Quan els ferits de l’1-O per la brutalitat dels agents de la policia espanyola i de la Guàrdia Civil anaven desfilant davant el tribunal de set magistrats que presidia Manuel Marchena al Suprem, ella era la que hi parava més atenció; interrompia la presa d’apunts, deixava caure el bolígraf i alçava la mirada per damunt de les ulleres. De vegades, Ana Ferrer (Madrid, 1959) se les treia. Quan hi havia testimonis de tanta cruesa, o alguns altres de tanta claredat exculpatòria, els periodistes escrutàvem els rostres dels set jutges per endevinar-hi algun rastre de comprensió o d’empatia. D’humanitat. Enmig de tant hieratisme dels seus companys (tret del somriure sarcàstic permanent d’Antonio del Moral), ella semblava encaixar alguns dels arguments de les defenses dels presoners polítics. Potser ella, l’única dona del tribunal, els podria arrossegar a estovar una sentència condemnatòria que ja era pràcticament escrita, o fins i tot gosaria emetre un vot discrepant… Però no. Ana Ferrer va signar el 14 d’octubre de 2019 la condemna a cent anys de presó per sedició i malversació contra part els dirigents polítics i socials del procés.

I durant aquests cinc anys, aquesta magistrada ha fet pinya amb els altres membres del tribunal en tots els recursos i totes les ocasions que ha tingut de pronunciar-se. Fins ara, que s’ha aprovat i ha entrat en vigor la llei d’amnistia. La desobediència manifesta d’aquesta llei per part del tribunal que presideix Marchena i per part del jutge instructor Pablo Llarena ha afavorit la primera esquerda: Ana Ferrer ha contradit la negativa del Suprem a amnistiar el delicte de malversació vinculat a l’1-O amb dos vots particulars molt contundents.

Ferrer acusa Marchena, Martínez Arrrieta, Berdugo, Del Moral i Palomo de crear una ficció jurídica per justificar de no amnistiar els condemnats per malversació; perquè comparaven la despesa per a fer possible el referèndum del Primer d’Octubre amb la compra d’una casa per un funcionari o el casament d’una filla sufragats amb fons públics. Segons Marchena i companyia, aquests casos permeten d’entendre un enriquiment personal de caràcter patrimonial, perquè la despesa augmenta el passiu de qui l’efectua, però la liquidació del deute amb diners públics no solament fa que desaparegui el passiu sinó que aquest funcionari hagi obtingut un increment patrimonial.

Comprar una casa, pagar el casament de la filla o fer un referèndum d’autodeterminació, tot una mateixa cosa a efectes de despesa i d’enriquiment, segons Marchena, per a justificar que la malversació sigui exclosa de l’amnistia. Ferrer, en el seu vot particular, els fa veure que en el cas de l’1-O “no hi va haver cap acte d’apoderament” de diners públics, no hi va haver “la incorporació als seus respectius actius dels fons desviats [perquè considera que sí que es van desviar fons, ella que subscrigué la condemna per malversació], donant pas al benefici patrimonial”. Perquè “això és una entelèquia”, etziba la magistrada, que reitera el risc de vulneració del principi de legalitat, que és un dret recollit al Conveni Europeu dels Drets Humans, denegant l’amnistia quan el text de la llei i la voluntat del legislador són tan clars.

No s’ha pas de menystenir aquesta esquerda, perquè aquests vots particulars són els millors arguments per als afectats que presenten recursos en instàncies judicials superiors o demandes en tribunals internacionals com el d’Estrasburg. Els recursos amb què exiliats i condemnats per l’1-O exhaureixen la via interna del Suprem abans de poder anar al Tribunal Constitucional es nodreixen en bona part dels arguments d’Ana Ferrer.

Però cal entendre el moment en què aquesta magistrada fa aquest moviment; quan finalment s’ha desblocat la renovació del Consell General del Poder Judicial, amb el pacte entre el PP i PSOE tutelat per Brussel·les, el nom de Ferrer fou el primer que van posar damunt la taula els vocals afins al PSOE per ocupar la presidència del CGPJ i del Tribunal Suprem. I això s’esdevenia alhora que entrava en vigor l’amnistia i es feia sentir el cop judicial del Suprem negant-se a aplicar-la. Ferrer es va trobar obligada a prendre part sobre la mesura legislativa estrella d’aquesta encara curta legislatura del govern de Pedro Sánchez.

A més, ella havia expressat el vot discrepant al Suprem també en la confirmació de la condemna a presó i inhabilitació dels ex-presidents andalusos José Antonio Griñán i Manuel Chaves pel cas dels ERO. I tant l’una cosa com l’altra van fer que el sector afí al PP al CGPJ es negués a acceptar-la com a nova presidenta del poder judicial espanyol. Sí que van veure amb bons ulls la designació d’Isabel Perelló per a aquest càrrec, i els va retornar la confiança en l’obertura de l’any judicial, quan féu una defensa a ultrança dels jutges que desobeeixen la llei d’amnistia.

Ana Ferrer opta ara a succeir Marchena com a presidenta de la totpoderosa sala segona del Tribunal Suprem (la que aquell senador del PP es vantava de controlar per la porta del darrere), quan acabi el mandat, el 3 de novembre. Té un competidor, Andrés Martínez Arrieta, membre també del tribunal contra el procés i més afí al sector més conservador. El CGPJ ho haurà de decidir.

Mentrestant, convé no oblidar que en els seus vots particulars tan brandats per les defenses dels represaliats Ferrer continua defensant la condemna per sedició i malversació que ella va subscriure; que va avalar sense cap mena de crítica l’aplicació de la forma de malversació més agreujada als condemnats per l’1-O, malgrat “la voluntat del legislador” –que tant invoca ara– quan es va reformar el codi penal a començament de l’any passat, deixant-los inhabilitats fins més enllà del 2030; i que va signar aquell informe tan agressiu i amenaçador contra la concessió dels indults la primavera del 2021. Ana Ferrer, malgrat la discrepància actual, no veu pas malament que, arribat el cas, si el Tribunal Constitucional acaba corregint la no-aplicació de l’amnistia, el Suprem presenti una pre-judicial al TJUE per a demanar si és compatible amb el dret de la UE, en la darrera etapa d’una llarga i calculada estratègia dilatòria.

Malgrat l’esquerda, Ana Ferrer no és cap heroïna, ni és allò que semblava.