17.10.2024 - 21:40
Incompetències bàsiques, el llibre de Damià Bardera sobre l’estat de l’ensenyament secundari a Catalunya, i construït a partir de les vivències de deu anys de professor d’institut, és una obra poc habitual, perquè evita els eufemismes, els tabús i les brometes que empudeguen moltes de les anàlisis que es fan al nostre país. És cert que l’única sortida que troba davant del monstre educatiu és fugir-ne, però el text ha tingut un ressò considerable, i ha animat molts pares a denunciar a les xarxes l’escàndol de la formació que reben els fills. L’obra ha esvalotat el galliner, i això sempre és bo.
Mentre llegia el llibre pensava en la meva experiència com a docent a Noruega. Moltes de les situacions que descriu sortosament no les patim: el màster del professorat funciona prou bé, els horaris de primària no són plens d’espirals i rotllanes, i gràcies a Déu la figura de l’inspector no existeix. Altres reptes que tenim al nord sembla que encara no han arribat a Catalunya, com ara el problema de socialització de molts joves, incapaços de mantenir una conversa normal amb els companys de classe, o d’enfrontar-se a una situació nova. Tot i això, molts problemes són comuns, sobretot la manera com ha explotat el nombre d’alumnes que necessiten una atenció especial, i l’allau de burocràcia que l’acompanya.
L’altra tendència que s’observa a tot Occident és l’ensorrament del nivell de les matèries que s’imparteixen, amb excuses com el benestar emocional dels nanos o que ja trobaran la informació a la xarxa. Si mirem els plans d’estudis de fa vint, trenta o cinquanta anys, és obvi que el grau d’exigència ha caigut en picat, i encara ho han agreujat més les aberracions pedagògiques com la supressió de la classe magistral o l’aposta única pel treball per projectes. Mentrestant, en altres racons de món –la Xina o l’Índia– s’ha triat la via contrària i ara produeixen enginyers, metges o matemàtics de primeríssim nivell. Apple fa anys que explica que no pot retornar la manufactura als Estats Units per la manca de personal qualificat.
Per què s’ha produït aquest fenomen? Hi veig tres explicacions complementàries. La primera és el triomf d’una pedagogia suposadament progressista i benintencionada, però que no es basa en cap evidència científica, i que ha deixat desemparats els alumnes més dèbils (i, a banda, si es tractava de relaxar l’exigència per a garantir la felicitat dels nens, com és que la salut mental dels joves ha caigut en picat?). La segona explicació és la classe política, que només es preocupa de les dades de fracàs escolar; aprovar tothom, inclosos els que no han après res de res, millora les xifres. La tercera raó és que tot aquest sistema garanteix la reproducció de les elits: els fills dels rics sí que reben una bona formació, i així tindran una competència molt més dèbil dels menys afavorits.
A Catalunya tot això s’agreuja perquè l’indicador més gran de l’èxit d’un alumne és el nivell de formació dels pares, i tenim una població amb molt pocs estudis. Segons dades de l’Idescat del 2019, el 35,15% dels residents entre 25 i 64 anys tenen com a molt els estudis secundaris obligatoris; això és 14 punts més que la mitjana de la Unió Europea, i 21 més que Alemanya. La causa no és la dictadura –els nens de postguerra ja fa anys que s’han jubilat–, sinó l’arribada constant d’immigració econòmica de baixa qualificació. Els hem obert la porta perquè acceptin les feines precàries, i hem condemnat els seus fills a seguir-ne la trajectòria. Però què passarà quan aquestes feines desapareguin perquè els avenços de la robòtica i de la intel·ligència artificial les hagin fet obsoletes?
Ara mateix el model escolar català, sobretot per culpa de l’educació primària, no garanteix que els alumnes adquireixin la capacitat de llegir, escriure, fer uns càlculs elementals, i que tinguin els coneixements necessaris i la capacitat crítica imprescindible per a enfrontar-se al món. Quan es parla de l’ensorrament de la comprensió lectora, molta gent ho associa a llegir llibres, però això no té cap mena d’importància: parlem d’entendre les condicions d’un contracte laboral o de lloguer, o de saber detectar una estafa a la xarxa. Per culpa de les decisions polítiques estem creant –i ja em perdonareu l’expressió– un enorme lumpen que quedarà totalment desprotegit, i que mai no tindrà accés a feines segures i ben pagades, a un habitatge digne o a una possibilitat d’ascens social per a la descendència.
Aquesta hauria de ser una lluita fonamental de l’esquerra, la millora de la formació de les classes mitjanes i treballadores, i aconseguir que tothom tingui les eines que els permetin de prosperar (fa pocs dies Antonio Baños ens recordava els ateneus populars on els obrers aprenien allò que els mancava). Per desgràcia, el món progressista, dominat per les elits universitàries, ha fet seva la idea d’una renda bàsica universal que cobrarien tots els ciutadans al marge de si treballen o no. Fa pocs dies el PSC va tancar l’oficina per a desenvolupar una prova pilot que havia establert el president Aragonès (el director cobrava més de 80.000 euros l’any), però la idea roman, i em sembla un dels pitjors suïcidis que podem cometre com a societat. La por de perdre una paga de subsistència és el millor mètode de control que tenen les elits, i donar-la a tothom aniquilarà la poca mobilitat social que queda. Mireu, si no, què va passar al referèndum per a la independència d’Escòcia. Entre els menors de seixanta anys el sí va guanyar clarament, però el govern britànic va anunciar que les pensions perillaven, i els jubilats van votar en massa pel no.
És urgent fer una revolució educativa, i sobretot a la primària, que és on hi ha el problema greu i les grans resistències ideològiques (intueixo que la gran majoria de professors de secundària ho abraçarien sense problemes). Exigir ordre i puntualitat a classe, treure de l’escola les pantalles i fiascos com l’Innovamat, i centrar els primers anys a aprendre a llegir, escriure i calcular (i no a fer rotllanes, espirals i mandales). Més endavant, expulsar els que molesten, i no tenir gens de por de suspendre si no s’han adquirit els coneixements fonamentals. Donar suport a aquells que ho necessiten i hi tenen interès. I fer entendre a pares i alumnes que sí, que et pots quedar fora del sistema, sense títol ni formació, i que les conseqüències seran terrorífiques: seràs part del lumpen improductiu amb una paga de subsistència, i com a molt podràs aspirar a ser el cambrer dels enginyers xinesos que vinguin de turisme. Com a motivació, em sembla immillorable.
