08.06.2017 - 18:09
La decisió no té efecte sobre els contribuents que ja han regularitzat en ferm la seva situació amb Hisenda
MADRID, 8 (EUROPA PRESS)
El Ple Tribunal Constitucional (TC) ha declarat aquest dijous de forma unànime la inconstitucionalitat de l’amnistia fiscal aprovada pel govern del PP al març del 2012 perquè va utilitzar per a això el Decret-Llei, la qual cosa la mateixa Constitució prohibeix per a aquest tipus de mesures, i qualifica l’ocorregut d'”abdicació de l’Estat davant la seva obligació de fer efectiu el deure de tots de concórrer al sosteniment de les despeses públiques”. En virtut del principi de seguretat jurídica, la decisió no afectarà les regularitzacions tributàries fermes que es van realitzar a l’empara de la norma anul·lada.
El recurs va ser presentat per 50 diputats del PSOE contra la disposició addicional primera del Reial decret-llei 12/2012, de 30 de març, pel qual s’introduïen diverses mesures tributàries i administratives dirigides a la reducció de dèficit públic.
El Tribunal declara nul·la la citada disposició per vulnerar l’article 86.1 de la Constitució, que prohibeix l’ús del decret-llei quan les mesures aprovades afectin “de forma rellevant o substancial” els deures consagrats en el Títol I de la Constitució, com és el cas del “deure constitucional de ‘tots’ de contribuir al sosteniment de les despeses públiques” (article 31.1 de la Constitució).
En el seu recurs, el PSOE assenyalava que la mesura adoptada pel departament de Cristóbal Montoro afavoreix els defraudadors en permetre’ls regularitzar la seva situació fiscal amb un pagament del 10 per cent del valor dels béns aflorats (per a rendes superiors a 100.000 euros), mentre que els contribuents complidors paguen el 43 per cent.
IMPUTATS QUE VAN REGULARITZAR
A la regularització fiscal s’han acollit personalitats públiques investigades en els tribunals per presumptes delictes de corrupció com són diversos membres la família Pujol, l’extresorer del PP, Luis Bárcenas; l’ex-secretari general del PP a Madrid, Francisco Granados i el seu exsoci David Marjaliza -tots dos imputats en el cas “Púnica”-, així com l’exvicepresident del Govern central, Rodrigo Rato. En el seu moment, Hisenda va xifrar en 30.000 els espanyols que es van acollir a aquest model retributiu dirigit a recuperar diners ocults fora del país.
La sentència, de la qual ha estat ponent el magistrat Andrés Ollero, recorda que el Reial decret-llei impugnat va preveure la possibilitat que els contribuents de l’impost sobre la renda de les persones físiques (IRPF) i de l’impost de societats (IS) que no van declarar totes les seves rendes presentessin una declaració per regularitzar la seva situació tributària. Les rendes així declarades tributarien al 10 per cent, sense aplicació de recàrrecs ni sancions penals o administratives.
Per determinar si el Govern espanyol va traspassar els límits establerts per la Constitució a l’ocupació del decret-llei (article 86.1 de la Constitució Espanyola), el tribunal ha valorat si la mesura prevista en la disposició addicional recorreguda va afectar de forma substancial el deure general de tots els ciutadans de contribuir al sosteniment de les despeses públiques d’acord amb la seva riquesa i mitjançant un sistema tributari just.
Aquesta anàlisi s’ha realitzat en la sentència mitjançant l’examen de la naturalesa dels tributs afectats, dels elements del tribut que van resultar alterats i, finalment, mitjançant l’examen de l’abast de la regulació aprovada.
INSOLIDÀRIA ENVERS ELS CONTRIBUENTS
La sentència adverteix que l’adopció de mesures que, “en lloc de servir a la lluita contra el frau fiscal, s’aprofiten d’aquest sota pretext de l’obtenció d’uns ingressos que es consideren imprescindibles davant un escenari de greu crisi econòmica, suposa l’abdicació de l’Estat davant la seva obligació de fer efectiu el deure de tots de concórrer al sosteniment de les despeses públiques (article 31.1 CE)”.
