Anar a Tortosa en avió

Era poètic i tot. Diumenge, alguns usuaris matiners de l’R15, a causa del retard per obres a la línia, gairebé no arriben a la mani contra l’ampliació del Prat convocada a migdia. Però ja t’ho dic ara: si no haguessin estat les obres, hauria estat una caiguda de la catenària, i si no hagués estat la catenària, hauria estat una incidència tècnica a l’estació de Tarragona o de Sant Vicenç de Calders (de CaldeRs, segons la megafonia d’Adif), o una fallada elèctrica entre Riba-roja i Flix (Flics, com també diu la mateixa megafonia), o un pedrot a les vies.

Fa més d’un quart de segle que estem així. En puc donar fe perquè aquesta era la meua línia d’estudiant, i el trajecte que aleshores durava dues hores i mitja (anant bé), avui te l’ofereixen per gairebé tres, sempre que estiguin alineats els astres corresponents. A més a més, un bon dia, potser perquè a l’operadora ja no li sortia a compte el retorn de tants bitllets compensatoris, va absorbir la demora dins dels horaris mateix, posant a zero el marcador per a un nou començament. I té, el nou començament: el perfil de Twitter que segueix les vicissituds de l’R15 informa tot sovint de demores de 30 minuts, de 35, de 40, de 45, de 70, d’una incidència aquí, d’una incidència allà, de “transport alternatiu per carretera” entre aquí i allà, intercalat cada tant per algun missatge gens normal de “normalitat al servei”.

Si fóssim els únics ja n’hi hauria per tirar el barret al foc, però ni som excepció ni hi ha prou barrets per a cremar. Al pòdium de la ineficiència, per sobre de l’R3 (Barcelona-Vic-Puigcerdà) i d’alguna altra R de la Catalunya central, el primer lloc sens dubte l’ocupa l’R16 (Barcelona-Tortosa-Ulldecona), coneguda pels seus soferts usuaris com “el tren de la mort”, no cal dir res més. Cronòmetre en mà, des dels pobles d’entre l’Ebre i ponent, abans arribes a Madrid via Lleida que a la porta del teu pis barcelonès, perquè cap línia de tren no és innocent.

En aquest sentit, no cal ni parlar de travessar la ratlla administrativa amb el País Valencià, que, vetllada per qui s’exclama que no vol fronteres, és digna d’un control tijuànic d’immigració: escanyada, dissuasiva, amb prou feines franquejable per una única via per sentit. Si des del nord-del-sud volem viatjar a València, hem de pujar primer fins a Tarragona –fer una hora de tren– per tornar a baixar encarrilats –desfent l’hora de tren–; fet i fet, acabes trigant tant o més que si haguessis sortit de la capital catalana, és a dir: que per emprendre l’aventura t’ha de sobrar un temps equivalent a fer un vol intercontinental, i uns quartos equivalents a fer un Ryanair de radi mitjà.

He dit Ryanair, he dit volar? Justament la presidenta de la Diputació de Barcelona piulava l’altre dia que Catalunya havia “deixat escapar” 1.700 milions “per a la reactivació” (que és com es deu dir en politiquès la jugada d’AENA i del govern espanyol d’endur-se l’Scattergories després de proposar una partida tramposa). Deia també, parlant d’avions, que “la gran Barcelona no pot perdre el tren” de les grans ciutats mundials. “Perdre el tren”, he-he, mira que hi havia metàfores. Si els que anuncien i desanuncien pluges de milions agafessin els trens del populatxo ja sabrien on calen, aquestes pluges; perquè els milions no “s’escapen”, senyora, que es deixen d’invertir.

No ve a tomb però ve a tomb: a França han prohibit els vols regulars domèstics per a distàncies que es puguin cobrir en menys de dues hores i mitja en tren. A casa, riem: en el temps que un R15 va de Sants a Flix, els francesos et fan un París-Lió o un París-Bordeus en alta velocitat, triplicant i quadruplicant la distància catalana. Somiant bestieses, si la justificació per a una ruta aèria fos la inversa –més de cent cinquanta minuts en tren–, podríem reclamar un aeròdrom a Tortosa per operar vols interns.

Poca broma: des de l’inici de la pandèmia, les Terres de l’Ebre han perdut més de la meitat dels trens ràpids, i només mantenen quatre freqüències cap a Barcelona, tria la teua aventura i més val que aquell dia tinguis poca fenya. La demanda cau perquè l’oferta és deplorable, i l’oferta ja pot ser deplorable perquè total, cada vegada hi ha menys demanda que es pugui fer valer. Les línies de tren que penetren endins del territori són branques d’un arbre on ja no arriba la saba, amb estacions que havien estat principals tancades, buidades de personal i serveis. Tota aquella vida que formiguejava a les andanes fa vint anys, que emplenava les cafeteries quan s’anunciaven els retards, ja és una boira fantasmal.

Sovint em demano si tot hauria anat diferent amb el país ben vertebrat ferroviàriament durant els últims quaranta anys. Si tots els habitants de pobles i poblets –i no parlo de pagesos– haguessin tingut línies funcionals a menys de mitja hora per carretera. Em demano si a les fotos de satèl·lit de la Catalunya nocturna els llums estarien més repartits, si viure a la xucladora de Barcelona hauria estat més opció que obligació al costat d’altres ciutats nodals. És fàcil d’imaginar per on els passa el neguit de l’ampliació de l’aeroport, als que han patit i pateixen la deixadesa estructural de la xarxa de rodalia. Ara, les seues peticions sonen exòtiques, perquè arribats a aquest punt ja no podran ser mai prou rendibles i cada vegada seran més difícils de justificar. Com a mínim, sempre ens quedarà fer de figurants per als turistes del Prat.

Ara bé, tot girant el mitjó, no se m’acudeix un consens més gran de país, des de l’àrea metropolitana fins a l’últim racó on no arriba la saba, que el de tornar funcional la xarxa ferroviària. Ara que l’aire del futur fa olor de tren, l’independentisme ho hauria d’aprofitar per tornar a encapçalar aquesta demanda majoritària, com va fer-ho fa, ai, deu anys. També ho dic una mica per dir, perquè en aquesta repetició de la història ara deurà tocar el debat autonomista del traspàs de la infrastructura, l’intercanvi de cromos amb el govern espanyol, la mirada curta, i tots aquells estadis per on ja hem passat fins a la nàusea. El problema de regalar temps –o la solució, segons qui s’ho miri– és que com més temps passarà, als racons més necessitats de transport públic cada vegada hi haurà menys votants. I és que aquell “tenim pressa” no era broma, però es veu que l’única pressa que val, l’única que es té en consideració, és la d’AENA i la resta de voltors de fons europeus, i no pas la de la gent del carrer que vota.