30.01.2021 - 20:00
Divergeixen del com i, sobretot, del quan. Els partits independentistes caminen cap al 14-F amb propostes molt diferents sobre com avançar cap a la consecució d’un estat. Han estat lluny durant la legislatura que s’acaba, amb conseqüències conegudes sobre l’acció parlamentària i del govern, i una anàlisi dels programes només pot vaticinar una entesa molt difícil l’endemà de les eleccions. JxCat té pressa per ratificar la vigència de la declaració d’independència si el moviment supera el 50% dels vots. ERC insisteix que és temps d’acumular forces i suports i traça l’anomenada “via àmplia”. La CUP proposa grans acords per a avançar en la desobediència institucional, la lluita al carrer i el poder popular, mentre presenta la idea d’un referèndum per al 2025. El PDECat situa la independència com una “ambició” que hauria d’arribar després d’un referèndum pactat, i Primàries Catalunya advoca per fer efectiu el mandat “vigent” de l’1-O, tot i que encara treballa en l’elaboració col·lectiva del programa electoral.
Com que el consens independentista ha estat impossible aquests darrers tres anys i encara couen algunes ferides obertes, el 14-F deixa en mans dels ciutadans la tria de l’estratègia que s’ha d’imposar. Però no serà fàcil que marqui el pas qui quedi primer si, com ja va passar després del 21-D, ERC i JxCat queden molt igualats en escons i vots, s’inverteixin o no els llocs que ocupen en el podi. Al mateix temps, les candidatures independentistes comparteixen llacunes programàtiques en la concreció dels respectius fulls de ruta, mentre posen a prova nous lideratges i continuen pagant l’alt preu humà i polític de la repressió desencadenada després de l’octubre del 2017.
Què és, si no, la imatge de Carme Forcadell sortint avui de Wad-ras amb el tercer grau i entrant directament en el debat electoral? L’ex-presidenta del parlament ha fet una crida a la mobilització del vot independentista com ja ho havien fet la resta de presos polítics entre el vespre d’ahir i aquest matí, en espera que els jutges tornin a moure fitxa i hagin de tornar a la presó. En la seva primera intervenció en campanya, Oriol Junqueras defensava el camí elegit: “És molt més útil ser cada vegada més, i cada vegada més forts, que ser cada vegada menys i ser cada vegada més purs, però ser cada vegada més febles.” Es disparen missatges sense al·lusions directes, però són clars.
En un matí d’un 30 de gener molt diferent del del 2018, Carles Puigdemont ha intervingut en un acte de JxCat simbòlicament situat al passeig Lluís Companys, que porta al parlament que no el va investir, i que és alhora on hi ha la seu del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya. Puigdemont ha advertit que “no es construeix res des de la renúncia i la moral de derrota”. Una altra exiliada, Anna Gabriel, ha parlat del procés en un acte amb Dolors Sabater i David Fernàndez. La CUP promet “revitalitzar” el moviment, però s’allunya dels qui garanteixen “immediatesa amb paraules que després no se sostindran”. Amb el batec dels represaliats a flor de pell, l’única proposta unànime dels independentistes per al 14-F és la de l’amnistia. Així ho deia la pancarta que van compartir els set dels Lledoners a la sortida del centre penitenciari i així ho proclamen els respectius programes electorals.
JxCat defensa que, si de les eleccions en surt una “majoria suficient” del 50%, “suficientment compromesa” amb el mandat “vinculant” de l’1-O, tots els actors es preparin per fer-lo efectiu. Com? Inicialment, amb una resolució parlamentària que ratifiqui la vigència de la declaració de sobirania del 2013, la d’inici del procés del 2015 i la declaració d’independència del 2017. Proposa que el Consell per la República tingui un paper clau a l’hora de planificar les transformacions organitzatives, legislatives i administratives que calgui, en coordinació amb un govern fort que, aquesta legislatura, es prepari per materialitzar la independència, i que estigui disposat a prendre “les decisions unilaterals que corresponguin” si el diàleg amb el govern espanyol no és possible. Laura Borràs també posa condicions a una negociació amb Madrid: el reconeixement de les dues parts com a subjectes polítics, que hi hagi un “mediador internacional” i se sol·liciti la intervenció dels “organismes europeus” per a “assolir un referèndum acordat i vinculant”. També sosté que el parlament no ha d’acceptar ingerències polítiques, jurídiques o administratives. Hi afegeix que, quan la ciutadania i les institucions estiguin preparades, s’activarà la declaració d’independència i es mobilitzarà el país perquè la defensi de manera pacífica i democràtica. Ara bé, no detalla com procedir en cas que la repressió torni a escapçar les primeres files del moviment des del primer moment en què es reiniciï la desobediència.
