Anaïs Franquesa: “La gent no és conscient que el telèfon és una eina absoluta de control”

Una trentena d’entitats internacionals per la defensa dels drets humans han presentat un manifest de denúncia contra l’escàndol d’espionatge del Catalangate i que vol alertar sobre el fet que hi ha molts drets fonamentals en joc. Demanen que aquest cas no passi per alt, perquè és simptomàtic d’una vigilància creixent a la qual estan sotmeses les societats, i apunten directament al Centre d’Intel·ligència espanyol (CNI). Hem entrevistat Anaïs Franquesa, codirectora d’Irídia, una de les entitats signants.

—De què pot servir a efectes pràctics el manifest que heu presentat?
—Les organitzacions de drets humans catalanes, estatals, europees i internacionals havíem de dir alguna cosa arran d’un cas tan greu. Volem que tingui repercussió internacional. Si una societat i un estat són democràtics, en teoria haurien d’escoltar què diu la ciutadania i també les organitzacions de drets humans. Volem que tinguin un recorregut de denúncia, perquè els estats comencin a treballar i deixin d’utilitzar aquestes eines.

—Quins drets poden haver vulnerat a les víctimes del Catalangate?
—Una eina com aquesta se’t fica dins el telèfon i pot fer un abocament de totes les dades que tens. Per tant, les aplicacions, les fotografies i els vídeos. També pot interceptar les comunicacions, fins i tot inserir-te informació dins l’aparell. Només això afecta d’entrada el teu dret de vida privada i familiar, que és com es formula en el Conveni Europeu dels Drets Humans, i que a l’estat espanyol es tradueix en el dret d’intimitat i de secret de comunicacions. Això d’entrada.

—Quins més?
—Tal com hem vist, la intercepció també pot afectar les comunicacions entre els advocats i els seus representats, i això també afecta el dret de defensa, el secret professional de l’advocat i, per tant, pot afectar el dret de tenir un judici just. A més, saber que podem estar sotmesos a vigilància segons la nostra tasca, genera l’anomenat chilling-effect o efecte dissuasiu. És com un missatge que et diu que vigilis què fas. Per tant, això també et pot afectar el dret d’associació, el dret de manifestació i la llibertat d’expressió. Amb una repercussió tan àmplia de drets fonamentals és un atac directe a l’estat de dret i a la democràcia.

—La gent és conscient del canvi de paradigma que pot implicar l’ús d’aquestes tecnologies pels estats?
—Crec que la gent no és prou conscient de fins a quin punt el telèfon és una eina absoluta de control. Falta molta formació sobre com es fa servir: des de les galetes que acceptem en una web a les aplicacions que utilitzem per comunicar-nos i les mesures que prenem. A Irídia mateix hem fet un procés de protecció de les nostres comunicacions. I individualment també hem d’anar cap aquí, perquè això és un nou paradigma.

—Apunteu directament al CNI i demaneu que es reformi. La llei del CNI preveu l’ús d’eines que vulneren els drets?
—El problema és que la llei ni preveu ni deixa de preveure. Només preveu que es puguin fer “investigacions especials”, però no preveu amb quins mecanismes, de quina manera, durant quant de temps, per quins motius, a quines persones… No preveu res. L’única cosa que preveu és un control parlamentari d’una comissió de secrets, on els diputats que hi participen no poden fer difusió d’allò que s’hi ha dit. I el control judicial es regula en una altra llei orgànica molt breu, en què només es diu que prèviament cal demanar autorització al magistrat competent del Tribunal Suprem si això afecta la intimitat i el dret de secret de comunicacions. Però, com a ciutadans, quines possibilitats tenim de saber si ens han espiat? On podem anar? I quins mecanismes tenim perquè això s’elimini?

—Així doncs, les escoltes amb Pegasus poden ser legals perquè la llei que regula el CNI deixa la porta oberta a tot?
—Aquesta llei, primer de tot, no compleix els criteris internacionals de claredat, precisió, previsibilitat… Això s’ha de canviar. I, efectivament, ni ho prohibeix ni ho permet. Passa que a l’estat no solament hi ha la llei del CNI que regula quin ús poden fer els serveis secrets d’aquestes eines. Tenim tota una legislació i jurisprudència sobre el dret d’intimitat i de secret de comunicacions, que és aplicable. De fet, el TEDH diu que quan la llei no és prou clara es vulnera el dret de vida privada i familiar. Posem per cas que una persona és investigada judicialment perquè es considera que pot haver comès terrorisme. Per poder interceptar-li les comunicacions i abocar les dades del seu telèfon mòbil, cal una autorització judicial raonada exposant per què es permet una ingerència tan greu als drets fonamentals. Això en els casos en què s’investiga un delicte greu. Però no s’entén que en els casos en què es fa contraespionatge i investigacions especials que no necessàriament impliquen que es cometi un delicte, hi hagi carta blanca a autoritzar qualsevol cosa.

