Amsterdam, ciutat lliure

La primera intenció era que el títol d’aquest text fos ‘Amsterdam, la millor ciutat del món’, però se m’hauria vist massa el llautó i hauria quedat massa radical. Per eixamplar la base també havia pensat en ‘Amsterdam, ciutat addictiva’ i explicar que jo hi vaig un cop l’any des que hi vaig fer un Erasmus l’any 1989. Però m’ha semblat un recurs massa fàcil tenint en compte la fama que ja arrossega. Finalment, s’ha quedat en ‘Amsterdam, ciutat lliure’, que crec que és un dels grans trets definitoris de la millor ciutat addictiva del món.

Quan jo hi vivia, deia mig de broma que si un dia decidís de sortir al carrer despullat i amb el cos pintat de color rosa, la gent no faria cap escarafall. En pocs indrets d’Europa hi detecto una cultura de la tolerància i el respecte com a Amsterdam. És cert que el 2004, el cineasta Theo van Gogh va ser assassinat a Amsterdam després d’estrenar un film sobre l’islam, i que la convivència amb la població musulmana tampoc és perfecta. Però també és simptomàtic que un altre cineasta i eminent esperit lliure com el britànic Peter Greenaway s’hagi establert a Amsterdam des de fa molts anys.

La cultura mig hippy i mig anarquista que durant la dècada dels seixanta va arrelar amb força a Amsterdam encara perdura, tot i que molt diluïda per la pressió del capitalisme global, la gentrificació i el turisme. Els anys setanta i vuitanta, okupes de mig món peregrinaven a Amsterdam perquè els joves van decidir passar a l’acció i ocupar massivament edificis buits a una ciutat on aconseguir un petit apartament podia implicar anys de llistes d’espera. El moviment okupa a Amsterdam va tenir gran força política, els enfrontaments violents amb la policia eren habituals i va aconseguir que l’okupació fos legal fins al 2010, en què les lleis van canviar. De tota manera, avui dia encara resten vius alguns edificis emblemàtics com el Vrankrijk, a la cèntrica Spuistraat.

Enamorar-se d’Amsterdam és relativament fàcil. Els canals, els ponts i l’arquitectura la fan una ciutat de gran bellesa. Si hi afegim que molts dels habitants són joves, rossos i guapos, i van d’un lloc a un altre en bicicleta portant un ram de tulipes al cistell mentre mengen entrepans de lletuga amb formatge, tenim una ciutat aparentment idíl·lica i de postal. Amsterdam entra pels ulls i afavoreix l’amor a primera vista. A continuació, miraré d’anar una mica més enllà de la postal i els tòpics i explicaré quins són els meus cinc racons preferits de la ciutat.

Més enllà del Dam
A diferència d’altres ciutats, que no tenen cap centre neuràlgic ben definit, o que en tenen més d’un, com Barcelona i Berlín, Amsterdam té un centre indiscutible: la plaça del Dam, seu de l’antic Palau Reial i de qualsevol protesta, antiga o moderna. Al Dam sempre hi ha gent i bullici, és punt de partida i de confluència, lloc de trobada i espai ideal perquè els turistes s’estrenin en el difícil art d’esquivar tramvies i bicicletes.

A pocs metres del Dam, però, hi ha un oasi verd de silenci: el Begijnhof. És un gran pati interior en forma de jardí amb gespa i arbres, delimitat per una sèrie de boniques cases construïdes el 1346 per acollir-hi una comunitat de monges beguines. Allà hi ha, al número 34, la casa més antiga de la ciutat. És de principi del segle XVI i una de les dues que encara queden a Amsterdam amb façana de fusta. Les façanes de fusta les van prohibir el 1521 perquè s’incendiaven massa fàcilment.

Enmig del verd i la pau hi ha l’Engelse Kerk (Església Anglesa), que és on les monges anaven a missa i ara sovint s’hi fan concerts de música clàssica. Com que després de la Reforma aquesta església va ser confiscada, les monges van unir dues cases i el 1665 hi van fer una capella clandestina.

El Begijnhof és obert de 9.00 a 17.00, l’entrada és gratuïta i la porta d’accés, situada a Spui, força difícil de trobar.

Més enllà de Rokin
Del Dam en surten els carrers de Rokin i Damrak, els dos carrers idèntics a centenars d’altres carrers de ciutats centreeuropees, en què l’únic que canvia és l’ordre de les botigues idèntiques amb productes idèntics que hi podem trobar. Més que prescindible. On millor es pot comprovar l’esperit comerciant dels holandesos és als mercats a l’aire lliure. El més famós i turístic és l’Albert Cuyp Market, si no comptem el mercat excepcional que s’organitza un cop l’any el dia de l’aniversari del rei (Koningsdag), el 27 d’abril, en què literalment tothom surt al carrer a comprar i vendre tot allò que ja no utilitza. Aquest a banda, el meu preferit és el doble mercat que cada dissabte omple els voltants de l’església protestant del segle XVII anomenada Noorderkerk, al costat del canal Prinsengracht.

Som al barri del Joordan, considerat per molts el més bonic de la ciutat, encara més ple d’artistes i gent jove que la resta. A la part de darrere l’església hi ha el mercat dels pagesos, on es pot comprar fruita, verdures, peix, flors i fruits secs. Com que ja hem dit que Amsterdam és una ciutat lliure, també hi ha algun ‘pagès’ que ven productes de cosmètica i darrerament fins i tot hi he vist algun cotxe de segona mà entre les parades. A la part de davant, l’heterodòxia és encara més gran i el pa artesanal, els formatges i els productes orgànics estan barrejats amb les patates fregides, l’artesania i els teixits. Malgrat tot, se’n continua dient boerenmarkt o mercat dels pagesos. Si hi aneu, aprofiteu per menjar un pastís de poma (appeltaart) al cafè Winkel, allà mateix. Els entesos diuen que és el millor de la ciutat.

