04.06.2019 - 21:50
Fa tres anys, mes amunt mes avall, vaig fer un article en què, a la manera ingènua dels analistes encegats per la immediatesa, venia a dir que ‘la crisi del bipartidisme a Espanya minvava, des del 15-M del 2011, la base de suport popular a l’estat. La davallada del PP i del PSOE i l’ascens de Podem i de Ciutadans a les enquestes aboquen a un escenari de compromís necessari entre les classes dominants i les classes mitjanes desfetes per la crisi’. Sancta simplicitas! Urdummheit! Em desdic de la primera afirmació –la minva del suport popular a l’estat– i en ratifico la segona –el compromís necessari entre les classes dominants i les classes mitjanes–, però aixeco esmena total a la hipòtesi de partida: avui, ara, i aquí, el bipartidisme ha deixat d’estar en crisi i torna a regnar sobre la societat espanyola –i catalana, és clar– amb noves forces auxiliars. En aquest sentit, la pretensió de Podem de fer govern amb el PSOE –o de condicionar-ne les polítiques socials– en fa una força auxiliar de la socialdemocràcia, perquè porta les classes mitjanes i part de les treballadores que els segueixen cap als rengles de la raó d’un estat pretesament racional, igualitari, paternal. Igualment, els anhels de Cs de superar el PP en fa una força auxiliar de la dreta liberal-conservadora (amb el satèl·lit Vox com a segona força auxiliar), fent que amplis sectors socials descontents per la seva marginalitat es cohesionin entorn de la mateixa raó d’un estat veritablement dur amb els dèbils i feble amb els forts. El disseny bipolar del transformisme franquista en monarquia parlamentària, base de la constitució espanyola, restà més viu que mai. Les classes mitjanes, castigades i fracturades per la crisi, no han creat cap força alternativa al règim ni han ajudat a crear cap nou bloc històric. Les classes treballadores, fragmentades i precaritzades, sense referents polítics propis, no han sortit del terreny de la resistència: continuen tenint un paper polític subordinat. N’hi haurà que pensaran, abduïts pel miratge del procés, que Catalunya ha sortit sana i estàlvia del terratrèmol social de l’última crisi capitalista, si no fos que la raó última de la crisi del pujolisme respon als moviments tectònics registrats al si de les classes mitjanes representades per CiU en termes de poder regional hegemònic. N’hi haurà que veuran en l’ascens d’ERC la capacitat d’un partit per a interpretar els moments tàctics, però farien bé d’esbrinar un efecte col·lateral de la crisi: la ràpida aglomeració de les classes mitjanes subalternes entorn d’expectatives de poder –és a dir, de retorn a la seguretat–, obertes amb el tancament en marxa (i en fals) de l’anomenada ‘crisi territorial’ i no menys regionalistes, en última instància, que les de sempre, mentre l’estat entri en raó (¡?) i s’avingui a repartir millor el joc de poder territorial. (Una ‘crisi territorial’, diguem-ho de passada, que mostra, en la fase de descens, l’adaptabilitat de la ciutadania a processos formals, com la participació en massa en unes eleccions espanyoles trucades pel fals dilema ‘democràcia liberal’-‘democràcia dura’.) Finalment, n’hi haurà que interpretaran la davallada dels comuns i de la CUP, en les últimes eleccions municipals, com el preu a pagar bé per la seva indefinició amb el procés (comuns), bé per la seva contaminació amb el procés (CUP), si no fos que podrien ser més aviat testimoni d’una inquietant incapacitat intel·lectual per a entendre (i fer entendre) què ha fet la crisi dels últims deu anys a les classes treballadores que pretenen representar amb més mèrits o menys.
De fet, la capacitat d’ampliació de l’estat no haurà estat, doncs, merament ‘interna’, per a refer el joc de les estructures partidistes (alternances socialdemocràcia-conservadorisme), sense soscavar-ne els fonaments (‘unitat nacional’). També haurà estat ‘externa’, en efecte, en el sentit que el moviment per dalt (‘crisi territorial’) no ha permès d’advertir als seus protagonistes (classes mitjanes i treballadores catalanes) que la qüestió fonamental no era solament trastocar la ‘política’, sinó capgirar la ‘societat’. D’aquí ve la velocitat amb què ha pogut girar les tornes ERC en la recerca de disponibilitat per a nous acords amb patronal i estat; o els moviments d’aquesta patronal quan ha vist les orelles al llop amb la victòria independentista a les Cambres de Comerç; o el joc de vodevil amb la governabilitat de Barcelona, esdevinguda una burla cruel de la unitat durament guanyada al carrer pels moviments socials; o el patètic intent de resurrecció de Mas per a l’enèsima refundació de l’espai convergent… Moviments per dalt sense relació orgànica amb la naturalesa dels canvis per baix: vet aquí com s’amplia la base de l’estat en tant que aparell polític on convergeixen totes les línies de fuga de la realitat civil fracturada: només cal escoltar les esperpèntiques conclusions dels fiscals del judici-farsa, pròpies del millor Cantinflas del ‘sóc aquí perquè he vingut; si no hagués vingut seria en un altre lloc’, per a copsar-ne la naturalesa auroreferencial. Ben viva, tanmateix, com a tapadora de l’olla exprés.
