuncia. I, no ho oblidem, la filtració també té un costat fosc: comporta aparellades l’opacitat en la seva gestió (per motius de seguretat, però opacitat a la fi), les cadenes de favor, el monopoli del ritme d’aparició de la informació, etc.
I és per això justament que, com a professional, em sento estafat. Estafat, perquè l’accés reglat i amb la traçabilitat necessària per garantir l’autenticitat de la informació pública està previst a la llei de transparència i és d’obligat compliment per a les administracions, empreses públiques i els consorcis, i també per aquelles fundacions o entitats privades que obtinguin el 50% del seu pressupost a través de subvencions públiques (art. 3). Tornant a la vaga de TMB, doncs, la informació econòmica i d’organització que ha protagonitzat les filtracions l’hauria d’oferir la mateixa empresa, ja que és objecte de publicitat activa. Els sous inclosos, òbviament. I ho hauria de fer en el seu Portal de Transparència, que com ha quedat clar amb aquest episodi encara no té! Curiosament, sí que compta amb un portal d’open data, molt lloable, però que no és cap obligació legal i que sí demostra que el retard en l’altre no és per cap qüestió tècnica.
Però, imaginem que TMB tingués ja un Portal de Transparència. Què ens garantiria que la informació disponible és fiable? La Llei 19/2014 en el seu article 5.2 ho deixa prou clar:” Els subjectes obligats han de garantir la transparència de la informació pública per mitjà d’un sistema integral d’informació i coneixement en format electrònic, el disseny del qual s’ha de fonamentar en l’ús preferent dels sistemes de gestió de documents públics, com a facilitadors de dades i documents autèntics”. De fet, el Portal de Transparència s’ha d’integrar en el sistema de gestió documental (art. 5.4), obligació que, avui en dia, cap administració ni subjecte dins de l’àmbit d’aplicació de la llei compleix. Tampoc no es compleix, en gairebé cap cas, la disposició en el Portal dels instruments de descripció documentals (el quadre de classificació, el registre d’eliminació de documents, etc.) que permetrien contrastar ràpidament si la informació que s’ofereix és tota la que realment se’n disposa, si es gestiona d’acord amb els requeriments fixats per la Llei d’arxius i gestió documental, i que facilitarien l’elaboració de sol·licituds d’accés a la informació, evitant que siguin desestimades per imprecises (art. 28).
Tenim un marc normatiu més coherent del que pensem, però no ens el creiem. Començant pels polítics, vells i nous, que vacil·len sempre a l’hora d’afrontar el seu desplegament íntegre i que, a vegades, prefereixen prendre dreceres que no van enlloc a mitjà termini. Però també és cert que els sectors professionals que tenim el deure cívic de garantir l’autenticitat i la fiabilitat de la informació, sovint, no hi fem prou. Potser caldria anar-se’n oblidant del relat, i del seu objectiu de generar consens, per cooperar a l’hora de garantir millor el context, perquè cadascú es generés el seu propi relat. Crear consciència entre tots que la rendició de comptes i la transparència només poden anar aparellats si assegurem l’accés universal i igualitari a la informació pública i que aquesta informació no pot ser un element ni de xantatge ni de negociació, perquè ens pertany a tots els ciutadans.
Vicenç Ruiz (@arsnotariae), vice-president de l’Associació d’Arxivers de Catalunya
