Així queda Junts després de Puigdemont

Carles Puigdemont no optarà a la reelecció com a president de Junts. S’abocarà en l’estratègia de l’exili i en la feina com a eurodiputat, i alhora intentarà d’erigir-se en una figura transversal de l’independentisme al capdavant del Consell per la República, un paper que ni ERC ni la CUP no han reconegut a aquest ens –entre més raons– per la vinculació orgànica de Puigdemont amb Junts. Puigdemont deixa pas a la consolidació de nous lideratges: “Al partit li cal una presidència més implicada del que jo no he estat”, va escriure ahir en la carta adreçada a la militància.

El president a l’exili ha estat, per damunt de tot, un aglutinador: de militants i dirigents provinents del PDECat, alguns dels quals també de l’antiga CDC, i d’independents decidits a fer política després de l’octubre del 2017. Ell, i un petit nucli de dirigents afí, van gestar Junts, una marca que va arrossegar el PDECat des de la primera candidatura de les eleccions del 21-D fins a al trencament de relacions definitiu. Però Puigdemont no ha estat mai una figura executiva decidida a intervenir en la gestió diària del partit. Aquest paper el va delegar en Jordi Sànchez, que no tenia un sector vertebrat com a tal ni amb el temps va aconseguir el suport unànime que s’esperava per a un càrrec aquest, malgrat que ha mantingut sempre connexions amb la família més institucional del partit. Sànchez deixa la secretaria general després de les incomoditats internes que havia suscitat la seva manera de gestionar. L’última, decisiva en el moment de la retirada, la del pacte amb el PSC, ERC i els comuns per a la reforma de la llei de política lingüística, que Junts ha aparcat.

Si el paper de Puigdemont no ha estat mai el d’un president de partit prototípic (no ha estat un dirigent ni un militant clàssic ni tan sols en els orígens polítics, a Convergència), no són pas pocs els qui consideren que aquests últims temps havia eixamplat encara més la distància amb la vida quotidiana de la formació. Una separació que s’agreujava enmig de les convulsions internes que han acompanyat decisions tan importants per al partit com l’entrada en el govern de Pere Aragonès i enmig també d’una evident crisi de lideratges, ofegats en la polifonia de veus. La comunicació pública de Puigdemont ha obert la pugna pel lideratge a Junts. Totes les mirades s’adrecen ara a la presidenta del parlament, Laura Borràs, i a Jordi Turull, vice-president del partit. Sànchez va demanar una candidatura unitària però, tot i que hi ha converses, caldrà veure si s’acaba concretant perquè tots dos dirigents volen poder i marge executiu. I això vol dir, d’acord amb els estatuts actuals, ocupar la secretaria general.

En aquest context, tal com va explicar VilaWeb, s’ha difós internament un manifest que demana que Borràs ocupi la presidència i Turull la secretaria general i que pressiona, doncs, perquè la presidenta s’avingui a un acord amb aquest repartiment de càrrecs. El signen dirigents de pes vinculats a Sànchez i Turull, però no alguns noms acostats a Puigdemont. Borràs va enviar ahir un missatge als membres del grup parlamentari en què admetia les converses amb Turull i amb més persones i, quant al manifest, demanava que no es fes servir el seu nom en relació amb cap posició ni proposta que no hagi estat acordada pels implicats. També hi deia que ella i Turull havien acordat que no farien cap moviment públic mentre duressin les converses. El desenllaç es veurà molt aviat, perquè les pre-candidatures a la presidència i a la secretaria general s’han de formalitzar a partir de demà i fins a dimarts vinent.

Mentrestant, s’ha traçat una via perquè Sànchez continuï vinculat al partit. Tal com va avançar Efe i va confirmar VilaWeb, la Crida Nacional per la República es pot convertir en la fundació vinculada a Junts. Això es podria debatre en el congrés o concretar directament amb la signatura d’un conveni. Quan Sànchez va anunciar que no optaria a la reelecció com a secretari general del partit, el patronat de la Crida ja va nomenar-lo director a proposta del president, Toni Morral.

Els moviments a Junts, però, no es limiten només a una lluita pel poder executiu. Amb el lideratge del partit també hi ha en joc l’estratègia: des de la concreció del camí de la confrontació per a assolir la independència, tan esmentat i fins ara no aplicat, fins als pactes polítics amb el PSC, amb la Diputació de Barcelona sempre en el focus. Són qüestions que es concretaran en la segona part del congrés, però que restaran fortament condicionades per la batalla dels lideratges, que es resoldrà abans. Al capdavall, Borràs i Turull, analitzat a l’engròs, representen les dues ànimes que conviuen en el partit: la dels independents i partidaris d’aplicar la confrontació i no normalitzar la gestió autonòmica i la dels dirigents i les bases més vinculades a les institucions, que hi defensen la presència malgrat les contradiccions que puguin originar per a un partit que ha fet bandera de la confrontació, i una política de pactes més pragmàtica i sense vets en un context de manca d’acord estratègic dels partits independentistes. Més continuista, per tant, amb la situació actual.

“Estic molt satisfet que el nostre no hagi estat un partit en el sentit clàssic, vertical, rígid i amb pensament únic –deia Puigdemont, en la carta als militants–. Aquesta actitud ens allunya de la temptació sectària en què solen caure determinades organitzacions molt rígides i de governança molt vertical, per bé que també fa molt més exigent i complexa la gestió ordinària i sovint és usada pels nostres adversaris com un senyal de feblesa.” El futur de Junts, després de Puigdemont, no serà senzill: Puigdemont, ara com ara, no ha assenyalat un successor ni successors, i si Turull i Borràs no tanquen un pacte a temps seran els afiliats que tindran l’última paraula. I això fa més imprevisible el resultat. Es precipiten els moviments interns i s’obre un interrogant: si no hi ha un pacte entre sectors, Junts sabrà cohesionar-se després del congrés sense Puigdemont?