ERC no tan sols defensa que se superi el 50% dels vots el 14-F, sinó que creu que el resultat s’ha de repetir successivament. Mentrestant, s’han de teixir grans aliances sobre la fi de la repressió, el dret d’autodeterminació, la república com a forma d’estat i la immersió lingüística. També insisteixen en el diàleg i la negociació com a opció prioritària. Defensen que s’ha de “forçar” l’estat espanyol a resoldre democràticament el conflicte i a acceptar l’amnistia i el referèndum i, mentre això no arriba, s’han de gestionar bé les institucions i treballar per aconseguir aliances internacionals. Durant aquest període d’enfortiment, argumenten que també convé preparar-se “per a un eventual referèndum no acordat”, perquè l’estat ha de saber que, si la negativa a negociar-lo perdura en el temps, pot provocar una “acció unilateral de l’independentisme”. ERC no fixa cap termini temporal a la seva proposta.
Tampoc no ho fa la CUP en el programa, tot i que verbalment defensen l’horitzó d’un referèndum el 2025 i així ho establia la proposta política que van aprovar per a les eleccions. La CUP veu imprescindible que el govern de la Generalitat i els ajuntaments recorrin a la “desobediència i la unilateralitat” en resposta a les sentències del Tribunal Constitucional, i que ho facin per a defensar les necessitats bàsiques de la gent, en defensa del dret d’habitatge, la renda bàsica universal i la reforma fiscal, la prohibició d’ERO i ERTO en defensa de drets laborals o en “mesures contundents” contra la pobresa energètica. Proposen que les institucions avancin en el conflicte amb l’estat fins que s’arribi a una “insurrecció democràtica” que adopti la forma d’un altre referèndum d’autodeterminació, d’una vaga general o “d’un acte d’unilateralitat al qual les institucions es vegin forçades per les pressions del moviment popular”. La mobilització, diuen, ha de ser sostinguda en el temps i ha de forçar l’estat a pactar l’exercici del dret d’autodeterminació i l’amnistia amb la mediació d’agents internacionals. La CUP assenyala que, si realment és un espai plural, el Consell de la República podria servir per a acordar les línies estratègiques conjuntes.
Des de l’altra banda de l’espectre ideològic on se situa la CUP, el PDECat renega de la “confrontació estèril”. Està a favor de dialogar amb la resta de partits i amb el govern espanyol sobre l’organització d’un referèndum que ha de ser pactat. En aquesta legislatura, diu que s’han de “consolidar” aquests espais de negociació. Afegeix que els indults i la modificació del codi penal poden ser un “primer pas” per a avançar cap a l’amnistia, i avisa que “l’autogovern vigent no és sostenible”. L’endemà de les eleccions, tots plegats tindran molta feina per a teixir nous consensos.
La fotografia
Carme Forcadell ha sortit a la una del migdia de Wad-ras. Al carrer, l’esperaven Oriol Junqueras, Pere Aragonès, Sergi Sabrià, Ernest Maragall i alguns batlles i dirigents d’ERC. “Si us plau, aneu a votar, que cap vot independentista es quedi a casa”, ha demanat.
El vídeo
Els comuns han fet un particular espot electoral que posa el focus sobre els ulls. “Et dic als ulls el que cap polític et diria. Potser no guanyarem, però et necessite per a fer una Catalunya més justa”, diu Jéssica Albiach als ciutadans.
La frase
Pedro Sánchez ha tornat a intervenir en un acte del PSC i ha donat per fet que Salvador Illa era el focus d’atenció d’aquesta campanya: “En l’immobilisme militen partits molt diferents i oposats entre si. Comparteixen el dogmatisme, la crispació, i tenen el mateix programa electoral, que és ‘Tots contra Illa’.”
