17.07.2021 - 21:50
La política catalana i espanyola postprocés han restat atrapades en el temps: es repeteixen els discursos i les propostes de fa gairebé deu anys, encara que el present no tingui res a veure amb la Catalunya i l’estat espanyol postestatutaris. Ha tornat l’anomenada via escocesa malgrat l’intent negociador fracassat del govern català, el Brexit i que faci anys que Escòcia va fer el referèndum –ara, Nicola Sturgeon reclama una segona votació. El govern de Pere Aragonès recull adhesions per a intentar reforçar la seva posició davant el govern espanyol amb l’Acord Nacional pel Referèndum i l’Amnistia, i s’embolcalla de nou del suport dels partits independentistes i d’entitats polítiques i socials. És una fórmula assajada en legislatures anteriors, que cercava el mateix objectiu de reforç governamental: abans del 9-N amb el Pacte Nacional pel Dret a Decidir, i abans de l’1-O amb el Pacte Nacional pel Referèndum. Ara hi han afegit l’objectiu polític de l’amnistia, imprescindible per l’independentisme per a abordar qualsevol solució política de futur, tot i que ja ha tastat el refús de la mesa del congrés espanyol. No van acceptar ni tan sols debatre-la.
L’agenda té pocs secrets. El govern vol arribar a la primera reunió de la taula de diàleg, prevista per a la setmana del 13 de setembre, amb l’Acord Nacional constituït i la força que això significa al darrere, malgrat que algun actor clau ja se n’ha desmarcat públicament: el secretari general de CCOO, en declaracions a l’Ara, amb l’argument que la negociació ja és en mans dels governs. Una idea que havia aconseguit el suport de les mocions de molts ajuntaments del Principat, ara topa amb el desgast de la pràctica passada. Les escenificacions de grans promeses, els grans actes i les velles proclames desvinculades d’una acció política imminent i directa han passat a ser poc creïbles i, alhora, s’ha imposat una gestió governamental amb un discurs auster que s’ha proposat, mentrestant, de recuperar el prestigi de la Generalitat autonòmica en el context sanitari, social i econòmic tan cru que ha causat la pandèmia.
Potser té a veure amb el fet que els partits independentistes han recuperat el referèndum pactat, però són lluny de la contundència que exhibien anys enrere sobre el greuge autonòmic. Només de tant en tant apareix el dèficit fiscal en alguna declaració i la repressió ha aclaparat les denúncies sobre els perjudicis de l’encaix sistèmic de Catalunya a l’estat espanyol. Les idees sobre els beneficis que tindria l’estat propi també s’han desdibuixat en aquests discursos mateixos. Per exemple, el Debat Constituent encapçalat per Lluís Llach –provinent de la idea inicial i fallida del president Quim Torra de passar de la restitució a la constitució– té pocs altaveus, lluny de la centralitat d’una acció política que va per un altre camí.
Les dificultats per a avançar han fet tornar els partits independentistes a la casella de sortida, però amb relats encara poc compartits sobre el perquè i el com de l’octubre del 2017. Pedro Sánchez ha aconseguit que el final de la seva agenda hagi acabat marcant la legislatura catalana: la treva negociadora fins al 2023. Perquè aquest període de no confrontació és, sobretot, un temps per a la normalització de la relació autonòmica, però difícilment permetrà de resoldre el conflicte polític de fons si el posicionament de Sánchez no canvia i els independentistes no cedeixen. Els indults, concedits per la pressió internacional, i una taula de diàleg que renta la cara de l’estat espanyol davant d’Europa, li haurien de permetre de governar amb el suport d’ERC i dels partits de la investidura fins llavors. El darrer a afegir-s’hi podria ser JxCat, que ha proposat a ERC unitat a Madrid per a obtenir el màxim de rèdits de l’aritmètica amb el pressupost de l’estat espanyol. El pes al congrés és una de les poques eines que tenen els partits independentistes per a forçar el PSOE a seure en una taula, però, amb les bases desmobilitzades i sense un full de ruta compartit, l’objectiu d’aconseguir una via com l’escocesa sembla molt lluny. Ni després d’un referèndum unilateral com el de l’1-O, ni després de la constatació de la força social del 3-O, ni tan sols després de la declaració unilateral d’independència, el govern espanyol no va estar disposat a negociar amb el govern de Carles Puigdemont i, en canvi, va desplegar totes les eines policíaques, judicials, constitucionals i polítiques per a apaivagar-lo. És clar que governava el PP, però, en això, el PSOE també hi va estar d’acord.
Les forces independentistes partidàries de la unilateralitat tampoc no han respost una de les grans preguntes que va deixar obertes l’1-O; o, més ben dit, la decisió del govern de Puigdemont de no desplegar la declaració del 27-O: com actuar quan l’estat espanyol es mostra disposat a tot per a evitar la independència? Com respondre a la violència i a la repressió? El retorn a la via escocesa, amb l’horitzó del 2023, també pot ser una vàlvula d’escapament: dóna temps als partits independentistes per a refer l’estratègia, però les discrepàncies encara són profundes i caldrà veure el recorregut pràctic de les primeres fotografies de retrobament. Òmnium Cultural és l’únic actor que ha mantingut la legitimitat compartida d’aglutinar-los a tots. L’acte d’Elna n’és una prova. Recosir la unitat pot ser una de les tasques més ingents de la presidència de Jordi Cuixart una vegada fora de la presó.
El PSOE també ha fet rebobinar el seu discurs. Abans de ser rellevat del Ministeri de Política Territorial i Funció Pública espanyol, Miquel Iceta va proposar una reforma de la constitució per a recollir la singularitat de Catalunya en una disposició addicional. Aquesta o qualsevol altra proposta que impliqui modificar o ampliar l’actual marc estatutari pot ensopegar amb la mateixa pedra que la reforma de l’estatut: el Tribunal Constitucional espanyol. Amb l’agreujant que ja no seria només el PP, sinó també Vox, qui podria boicotar qualsevol intent de tercera via. Sense un pacte d’estat per a presentar una alternativa real a la independència, qualsevol proposta del PSOE pot eternitzar-se en la promesa. Si es repeteixen les mateixes fórmules, però les condicions no han canviat, el fet més probable és que els resultats polítics siguin els mateixos. Una altra cosa és que a l’independentisme li convingui demostrar que, a l’hora de negociar de veritat, el PSOE va entonar un “no” com el PP, encara que fos amb bones paraules.