—El País va dir que divuit escoltes s’havien fet individualitzadament ordenades per un jutjat.
—Bé, doncs ho haurem de veure. Però el problema és que com a ciutadania ara mateix no sabem quina autorització concreta s’ha donat, per quins motius, amb quines finalitats i, sobretot, quin abast ha tingut. S’ha instal·lat Pegasus i s’ha fet un abocament de dades del telèfon, s’han interceptat totes les comunicacions i s’han fet còpies de WhatsApp? Aquest és l’abast de l’autorització? O només s’adreça a un tema concret? Ens agradaria veure-ho.

—Teníeu constància que la justícia utilitzava programaris d’aquest tipus?
—Segons la meva informació, a l’estat espanyol no s’ha utilitzat mai Pegasus per fer el seguiment de ningú en una investigació judicial d’un delicte.

—De moment els afectats presenten denúncies amb dues estratègies. Uns es querellen contra el CNI i uns altres denuncien NSO Group. Quina viabilitat hi veieu?
—Crec que efectivament s’han de fer servir totes les eines necessàries per a esclarir la situació i que es depurin responsabilitats. No m’atreveixo a aventurar quin serà el resultat. L’empresa s’ha negat fins ara a donar informació de l’abast de l’espionatge que ha fet a tots els països on té procediments oberts. I això posa de manifest un tema molt important: una empresa privada decideix fins a on s’arriba en un espionatge amb la connivència dels estats. Cal que els governs es comprometin a no usar aquesta mena de programari per espiar la seva població. Si no, no som en una democràcia. Fa molts anys que denunciem el deteriorament democràtic de l’estat espanyol, però això és una mostra més del tancament de l’espai de la societat civil.

—Com interpreteu l’anunci fet ahir pel govern espanyol?
—Em va causar, com a mínim, estupefacció. Pensar que el president del govern i la ministra de Defensa han estat espiats, sorprèn; i també sorprèn que ho sàpiguen un any després, cosa que és força preocupant. Això reafirma que no pot ser que hi hagi tal caos informatiu i no sapiguem qui vigila qui. I pensem també que la ministra de Defensa la setmana passada va justificar l’espionatge de persones vinculades a l’independentisme amb el propòsit de defensar l’estat. Això preocupa.

—Aquest espionatge com hauria d’afectar la validesa del judici del procés, tenint en compte que, per exemple, en el cas de Jordi Cuixart, el seu entorn va ser investigat en ple procés?
—Per això també hem fet aquest comunicat, i moltes de les entitats que van fer d’observadores en el judici han signat el manifest. Si hi ha hagut una afectació del dret de defensa, és una qüestió que s’haurà de tenir en compte. És clar, al voltant de Cuixart es podia parlar d’estratègies defensives. La qüestió està a poder determinar que hi pogués haver una intercepció de les comunicacions entre els advocats i Cuixart.

—I si es demostrés, es podria demanar la nul·litat del judici?
—És complicat, perquè ja és a la seu del tribunal europeu.

—La responsable de l’àrea d’internacional d’Òmnium, Elena Jiménez, també va ser espiada. Sospiteu que algun dels observadors també va poder ser escoltat?
—És clar que podria ser. En el moment que interceptes les comunicacions d’algú, en part interceptes les comunicacions dels qui s’hi comuniquen. Hauríem de tenir el dret de saber si els nostres telèfons han estat espiats.

—Us encarregàveu de la logística d’International Trial Watch. Tampoc no podeu tenir la certesa de no haver estat espiada.
—De fet, ho miren a la Universitat de Toronto. La qüestió és que el telèfon mòbil que vaig tenir del maig al desembre del 2019, me’l van robar. De manera que segurament sortirà que no.

—Però heu tingut el neguit de saber-ho.
—Sí perquè en aquest seguiment de les seixanta-cinc persones espiades, hi ha advocats, defensors dels drets humans, gent de la societat civil amb qui hem tingut contacte, representants polítics… Qui ens diu que a la resta d’entitats que treballem a Catalunya no ens han espiat?