06.02.2019 - 14:00
|
Actualització: 06.02.2019 - 20:52
Després d’haver-se sabut que ERC presentaria una esmena a la totalitat del pressupost del govern espanyol –amb la qual cosa, els comptes no es podran aprovar pas– la Moncloa ha fet un tomb total i, per primera vegada, ha acceptat un esquema de negociació política amb Catalunya. Però és tot tan sorprenent i embolicat, que hi ha cinc grans interrogants sobre la taula.
1. És creïble, aquesta maniobra, o bé va destinada només a entabanar els partits catalans i mirar d’aprovar el pressupost?
És una possibilitat que no es pot descartar. Pedro Sánchez va dir que el seu govern tiraria endavant fins al 2020 al marge del pressupost, però la derrota parlamentària que es preveu dimarts, si ERC manté l’esmena i el PDECat també en presenta una, seria inapel·lable i el deixaria completament tocat. Per tant, és possible que el president del govern espanyol prove a la desesperada d’impedir el vot en contra de l’independentisme.
En aquest context, cal entendre que la decisió de permetre la negociació del pressupost i la d’aprovar-lo no han de coincidir necessàriament. Si dimarts els independentistes voten les esmenes a la totalitat, Sánchez es queda sense pressupost. Però si no ho fan i, per tant, permeten que el pressupost siga debatut, encara el poden tombar més endavant.
Si no el tomben dimarts, el pressupost passarà a debat a la comissió corresponent de les corts espanyoles, un debat que previsiblement durarà dos mesos o tres. Passat aquest temps, el pressupost modificat en comissió se sotmetria a votació i aleshores podria ser tombat pels partits independentistes.
La maniobra té a veure, sobretot, amb el fet de salvar un no irreversible dimarts vinent. Els partits polítics catalans hauran de valorar si paga la pena, o no, esperar a veure com es concreta una possible negociació durant els dos mesos vinents abans de votar que no al pressupost.
2. El canvi de to té cap significació política?
Ara per ara, el canvi de to són declaracions i alguns gestos menors. En el context espanyol, es poden considerar molt significatius però, de moment, només són gestos.
Cal recordar que de la reunió de desembre entre el govern català i l’espanyol va eixir un comunicat conjunt en què s’esmentava ‘la seguretat jurídica’ i no pas la constitució espanyola com a marc de referència. Aquell va ser un primer gest.
El segon podria ser ara la definició d’una doble taula de negociació: la bilateral entre els dos governs, d’una banda, i la de partits catalans, d’una altra. És important que siguen només els partits catalans que en formen part, no pas els espanyols.
Acordar un relator, un mitjancer o com es vulga anomenar la figura externa que participaria en el debat de la taula de partits, seria un gest molt important, sempre que tingués un caràcter internacional. Seria un senyal que aniria molt més enllà que no s’ha arribat fins ara i indicaria una voluntat política negociadora clara. Però, de moment, el govern espanyol es nega a aquesta possibilitat.
La pregunta és si podrà haver-hi un acord sobre aquest nom abans de dimarts o si el govern espanyol demanarà als partits independentistes que hi confien a cegues, cosa que no és el mateix ni de bon tros.
Políticament parlant, és cert que el canvi de to ja té un cost molt alt i important per al PSOE i el govern espanyol. En aquest sentit, es fa difícil de pensar que només estiguen pendents que se’ls permeta de tramitar el pressupost, tenint en compte que això tampoc no garanteix que s’aprove al final. Si enganyen els partits independentistes aquesta setmana, d’ací a dos mesos aquests partits votaran que no.
3. Què passa amb el judici?
El judici, que precisament començarà dimarts, ho complica tot. Els partits independentistes tenen fins divendres per presentar les esmenes a la totalitat, i després, fins dimarts, per retirar-les. Però les emocions de dimarts seran tan altes que és realment improbable que facen cap gest aquell dia.
Si de debò tot això fos l’inici d’una negociació, si el PSOE hagués entès que no té cap més remei que negociar amb l’independentisme, hi ha gestos evidents en relació amb el judici que el govern espanyol podria fer de seguida. Però també és veritat que tindria una certa lògica negociadora deixar per al final el judici, que és el problema més difícil. No sembla que hagen de fer cap gest en aquest terreny.
4. Per què una doble taula? És un mecanisme habitual en altres negociacions?
Històricament, l’esquema de la doble taula ha estat un mecanisme molt utilitzat arreu del món, i té molta lògica.
El debat polític important es faria a la taula exclusivament catalana, la dels partits, que hauria de dibuixar una eixida del conflicte, fos amb un referèndum acordat o amb una altra fórmula. Per això, el mitjancer seria en aquesta taula. En una taula de partits no hi ha limitacions legals que s’hagen de complir –com, per exemple, el respecte a la constitució.
Si aquesta taula fos capaç de bastir un acord polític a Catalunya, la taula bilateral dels dos governs només hauria d’implementar-lo, cosa que és molt més senzilla. Els dos governs es limitarien a explicar que responen a la decisió majoritària de la població catalana.
5. Es pot començar una negociació negant-ne l’objectiu final?
Sí. Passa això, normalment. Ningú no canvia de to de la nit al dia. És impossible que ara el govern espanyol diga que està disposat a negociar l’autodeterminació de Catalunya. Tampoc no se sap si ho està i, probablement, ni ells mateixos no sàpiguen si ho estaran mai. Un procés de negociació política, típicament, comença amb passos petits. La qüestió rellevant, doncs, és si els passos aparentment petits que hem vist aquestes darreres hores són sincers o bé, contràriament, són interessats. O si són una combinació de totes dues possibilitats.
Siga com siga, els partits independentistes tampoc no ho tenen fàcil. Si cedeixen i accepten de retirar les esmenes a la totalitat del pressupost a canvi de promeses vagues, bona part de la població pot castigar-los políticament. Però, novament, cal tenir en compte que en totes les negociacions importants que hi ha hagut al món, el camí, al principi, ha estat tan estret que semblava intransitable.
