30.01.2025 - 21:40
|
Actualització: 30.01.2025 - 21:48
Demà els carrers del centre de València es tornaran a omplir de pancartes i crits de “Mazón, dimissió”. Serà la quarta manifestació que la plataforma, integrada per més de dues-centes entitats cíviques, convoca per a demanar la dimissió del president de la Generalitat per la mala gestió de la gota freda. Les tres anteriors han estat multitudinàries, especialment la primera, amb 130.000 persones. Els organitzadors exigeixen responsabilitats jurídiques i que s’escolte la veu dels afectats, que se senten abandonats per les institucions. Parlem de tot plegat amb Ana Mar Bueno, una de les portaveus de la plataforma.
—Què us ha impulsat a convocar una quarta mobilització?
—Allò que ens ha motivat a eixir al carrer les voltes anteriors, que és la nefasta gestió d’aquesta catàstrofe climàtica, i no ha canviat. La gestió continua essent nefasta a hores d’ara.
—Què denuncieu?
—Denunciem moltes coses, però una de les principals és que s’intenta imposar la normalitat a les vides dels afectats. La reconstrucció, o eixe intent de reconstrucció, es fa d’esquena als afectats. Els ajuts no arriben. A hores d’ara, hi ha gent que encara no té una alternativa residencial que puga dir-se, efectivament, alternativa. Recorre al seu cercle d’amistats o nuclis familiars. Hi ha persones que han perdut la feina i persones que estan en una situació molt vulnerable, com ara, persones amb mobilitat reduïda que viuen en plantes altes i necessiten encara un ascensor, i aquests ascensors no funcionen. Hi ha una responsabilitat clara del que va succeir el 29 d’octubre i de la gestió posterior, i això hem dit a totes les manifestacions, però encara no s’han assumit aquestes responsabilitats.
—A més de fer caure Mazón i el seu Consell, quins objectius teniu?
—N’hi ha molts. Posar en el centre qüestions que ja hi eren abans de la barrancada, com el problema de l’habitatge. Aquesta catàstrofe climàtica ho ha agreujat considerablement a les zones afectades, però la situació ja era prou greu abans. De fet, aquesta catàstrofe manifesta precisament que hi ha una crisi d’habitatge. Una altra de les reivindicacions importants és la qüestió de la faena. El dia de la gota freda no sols hi va haver negligència de Mazón i el seu Consell, sinó també dels empresaris que van enviar els seus treballadors directament a morir. Gent que no va poder dir que no anava a treballar perquè tenia por de perdre la faena, persones que volien tornar a casa quan van veure les primeres imatges de com es desbordava el barranc i de les primeres inundacions, i no els van deixar. Quan van eixir dels seus llocs de faena ja era tard. Ara hi ha persones amb ERTO i no cobren el 100% del salari, persones que han perdut la seua única font d’ingressos, i per no parlar dels treballadors que estan en una situació encara més vulnerable perquè estan en situació irregular. Aquestes persones no tenen accés als ajuts, potser han perdut la faena i tampoc tenen accés a l’ERTO ni a l’atur perquè treballaven en negre. També s’ha aprofitat aquesta situació per donar un colp molt fort al sector cultural, ja malmès. Les polítiques de Mazón i del seu Consell consideren que la cultura no els beneficia i només volen mantenir allò que sí que els beneficia. Volem que s’assumisquen responsabilitats, més enllà de les dimissions. Responsabilitats jurídiques, i no sols hi ha Mazón i el seu Consell, també hi ha els empresaris.
—Què us transmeten els afectats?
—El sentiment més comú és el d’abandó. Per part de les institucions, no per part de la gent. Hi ha moltes persones que, per a netejar sa casa i tirar endavant, han tingut el suport de tot el seu entorn i de voluntaris anònims, però l’ajuda de les institucions arriba molt a poquet a poquet, no amb la urgència que és necessària. Quan es dissenyen polítiques per a implementar en aquestes situacions d’emergència, qui les dissenya no pensa en la urgència de qui les ha de rebre. Hi ha famílies que depenen del salari d’una persona o de dues, i si aquest salari no arriba, no tenen uns estalvis, perquè viuen al dia. Això implica que tindran problemes per a cobrir les seues primeres necessitats. Això també es pot evidenciar amb els familiars de les tres víctimes que aquesta setmana han estat finalment declarades com a mortes, que continuen desaparegudes. Si havien de cobrar pensions o qualsevol mena d’ajuda per haver perdut un familiar, han hagut d’esperar tres mesos. Amb l’emergència de la situació, aquesta dilatació que implica la burocràcia no té cap sentit. Hi ha gent que no ha perdut sa casa, però sí que ha perdut el vehicle que utilitzava per a anar a treballar. I ara com vas a treballar? Necessites comprar-te un vehicle nou? Potser no tens diners. Necessites anar amb transport públic? La xarxa encara és molt deficitària. Aquestes persones se senten abandonades, perquè se suposa que vivim en un estat on existeix l’estat de benestar, on se suposa que les institucions de seguida que les necessites han d’arribar, i en una situació de tal magnitud no hi han estat.
—Com espereu que siga la manifestació de dissabte?