Més enllà dels ‘coffee shops‘
L’esperit lliure d’Amsterdam també es fa palès en la legislació i la ciutat és famosa per haver legalitzat la prostitució i el consum de drogues toves. Això ha convertit el barri vermell, a tocar de l’estació central de trens, en una autèntica atracció turística, en què gent de totes les edats, sexes i procedències passeja tot mirant de reüll les prostitutes darrere els vidres i ensumant la flaire que surt dels coffee shops. Com que la cosa se n’ha anat una mica de mare, la tendència els darrers anys ha estat de restringir la permissivitat de la legislació i uns quants d’aquests coffee shops han tancat la porta. Cada cap de setmana, però, centenars de joves alemanys desembarquen a Amsterdam amb ganes de festa i augmenten la tradicional poca simpatia dels holandesos envers els seus veïns.

En tot cas, està bé treure-hi el nas i veure l’espectacle, però no cal viatjar des d’una ciutat on cada dia obren nous clubs de cànnabis com Barcelona fins a Amsterdam per tastar herbes remeieres. Tampoc la visita a la fàbrica de cervesa Heineken aportarà gaire més que una llarga cua al visitant. Molt més recomanable és fer una escapada a la cerveseria ‘t IJ, a prop del zoo i al costat d’un pintoresc molí. Si el temps acompanya es pot seure a la terrassa i demanar una degustació dels diferents tipus de cervesa artesana que produeixen, que es pot acompanyar d’un plat de formatges o d’embotits. Fruit de l’èxit, la cerveseria ha obert aquest estiu un segon local a l’emblemàtic Blauwe Theehuis del gran pulmó verd de la ciutat, el Vondelpark.

Més enllà dels grans museus
El llistat de museus de ‘visita obligada’ a Amsterdam és tan llarg que fa por. Van Gogh Museum, Rijksmuseum i Stedelijk Museum, l’un al costat de l’altre al Museumplein, són tres autèntics gegants. Museu Marítim, Hermitage Amsterdam, Rembrandthuis, Tropenmuseum, EYE Filmmuseum són tots museus excel·lents, sovint en edificis imponents. Cadascú pot triar en funció dels propis interessos, dèries i ganes de fer cua. La meva aposta, gens ortodoxa, és no visitar-ne cap o en tot cas reservar-los per als dies de pluja, que sovintegen. Si fa bo, en canvi, recomano anar al terrat del Museu de Ciència Nemo, situat a tocar de l’aigua, també a la vora de l’estació central.

El Museu és dins d’un impressionant edifici d’arquitectura moderna de l’any 1997, obra de l’italià Renzo Piano, de color verd i amb una forma que recorda la d’un vaixell. El museu és fantàstic i ha rebut un munt de premis, però la terrassa que hi ha sobre la teulada, d’accés lliure, és una autèntica meravella. Amb una vista espectacular sobre la ciutat, el pendent crea terrasses i bancades on la gent pren el sol, la quitxalla juga amb les fonts d’aigua i els turistes descansen una estona. A la part alta fins i tot hi ha un bar per als assedegats. I si afineu la vista, potser arribareu a veure la gent que fa cua per entrar a l’Anne Frank Huis.

Més enllà dels canals
Molt més que els museus o els coffe shops, allò que marca la vida i la geografia de la ciutat són els seus canals. Són 160 canals que representen més de 100 quilòmetres de camins d’aigua, amb 1.500 ponts, formant cinturons concèntrics i que fan que orientar-se a la ciutat no sempre sigui fàcil. L’aigua és força neta perquè es renova del tot cada vint-i-quatre hores. Entre 12.000 i 15.000 bicicletes van a parar cada any al fons dels canals. La majoria són robades. També es remullen alguns cotxes que es desfrenen o quan els propietaris baden a l’hora d’aparcar. I òbviament no és habitual, però jo en els anys que fa que hi vaig ja hi he vist dos cadàvers surant, en el moment de ser retirats per la policia.

La meva proposta no és seure i esperar que en passi un, sinó allunyar-nos temporalment dels canals i anar a explorar els terrenys de les antigues drassanes de la ciutat. Darrere l’estació central de trens hi ha una sèrie de ferris gratuïts que travessen el llac interior anomenat IJ i et porten a l’altre costat. Cap a la banda esquerra, un d’aquests ferris porta en un quart d’hora cap a un territori anomenat NDSM, sigles de la companyia que fa menys de mig segle encara era la constructora de vaixells més important del món.

El passat gloriós de la navegació holandesa és avui un espai preciós, mig salvatge, en què els antics edificis ocupats la dècada dels vuitanta han donat pas a tallers d’artistes, magatzems, alguna oficina i una sèrie de cafès i restaurants arran d’aigua que combinen trets hippies i modernor en les proporcions justes. Hi ha un parell de vagons de tramvia convertits en habitatge i tres habitacions d’hotel dalt d’una de les grues gegants que encara hi queden, però per la resta és zona deshabitada. Per això són famoses les grans festes nocturnes que s’hi fan, tant les oficials com les alternatives. Amb les llums d’Amsterdam com a teló de fons, són l’escenari ideal per a deixar-se endur per l’esperit de llibertat de la ciutat.