05.11.2020 - 21:50
A vegades, arriba un moment crucial en què cal prendre una decisió de la qual depèn el nostre futur. No sempre és fàcil identificar quin és aquest moment. Sovint, ho sabem quan ja ha passat i després d’haver pres una decisió, que pot haver estat encertada o no.
Han dimitit set membres del Secretariat Nacional de l’ANC, tres dels quals també eren membres del Comitè Permanent. Vist així, pot semblar la crisi interna més gran que ha patit aquesta organització, que ha estat cabdal en la primera fase del nostre procés d’independència. Han fet una carta explicant els seus motius, però no hi ha cap valoració mínimament sòlida sobre les causes profundes que han portat fins aquesta situació. Per aquest camí, aquestes dimissions i les que puguin venir a continuació només generaran més frustració i desorientació, primer dins el mateix Secretariat Nacional i després en el conjunt de l’organització. Per aquest camí, el final de l’ANC està cantat i els que han volgut la seva desaparició o, almenys, la seva marginalització, hauran guanyat la partida. Si això acaba passant, els partits polítics independentistes –tots, encara que amb intensitats diferents– i, sobretot, els aparells de l’estat opressor dormiran una mica més tranquils.
Quines són, segons el nostre parer, aquestes causes profundes? Diverses i acumulables, però n’hi ha tres que sobresurten: la manca d’autocrítica, la desconnexió entre secretariats quan se’n fa el relleu després de les eleccions internes i, especialment, quan hi ha relleu en la presidència i un dirigisme excessiu del Secretariat Nacional que es fa molt visible amb un presidencialisme impropi d’una organització assembleària, concebuda com a tal, entre altres motius, per protegir els seus membres.
L’Assemblea va néixer i créixer ràpidament per les condicions idònies del moment: la greu crisi del 2008 i un nivell de desprestigi del sistema polític tan gran o més que l’actual. Era l’època del ‘català emprenyat’. En pocs anys va revolucionar el mapa polític del país, introduint la independència com a eix fonamental del debat polític a Catalunya. Fins el 9-N (2014), el seu full de ruta va marcar el ritme polític del país i va condicionar les propostes de tots els partits, els independentistes i els altres.
A començament de desembre d’aquell any, la conferència d’Oriol Junqueras, una setmana després de la del president Artur Mas, desballestant el que quedava per completar el full de ruta de l’ANC, va representar el primer assalt dels partits al poder polític que havia ostentat l’ANC els darrers tres anys.
L’estira-i-arronsa entre ANC i partits –ERC especialment, però no únicament– va tenir en la formació de Junts pel Sí el darrer moment de glòria de l’ANC, però va ser més aparent que real. L’acceptació a darrera hora de la candidatura conjunta d’ERC i CDC –sense la CUP, no ho oblidem– va ser a canvi d’un preu molt alt que encara paguem avui: la confecció de les llistes –i del govern– de manera pactada entre ERC i CDC, amb la incorporació d’uns quants floreros (gràcies, Lluís, per descriure-ho tan bé) per fer veure una unitat que no va ser ni ha estat mai. De fet, va representar el relleu en la direcció política del full de ruta de l’independentisme, que va passar definitivament de l’ANC als partits. La presidència de l’ANC d’aquella etapa, supeditant el paper de l’ANC a la direcció dels partits, va anar reduint el pes real de l’Assemblea a la mínima expressió i va acabar d’ajudar a fer efectiu aquest relleu mai formalitzat però cada cop més evident.
La desarticulació de l’ANC es va posar de manifest després de l’1-O. Quan tothom, començant per alguns membres del govern –o tots?–, esperaven que el ‘carrer’ fes ‘el que tocava fer’ després de la declaració d’independència i qui tothom esperava que fes la feina va quedar muda i paralitzada. De cop, es va fer evident –potser no per a tothom– que s’havia arribat fins aquell punt sense plena consciència de què significava haver fet el referèndum i, encara més, com s’havia fet.
Vam entrar en una etapa de desorientació creixent, de desànim, de dol, de repressió i de por desmobilitzadora en la qual encara som. Hem passat del projecte constructiu i esperançador de fa deu anys a la manca de projecte, actuant a la defensiva, tancant-nos en el paper de víctima o, en el millor (?) dels casos, en el paper de guardià de les essències. Tot per pura inconsistència i impotència, sense capacitat d’interpretar correctament la situació i, com a conseqüència, sense capacitat de proposar cap sortida positiva, constructiva, assenyalant els ‘nostres’ partits com a màxims responsables de la situació, i com a sistema de defensa i justificació de la pròpia incapacitat.
No ens reconeixem en aquesta ANC. Dèiem que els partits són instruments dels quals la societat ens dotem per aconseguir els objectius polítics que ens hem fixat i que si no ens són útils els hem de canviar, i si volem ser conseqüents, hem de començar per aplicar-nos la mateixa regla. O som capaços de replantejar l’ANC perquè sàpiga interpretar el moment actual i sigui un instrument útil per al nostre objectiu nacional i social o l’enterrem amb tots els honors que es mereix –que són molts– i ens posem a construir una nova eina dissenyada per a aquesta nova fase del procés d’independència.
Si volem que l’ANC recuperi la direcció efectiva del procés d’independència, és urgent que, com a darrer acte de servei al projecte d’instauració de la República Catalana, el Secretariat Nacional dirigeixi un procés d’autocrítica profund que porti a iniciar la regeneració programàtica i organitzativa de l’Assemblea. És imprescindible per a situar els partits polítics com els principals representants de la voluntat popular en els diferents nivells institucionals que tenim, però sense pretendre substituir les organitzacions de les quals, com a societat, ens hem dotat o ens dotarem per aconseguir els objectius que perseguim. I això vol dir, per ser molt clars, que mentre uns –els partits– treballen dins el sistema, els altres ho fan des de la perifèria del sistema.
Si el Secretariat Nacional de l’ANC és capaç de fer aquest procés, farà un gran servei al projecte independentista, però si no ho és, un moviment assembleari com hauria de ser, i podria ser, l’ANC, ha de ser capaç d’impulsar aquesta transformació de baix a dalt. Si volem que la lluita per la independència torni a ser el motor del moviment de transformació política, social, econòmica, cultural i ecològica que necessitem, aquest pas és tan imprescindible com urgent.
Enric Ainsa, Pere Pugès, Miquel Sellarès i Miquel Strubell
Fundadors de l’ANC
