Adeu a la fotògrafa de l’ànima negra i criminal

La fotògrafa argentina Ana Portnoy (Buenos Aires, 1950) s’ha mort a setanta anys. Resident a Barcelona des del 1977, en aquesta darrera dècada s’havia especialitzat en el retrat literari d’escriptors de gènere negre. Pel seu objectiu han passat tots els grans autors internacionals dedicats a aquesta novel·lística, però ella gaudia especialment retratant els escriptors que vivien a Barcelona o hi passaven sovint, amb els quals solia establir una molt bona relació d’amistat.

Portnoy va arribar a Barcelona fugint del cop d’estat militar de Videla. Militant compromesa de l’extrema esquerra, va arribar a la ciutat amb els seus dos fills i els pares en un viatge que va ser tota una odissea: amb cotxe fins al Brasil, trasllat a Mèxic, on va néixer el seu fill –se n’havia anat embarassada de l’Argentina‒, i després cap a Barcelona. Sempre explicava que un dels retrats d’escriptors que més estimava era el de Raúl Argemí, que també havia militat en els mateixos moviments d’extrema esquerra i a qui va retrobar a Barcelona.

Va ser el 1982 quan es va iniciar en la fotografia. El seu primer treball va ser fotos de nens per a una enciclopèdia de psicologia infantil i va treballar cinc anys al dominical de El Periódico fent grans reportatges socials ja en color en format diapositiva, però després de cinc anys es va dedicar sobretot a la documentació gràfica per a diferents editorials.

Portnoy era una apassionada de la literatura i va començar a aparèixer fa una dècada per la llibreria Negra i Criminal, de la Barceloneta, regentada per Paco Camarassa i Montse Clavé. De llavors endavant va ser una habitual dels dissabtes i va començar a retratar tots els escriptors que hi presentaven el seu llibre i els qui assistien a les jornades. D’aquí a fotografiar els participants en la BCNegra només hi va haver una passa i el 2014 va veure complir el seu somni quan va poder exposar al Centre Cívic Pati Llimona la seva mostra ‘Un disparo al autor’, que aplegava el millor de la seva col·lecció de retrats d’escriptors criminals.

Sense cap mena de dubte, un dels moments més feliços de la seva trajectòria va ser quan va exposar les seves fotografies a la Universitat de Salamanca el 2016 en el decurs del congrés de novel·la i cine negre que s’hi fa cada any. ‘Per a mi és una fita molt important poder posar rostre als autors que molts estudiosos només coneixen pels llibres’, va explicar, en referència als ponents del congrés. ‘Ells tenen una aproximació intel·lectual i llibresca als escriptors, jo puc dir que molts són amics meus i que sovint primer he conegut la persona i després l’obra’, va dir durant la inauguració.

Darrerament també viatjava sovint als Estats Units, on resideixen la seva filla i néts i tenia una gran preocupació: què passaria amb el llegat de la seva col·lecció de retrats. La mort l’ha sorprès sense que aquest aspecte hagi quedat resolt, però és un patrimoni que, sens dubte, s’hauria de conservar. Tan bon punt s’ha sabut la notícia de la seva mort la xarxa s’ha omplert de records d’escriptors que recordaven sobretot dos grans trets de la fotògrafa: el seu somriure, la paciència i el respecte pel fotografiat a més dels seus grans coneixements lectors sobre el gènere negre i sobre l’obra de molts dels seus retratats.