Anar a Madrid

Desproveït com sóc de respostes, no sabria dir si de debò valdria la pena anar a manifestar-se a Madrid en favor de la independència de Catalunya. Però estic segur que en cap cas no cal descartar-ho per norma. No pot ser un tabú. Per què hauria de ser possible pensar en manifestacions a totes les capitals de la Unió Europea excepte una? És clar, anar a Madrid podria ser percebut com un acte provincià, d’homenatge indirecte a la capital, com una forma de reconeixement que el futur de Catalunya no es juga a Catalunya sinó a Madrid. Però des del 27 d’octubre és prou evident que almenys parcialment el futur de Catalunya es juga a Madrid. I crec que si s’hi anés a manifestar no seria perquè Madrid és la capital d’Espanya sinó perquè és allà on es troba el govern legal i la majoria de poders fàctics que treballen per l’anihilació de Catalunya. Per altra banda, anar-hi representa un risc, físic i judicial, prou evident. Per tant, d’entrada caldria que hi anessin només aquells que estan disposats a córrer un d’aquests riscs. Però, sobretot, em sembla que desistir d’anar a Madrid per por d’aquests riscs és, simplement, regalar la victòria definitiva al nacionalisme espanyol. Així ja coneixen la recepta: quan les coses van de debò, piquen i empresonen i els catalans acaben descoratjant-se. I poc importa si aquest descoratjament s’acompanya d’un augment del desig d’independència, allò que compta és el descoratjament. Decidir, per norma, que no cal anar a Madrid és doncs en definitiva una manera de reconèixer que el franquisme torna a imperar –que ho fa– i sobretot que gairebé no s’hi pot fer res.

Però reconeixent aquesta impotència s’oblida que Espanya viu en un estat de tensió molt fort i que aquesta tensió pot acabar esclatant i causant danys majors al nacionalisme espanyol. Sabem que Espanya és oficialment una democràcia avançada, que compleix tots els requisits imposats per la Unió Europa. Però Espanya, en realitat, és un lloc on s’ha produït un cop d’estat, on hi ha lleis d’excepció que permeten detencions arbitràries i on justícia, policia, govern, congrés dels diputats i senat han esdevingut un entitat compacta que pensa i actua seguint un patró únic. És aquesta tensió, representada per l’enorme distància entre la identitat oficial i la realitat, que caldria que l’independentisme sabés exacerbar fins al seu punt de ruptura. És clar, la Unió Europea es tapa els ulls, les orelles i la boca. I els seus dirigents es deuen felicitar que els catalans no hagin posat encara en pràctica la desobediència no-violenta fins a crear-los un problema indefugible. Per això també els dirigents de la Unió Europea, com els poders legals i fàctics d’Espanya, es feliciten que l’independentisme català els faci el favor d’evitar-los una manifestació d’un milió de persones a Madrid. On, a més de catalans, hi hauria bascos, gallecs, espanyols i gent de força nacionalitats que voldrien sostenir els catalans. I batallons de periodistes d’arreu del món, atrets per una manifestació que aixecaria un interès excepcional.

I si es fes aquesta manifestació, el govern espanyol hauria de resoldre una equació extremament complicada: residualitzar-ne l’abast polític sense emprar la violència, sense deixar que els grupuscles franquistes i la policia empressin la violència. Perquè, si hi hagués violència, si de nou hi hagués violència, llavors la situació del nacionalisme espanyol podria esdevenir inextricable, de cara a la comunitat internacional. La qual comunitat internacional no la forma només un estol de líders displicents i cínics, sinó també opinions públiques sensibles i potencialment actives. I no vull dir que calgui desitjar aquesta violència, vull dir que els qui anessin a manifestar-se haurien de tenir clar que podria haver-n’hi. I que si n’hi hagués el govern espanyol hauria d’explicar per què no va protegir ciutadans pacífics que desfilaven en una manifestació autoritzada. Aquest és el principi de la no-violència: fer que si l’adversari empra la violència, perdi el combat, per les conseqüències que té aquesta violència en l’opinió pública, espanyola (potser) europea i mundial (segur).

Però, és clar, qualsevol jutge pot prohibir la manifestació, sota qualsevol pretext. O poden autoritzar-la i infiltrar-hi desenes de policies de paisà encarregats de fomentar la violència des de l’interior i, així, legitimar la repressió. Amb el nacionalisme espanyol, tot és possible. Però, com ho sabem tots, la pitjor solució és no fer res, o anar acceptant les prohibicions i adaptant-s’hi. Perquè és prou evident que no en tenen prou amb la situació actual i que no perdonaran mai que Catalunya hagi passat a frec de la independència real. De fet, el que no perdonen a Catalunya és que sigui el que és. Amb article 155 o sense, Espanya està decidida a liquidar Catalunya sense pietat, sota els paràmetres del que pot ser un estat despietat en la Unió Europea i al segle XXI. I com menys resistència trobin a Catalunya més implacables seran. Més constància posaran a tombar les lleis del Parlament de Catalunya i a votar, al seu parlament, que residualitzin el que constitueix la identitat profunda de Catalunya i les estructures d’estat que la consoliden: llengua, ensenyament, mitjans de comunicació, policia, lleis pròpies seran triturats sense treva fins que només siguin una ombra esfilagarsada del que havien estat. Uns parracs d’autogovern. L’objectiu d’Espanya és que el catalans acabin envejant el grau d’autonomia de Múrcia o d’Extremadura.

En aquest context, portar la contradicció al cor de l’imperi podria no ser una mala opció. Però no hauria de ser a la vora de les presons, sinó al centre de la capital. Primer perquè és molt improbable que s’autoritzin manifestacions a les envistes de presons. I segon perquè seria també fer un favor al govern espanyol no anar al bell mig de Madrid. Sobretot, pel que fa als presos, s’ha demostrat que els arguments jurídics no valen res davant una decisió política i que per això més que presos són ostatges. Per tant, la decisió d’alliberar-los també serà, exclusivament, política. Ho sabem tots. Els presos polítics seran presos tant com mantenir-los no representarà més inconvenients que avantatges per al nacionalisme espanyol. I per aconseguir la seva llibertat només tenim dues opcions: perdre o guanyar. Si perdem, si es fa evident que el nacionalisme espanyol imposa a llarg termini la seva llei a Catalunya, llavors el govern espanyol, per evitar l’enuig d’una reputació internacional una mica embrutida, els alliberarà. Algun jutge disfressarà una decisió política de magnanimitat judicial. I si guanyem, si sabem dur a terme contraofensives no violentes eficaces, paral·lelament a les decisions del parlament, llavors el govern espanyol els alliberarà a la desesperada, per intentar desactivar un dels arguments de l’independentisme, i fer que els menys convençuts tornin a casa seva. Perdre o guanyar. Guanyar o perdre. Qualsevol terme mitjà farà que els presos romanguin presos. No sortiran, malauradament, amb campanyes d’alliberament, sortiran quan estiguem a punt de guanyar la independència o de perdre tota esperança d’aconseguir-la a curt o mitjà termini. Així doncs, anar a Madrid em semblaria a priori una acció que permetria que la societat civil catalana tornés a prendre la iniciativa posant-se de nou sota el focus de totes les càmeres del món, i sobretot posant de nou sota aquest focus la qüestió de la democràcia i de les seves violacions.