D’aquesta forma, es legitima “com una opció vàlida la conducta dels qui, de forma insolidària, van incomplir el seu deure de tributar d’acord amb la seva capacitat econòmica, col·locant-los finalment en una situació més favorable que la d’aquells que van complir voluntàriament i en termini la seva obligació de contribuir”.
El TC conclou que la mesura impugnada ha tingut tres “importants efectes”: va permetre la regularització de les rendes prèviament ocultades “a un tipus reduït” (10 per cent); va eximir els contribuents que es van acollir a la regularització de “la imposició d’interessos de demora, de recàrrecs per ingressos extemporanis i de sancions, administratives o penals, per l’incompliment dels deures formals i materials derivats del naixement de l’obligació tributària”; i, finalment, va convertir les quantitats per les quals es va tributar en la regulació “en renda declarada amb caràcter general”.
La sentència explica que la regularització es va dirigir a la totalitat dels contribuents afectats pels impostos directes”, que “constitueixen els pilars estructurals del sistema tributari”. A més, va repercutir en “la determinació del deute tributari pendent dels tributs afectats, en tots els seus components (quota tributària, interessos de demora, recàrrecs i sancions)”, permetent “la regularització a un tipus reduït a exclusió de tota responsabilitat accessòria”.
Amb això, “l’efecte que ha produït en els qui s’han acollit a la regularització és (…) la condonació parcial de l’obligació tributària principal i la condonació total de les eventuals conseqüències accessòries associades a l’incompliment existent fins al moment de la regularització”.
Tot això porta el TC a afirmar que la previsió continguda en el Reial decret-llei 12/2012 “ha incidit directament i substancialment en la determinació de la càrrega tributària que afecta tota classe de persones i entitats (físiques i jurídiques, residents o no residents), en substituir les quantitats que, conforme a la normativa pròpia de cada tribut, s’haurien reportat per les rendes generades -encara que ocultades a la Hisenda Pública- per un gravamen únic del 10 per cent, exempt d’interessos, recàrrecs i sancions (administratives i penals)”.
Per tant, la norma “ha afectat l’essència mateixa del deure de contribuir al sosteniment de les despeses públiques” que enuncia l’art. 31.1 CE en haver alterat “la manera de repartiment de la càrrega tributària que ha d’aixecar la generalitat dels contribuents”. I ho ha fet en uns termes “prohibits” per l’article 86.1 de la Constitució.
En resposta a algunes de les al·legacions de l’Advocat de l’Estat, el Tribunal sosté que el fet que la mesura qüestionada pogués comptar amb una justificació que la legitimés (com és la “necessitat d’ajustar el dèficit públic per complir amb el principi d’estabilitat pressupostària consagrat en l’article 135 de la Constitució), “seria un requisit necessari però en cap cas suficient, des del plànol constitucional, quan s’introdueix mitjançant l’ús d’un instrument normatiu a través del qual no es pot afectar el compliment d’un deure els previstos en el Títol I de la Constitució”.
El mateix succeeix amb les recomanacions de l’OCDE referides a la promoció de procediments especials per als qui haguessin incomplit les seves obligacions tributàries, ja que “tampoc servirien per legitimar la forma en la qual s’ha adoptat la mesura impugnada”. “Qualssevol que siguin les finalitats que guiïn el legislador”, “(…) han de respectar-se els principis establerts en l’art. 31.1 CE, amb vista a aconseguir un sistema tributari just”.
En conclusió, “l’objectiu d’aconseguir una recaptació que es considera imprescindible no pot ser, per si sola, causa suficient que legitimi la fallida de l’objectiu de justícia al qual ha de tendir, en tot cas, el sistema tributari, en general, i les mesures concretes que l’integren, en particular”.
