Amors bèsties

Al vidre d’una copisteria de Barcelona, durant una temporada, hi va haver un paper atípic entre els típics papers i paperets. Deia: ‘No agafeu el gat. Ell també es independent’, i es referia al mixo de la botiga, el Blaki, un semipersa negre i escabellat que, a dinou anys de vida, passava pel més tronat felí de carrer. Seia al pedrís a mirar-se el món, ullgroc, altiu com un senyor, però també anava i venia quan li rotava, que per alguna cosa era un gat. Els veïns se l’estimaven, hi comptaven, el tenien per un més, i, fa un any aproximadament, una cara darrere l’altra van compungir-se en veure la nota al vidre que començava: ‘Adéu, Blaki…’, acompanyada d’un poema i un retall de diari dedicat, com la personalitat que era, si val la paraula per a un gat.

Ara la nota que evoca l’animal és permanent: ‘Sempre estaràs amb nosaltres, Blaki’, diu, al costat de la foto, perquè el record de les bèsties que han estat un tros de vida de les persones no se’n va mai. I la majoria de vegades té forma de dol, un dol considerat ‘de segona’, però que s’assembla d’una manera tan semblant al dol per les persones, el ‘de primera’, que els qui s’hi troben se n’han d’amagar. La raó és la culpa i la vergonya, perquè ens han infós la creença que el cor humà és com un recipient de plàstic que només es pot emplenar fins aquí –10 ml, 20 ml, 100 ml–, i amb les desgràcies que hi ha al món, criatura, i amb tanta gent com passa gana, com goses patir per un quadrúpede insignificant. Total: que el pot és limitat i mentre hi hagi guerres i fam al món no el pots anar omplint de qualsevol manera. Si n’hem d’arribar a ser, d’irracionals, per a fer veure que som racionals.

Doncs en aquest ball de màscares, si el dol per les bèsties que se’t moren té l’agreujant de la culpa, imagineu-vos el dol per les bèsties que se’t perden, o que te les roben, o que no saps per què no tornen, o que no van tornar mai. Es busca, s’ha perdut, ha desaparegut a; és poruc, és sociable, respon al nom de; té xip, no té xip (per què no té xip?!), s’ha de medicar; si l’heu vist, si el veieu, truqueu al. Darrere de cada rètol desesperat que empapera una paret, una tanca, un fanal, hi ha un daltabaix familiar, entenent per família la que cadascú tingui al cap. I part del drama dels qui han extraviat el seu animal és que hauran de minimitzar el tràngol, relativitzar-lo, i patir el dolor afegit d’haver-lo de degradar en públic, perquè aquests cors immensos i elàstics que arriben a tot, bèsties i persones i el que convingui, encara no estan homologats entre molts dels nostres semblants.

En tot cas, clandestinitzar aquesta categoria d’afectes no els esborrarà del mapa. És clar que també hi ha amos de bèsties que no els fan ni fred ni calor, no descobrirem ara la polièdria humana. Però en un article que va dels contraris, els qui hagin arribat fins aquí no crec que els trobin a faltar. Així que continuem per on anàvem, perquè ara que ve Nadal, igual que a les cases planarà un pensament sobre les cadires buides, també hi haurà famílies que enyoraran potes i llengües i ungles i pèl i lladrucs i miols amb un mig somriure, o amb el cor fet un manyoc. I com que no motivaran cap anunci de nostàlgies nevades –amb les desgràcies que hi ha al món!–, doncs raó de més per a dedicar-los un text sencer.

Una cosa més, ara que estem entre còmplices. El Nadal publicitari encara pinta gossos de Scottex que surten de capses daurades i cadells de gat enllaçats com un obsequi qualsevol. A diferència de les persones, algú ho va dir, les bèsties amb qui compartim la vida no tenen la capacitat de decebre’ns, i el seu record no ens deixa plecs foscos ni ombres de desenganys. Que no és bonic, això? El regal ideal per a la canalla, deuen pensar els venedors i els regaladors d’animals. I després passa que el regal creix, pixa i caga, i a la canalla ja no els fa tanta gràcia d’haver-se’n d’encarregar. Aquest costum de regalar éssers vius és anacrònic i s’ha d’acabar. A falta d’anunci, també, me n’invento un altre: heus aquí dos suggeriments nadalencs per als qui llegeixen articles com aquests fins al final: fer un donatiu a alguna de les protectores on van a parar tants ‘regals’ abandonats, o fer-hi una visita per adoptar-ne un i donar-li una altra oportunitat.