—No ens agrada fer càbales de si serà massiva o no, perquè quan nosaltres convoquem una manifestació no ho fem pensant en les xifres, sinó que ho fem pensant que hi ha una ràbia col·lectiva, una frustració col·lectiva que s’ha de canalitzar. Ara és molt fàcil que tot quede impregnat d’un discurs d’antipolítica, per eixe descontentament amb les institucions, però la política no sols és la política institucional. La política també és la que es fa als diferents col·lectius, entitats cíviques, culturals, als sindicats de treball, d’habitatge, associacions que estan en les zones afectades, i que són convocants. Volem aquest esperit que va regnar just en el moment posterior a aquesta catàstrofe climàtica, quan tot el poble va anar-hi a ajudar i a ser present allà on no hi eren les institucions. Això també és una manera de fer política. Volem mostrar eixa solidaritat i dir-los que, encara que hagen passat tres mesos, no ens n’oblidem, que hi som, entenem el seu dolor perquè també és el nostre dolor. Dins les entitats que convoquem, hi ha persones afectades que ho han viscut de primera mà i volem organitzar i canalitzar eixa ràbia i eixe dolor cap a alguna cosa productiva.
—La gent encara té força i ganes d’eixir al carrer?
—La gent no vol que ens oblidem de què ha passat. Les persones que ho viuen allà no tenen alternativa, encara ho viuen. Elles ixen al carrer i veuen la realitat, a casa seua. Si de cas, poden estar cansades del que viuen. Les úniques persones que podrien estar cansades són les qui no ho han viscut, i crec que no passarà per una qüestió de solidaritat. Ixen notícies constantment que demostren que la gestió ha sigut nefasta, que és nefasta a hores d’ara, i encara que no t’afecte a tu, això et desperta un sentiment d’indignació i de ràbia contra el que els passa als teus veïns.
—Tres mesos després de la catàstrofe, Mazón encara continua en el càrrec…
—En realitat, és coherent amb ell com a gestor, com a polític, si es pot considerar així. Si el dia de la gota freda aquesta persona feia reunions i un dinarot, i era completament aliè al que passava al País Valencià, lògicament, no es farà càrrec. Ell probablement no considere que siga responsable. O això es deu dir per dormir a la nit.
—Després del que s’ha vist, penseu que la pressió popular el farà dimitir?
—Això esperem, per això eixim al carrer per quarta volta, perquè no pense que ens n’oblidarem, que amb el temps ho deixarem estar, perquè per desgràcia les conseqüències d’aquesta catàstrofe duraran prou anys. La gent, probablement, no tornarà a recuperar aquesta normalitat, entre cometes, mai més. Tindrà una vida diferent. Això és la garantia que no ens n’oblidarem i que no pararem fins que cadascú no haja assumit les seues responsabilitats. I assumir responsabilitats significa que aquest senyor i el seu Consell dimitisquen.
—Heu notat cap canvi en l’actitud de Mazón?
—És molt cansat estar pendent constantment de quina nova estratègia de comunicació utilitzaran per a intentar desviar el focus del que realment passa. Va haver-hi una catàstrofe climàtica, hi ha 229 víctimes mortals —227 el dia de la gota freda i dos treballadors, posteriorment—, hi ha molta gent que ha perdut sa casa, hi ha agricultors que han perdut la seua principal font de treball. I mentre aquestes persones estan centrades en tot això que els ha passat, aquest senyor cada dia canvia d’estratègia comunicativa. Primer, una estratègia més de “sí, jo sóc el responsable”; en veure que això implicava assumir que ell era el responsable de dirigir-ho tot i que podia ser contraproduent per a la seua imatge política, va començar a fugir d’estudi. També ha passat per ser víctima, ha passat per tindre una actitud més agressiva… Van tocant tàcticament totes les estratègies que poden i al final acaben marejant, perquè no n’hi ha cap de versemblant. Juguen al desgast, que la gent se’n canse. Canvia d’actitud, canvia d’estratègia? Sí, constantment. És, en si, una estratègia política.
—A més de Mazón, hi ha un altre membre del Consell que també ha despertat polèmiques i malestars. Com valoreu la gestió del conseller Rovira?
—Tot el Consell va en la mateixa línia. Són gent completament irresponsable, que hi és per figurar. Pensen en els seus interessos polítics, que són qüestions econòmiques i de poder que es gestionen entre ells, però no estan per allò que haurien d’estar, que és per una vocació d’ajudar el poble que se suposa que representen. Rovira hauria d’estar per l’educació, no pels seus interessos com a senyor Rovira. Mazón hauria d’estar pels interessos de tot el poble valencià, no pels interessos privats del senyor Mazón. I això ho hem vist en molts altres polítics. Per això hi ha aquest desgast cap a la política institucional, aquest sentiment d’abandó, aquest sentiment que tots els polítics són iguals. I és normal que la gent se senta així, però hem de demostrar que no ha de ser així.
—Voldríeu dedicar algunes paraules al president?
—Li diria que com pot dormir a les nits. I que se’n vaja casa.
—Voleu afegir res?
—M’agradaria que quedara clar que tant la catàstrofe climàtica com la gestió durant i després d’eixa catàstrofe són una conseqüència directa de dècades de polítiques neoliberals i negacionistes del canvi climàtic. El que hem viscut ací no és cap excepció. Sols cal fixar-se en què ha passat els últims anys al Mediterrani. La probabilitat que això torne a passar és molt elevada, no necessàriament en aquest territori, i això és una conseqüència de les polítiques que s’han fet. Ja no sols polítiques que han negat directament el canvi climàtic, sinó polítiques que han fet cada volta més precàries les institucions públiques, que se suposa que han d’estar preparades amb tot l’equipament necessari per a actuar en aquestes situacions. Ací hem vist no tan sols la conseqüència de la nefasta gestió de Mazón i del seu Consell, sinó també de la nefasta gestió de dècades de polítiques neoliberals i negacionistes del canvi climàtic. I això és important per a tindre una guia de què volem que siga eixa reconstrucció els pròxims anys. Hi ha iniciatives com els comitès d’emergència i reconstrucció que van marcant la línia. Volem que això siga un punt d’inflexió. No volem tornar al que teníem abans, volem un món diferent.