22.01.2021 - 21:50
Pedro Sánchez desembarca a la seu del PSC per donar l’empenta definitiva a Salvador Illa. El president espanyol intervindrà en la reunió del comitè federal del PSOE acompanyat del candidat al 14-F quan falta poc perquè Illa deixi la cartera ministerial i comenci la campanya d’unes eleccions envoltades d’incertesa. Serà una mena de míting amb Illa encara de ministre de Sanitat que volia propulsar-lo a mesos vista, quan semblava que les eleccions serien al maig, però que s’ha convertit en un acte d’obertura de campanya, després del cop de puny sobre el tauler electoral del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya. També serà una mena de comiat del govern espanyol. Casualitats o no, Pablo Casado també participa avui a Barcelona en un acte de presentació de la candidatura catalana del PP. Però el cas és que la situació aparentment favorable amb què Illa tornava a casa per eleccions s’ha complicat en poques setmanes.
L’acord entre Sánchez i Miquel Iceta partia d’una anàlisi molt més optimista de l’evolució de la pandèmia: l’anunci de la candidatura coincidia amb l’embranzida de la campanya de vaccinació. El principi del final del coronavirus admetia la lògica d’un relleu al ministeri. Una bona notícia després d’un any nefast i amb les perspectives col·lectives d’un any nou millor. Els sondatges van reflectir de seguida l’efecte buscat. L’últim, el del CIS, que li donava possibilitats reals de governar, sempre que no s’entrin a valorar les particularitats de la mostra i de la cuina. Però les coses han canviat. La tercera onada s’ha desbocat. Ja supera la gravetat de la segona a la majoria de l’estat espanyol i amenaça d’agreujar-se els dies vinents. En un dels moments més crítics de la pandèmia, el ministre baixa del vaixell governamental per a provar de guanyar unes eleccions. La lectura és tan evident que la majoria de partits catalans ja s’hi han aferrat per criticar l’operació electoral.
La candidatura tenia la virtut de l’efecte sorpresa. Però si les eleccions eren el 30 de maig i Illa no plegava (com va dir) fins poc abans de l’inici de la campanya, podia desgastar-se tant al capdavant del ministeri, que l’efecte s’esmorteiria tot sol, per letargia. La situació d’ara és encara més rocambolesca, perquè haurà de deixar el càrrec sense saber si realment les eleccions seran el 14 de febrer, tenint en compte que el TSJC ja ha avisat que decidirà sobre el fons de la qüestió abans del 8 de febrer però no ha garantit que resolgui l’embolic monumental abans de l’inici de la campanya, dijous a la nit. Sigui com sigui, el PSC volia que les eleccions fossin al febrer o, a tot estirar, al març. Els seus interessos són clars, i els han portat a defensar que, malgrat les males previsions del Departament de Salut, la situació epidemiològica permet que les eleccions siguin el 14.
I si això ha passat a Catalunya, no pot ser que també hagi passat a Madrid? Pot ser que els socialistes hagin avantposat els seus interessos a la gestió de la pandèmia? Hi tenen res a veure, aquests interessos, amb la negativa d’Illa de permetre que el toc de queda s’avanci a les vuit del vespre com li han demanat alguns territoris? O amb el fet que el govern espanyol no vulgui sentir a parlar de confinament domiciliari? Perquè si l’evolució de la pandèmia és tan greu que s’endureixen les mesures fins a aquest punt, qui podria pensar que les eleccions es poden fer igualment al febrer?
El perill d’una abstenció històrica també plana sobre el 14-F. La majoria de partits incentiva els votants a votar per correu, malgrat la incertesa sobre la data. Però ningú no sap quin efecte hi podran tenir la por i la desafecció. Els sondatges xifren un percentatge alt d’indecisos, i amb la data penjant d’un fil, pot ser que es tornin a equivocar en les projeccions. Per a ERC i JxCat, les ingerències del TSJC no són casuals, sinó una operació d’estat per a expulsar-los del govern. En aquest llarg temps de discrepàncies estratègiques i de retrets desbocats, potser l’argument més mobilitzador que tindran per al seu electorat serà precisament que els constitucionalistes no tinguin la Generalitat. L’efecte Illa com un bumerang.
Vox els ho ha posat fàcil, avançant que votarien a favor d’una hipotètica investidura del socialista si d’ells depengués que arribi a governar. Illa és la nova Inés Arrimadas. El vot útil constitucionalista. I amb això, Carlos Carrizosa poca cosa hi pot fer, més enllà de preparar-se per a rebre una bona patacada. Amb les seves declaracions, Javier Ortega Smith també ha regalat un bon argument als comuns, que es distancien del PSOE amb un Pablo Iglesias decidit a reconèixer els presos polítics i els exiliats, fins i tot a desgrat d’una part del seu entorn a Catalunya. Illa es presenta com l’alternativa a l’independentisme, però encara que tingui l’aritmètica a favor seu, necessitarà sumar. Les combinacions són limitades. Tant el PSC com ERC refusen la formació d’un tercer tripartit, i JxCat en brandarà el perill per guanyar vots. Encara falten dies, però el compte enrere ha començat gràcies a la intervenció decisiva del TSJC. Aviat sabrem si Illa, amb l’impuls decisiu de Sánchez, era realment un efecte victoriós o un altre intent fallit de deixar enrere el procés.
