14.06.2019 - 18:41
|
Actualització: 14.06.2019 - 20:50
‘Això seria un cas de prevaricació de llibre’, advertia el professor Javier Pérez Royo fa uns quants dies, quan parlava de la possible decisió del Tribunal Suprem espanyol de no deixar sortir Oriol Junqueras de la presó per anar a prometre la constitució com a eurodiputat dilluns vinent. Tant ell com altres juristes preveien que els magistrats ho impedirien, malgrat que, un mes enrere, havien deixat anar Junqueras al congrés espanyol per fer el mateix tràmit com a diputat de la cambra baixa. Però n’hi havia a qui costava de creure que ho fessin, per l’escàndol d’una prohibició d’aquesta mena i perquè no sabien imaginar com ho arribarien a justificar jurídicament. I avui Manuel Marchena i els altres sis magistrats del tribunal han pres justament aquesta decisió, la ‘prevaricació de llibre’, prohibint a un eurodiputat que no ha estat condemnat de poder exercir d’eurodiputat.
‘És la vulneració d’un dret fonamental per a evitar les conseqüències que tindria l’exercici d’aquest dret’, deia Pérez Royo en aquest article a Eldiario.es ‘Això és una violació evident dels drets de participació política i de tutela judicial. L’autoritzes a prendre possessió com a diputat espanyol però no com a europeu. La raó no és jurídica, sinó de conveniència, i denota un prejudici’, escriu avui a Twitter Joaquín Urías, ex-lletrat del Tribunal Constitucional espanyol. ‘El Suprem no pot dir “et reconec el dret de participació, segons la protecció que et doni després cada parlament”‘, afegeix.
El Supremo no puede decir: "te reconozco tu derecho de participación, según la protección que te vaya a dar después cada Parlamento".
O tiene derecho, o no. Lo que implique a efectos de inmunidad no sirve para fundar una decisión. No, si es sólo jurídica.
¡¡Menudo tribunal!!— Joaquín Urias (@jpurias) June 14, 2019
És la idea que es desprèn de la interlocutòria de Manuel Marchena: Junqueras podia anar al congrés espanyol perquè el podien lligar curt, forçar-lo a tornar de seguida a la presó i dissenyar una maniobra perquè no pogués gaudir de les prerrogatives que tenia com a parlamentari, deixant en mans de la mesa de la cambra, amb Meritxell Batet al capdavant, la responsabilitat d’executar la violació del seu dret de participació política. Suspenent-lo de diputat. El tribunal, en un exercici de cinisme propi de les interlocutòries de Marchena, arriba a dir: ‘El sol·licitant [Oriol Junqueras] ja ha consolidat la condició de membre del congrés dels diputats. La sala ha pres les resolucions necessàries per a fer possible la titularitat del seu dret d’integrar-se i a formar part de la cambra legislativa.’ Diu això quan va deixar en mans de Batet la fórmula per a suspendre Junqueras, Sànchez, Rull i Turull.
Aquesta fórmula es basava en l’aplicació (inadequada) de l’article 384 bis de la llei d’enjudiciament criminal, pensada per a processats per casos de terrorisme. I Batet la va aplicar. Però en aquest cas parlem del Parlament Europeu, i no pas del congrés espanyol. La gran diferència és que Marchena no hi pot jugar, com sí que va fer amb Batet. Per tant, res d’aplicar el 384 bis, un article que ell, per no haver-se d’embrutar les mans, va dir que no podia aplicar i que, si de cas, això ho fes la mesa. És que la condició de parlamentari europeu protegeix més que no la de parlamentari espanyol? En un cas es permet el tràmit (sobrevingut) de prometatge de la constitució, i en un altre no. Més encara: si Marchena era coherent amb la decisió que va prendre el mes passat de deixar anar Junqueras al congrés, ara es trobaria amb l’obligació de demanar al Parlament Europeu un suplicatori.
Amb el Parlament Europeu no s’atreveixen
Si Junqueras hagués complert el tràmit imposat per la Junta Electoral espanyola de prometre la constitució, el jutge hauria hagut de ser conseqüent i permetre que anés el 2 de juliol vinent al ple de constitució del Parlament Europeu a Estrasburg. I com a eurodiputat en exercici, i alhora processat i jutjat a l’estat espanyol, també hauria hagut de demanar al Parlament Europeu la tramitació d’un suplicatori perquè pogués continuar el procediment judicial contra ell. Això hauria aturat la deliberació i la publicació de la sentència fins que no es resolgués el suplicatori. I hauria obert, a més, un procés de debat dins el Parlament Europeu sobre la situació de Junqueras, amb tots els focus mediàtics internacionals oberts i, novament, hauria posat el conflicte a la primera línia.
Com impedir-ho sense ser incoherent i contrari a dret? Finalment, Marchena i els altres magistrats han decidit de fer-ho de l’única manera que ho podien fer: essent incoherents i contraris a dret. Prevaricant, tal com recorda Pérez Royo. Conscients de la vulneració del dret de participació política que implica la decisió que prenen, els jutges comencen dient: ‘La fórmula que ara es pren no implica una pèrdua irreversible del dret de participació política del sol·licitant, només n’implica l’ajornament temporal’. Diuen que, com que la sentència del judici es publicarà aviat, serà aleshores que es podrà o bé revocar la decisió que han pres ara o bé confirmar-la amb l’afegitó d’alguna dècada de presó.
Però hi ha encara un argument addicional que introdueixen els jutges: el ‘perill irreversible’ per al procediment judicial encara no conclòs que significaria el fet que Junqueras anés a Estrasburg. És curiós que Marchena i companyia parlin en tot moment de Brussel·les (Bèlgica) i no pas d’Estraburg (França), que és on es fa la sessió constitutiva del 2 de juliol. Perquè els va bé per a construir l’argument: que a Brussel·les hi ha Carles Puigdemont i que això és perillós. Novament, la descàrrega de la responsabilitat en l’exili de Puigdemont. I ho fan així: ‘El desplaçament a Brussel·les del senyor Junqueras posaria en un perill irreversible la finalitat del procés. Implicaria, d’entrada, la pèrdua del control jurisdiccional sobre la mesura cautelar que l’afecta [la presó preventiva] i això des de l’instant mateix que l’acusat abandonés el territori espanyol. Brussel·les, a més, és el lloc en què un dels processats en rebel·lia diu haver instal·lat la seu del govern de la república catalana a l’exili, la presidència del qual encarnaria. I així ho publicita a la web i a totes les trobades personals que manté amb dirigents polítics.’
Nota: quan parla de ‘processat en rebel·lia’ es refereix a Carles Puigdemont. És l’innomenable. També ho era per al fiscal Javier Zaragoza durant el judici al Suprem. Cal recordar que un text com aquest, el ponent del qual ha estat Marchena, l’han subscrit tots els magistrats que dictaran sentència contra els dirigents independentistes. És un document valuós, perquè apunta maneres i actituds. Manuel Marchena comença a superar Pablo Llarena, i cal prendre’n nota perquè la sentència no agafi ningú desprevingut.
