L’amor que ve quan ho donaves tot per perdut

La Maria i el Pasqual feia temps que conversaven per internet. Abans de la primera cita, ella li va dir: “El dia que ens veiem, a mi m’agradaria que em fessis una abraçada d’aquelles que t’arriben a l’ànima.” Ell li va demanar que quan caminessin junts en la primera trobada, ella li agafés la mà. I així va ser.

La Mercè és monitora de sardanes i va conèixer en Ramon el dia que ell s’hi va adreçar per millorar la seva tècnica. I practicant la dansa més bella de totes les danses que es fan i es desfan, es van enamorar. I fins avui.

Aquestes dues dones i aquests dos homes passen dels seixanta anys i els vaig conèixer escoltant l’entrevista que Roger Escapa els va fer a El suplement, de Catalunya Ràdio, ara fa uns dies, en un d’aquells moments radiofònics d’alta qualitat que et deixen clavat a la cadira perquè traspuen una calma i una honestedat cristal·lina, insòlita entre tanta informació política, banal i catastròfica. Hi ha esperança, vaig pensar, metre les llàgrimes em rodolaven galtes avall. Avui en dia, girats endins com estem per culpa de les nostres neurosis, amb les nostres ànimes baldades d’estrès i compromisos, a voltes tan corsecats i tan esmaperduts, que una història que ve de fora ens emocioni és ben bé com trobar or. L’amor, quina cosa tan estranya; segurament la cosa més senzilla i que més compliquem amb els nostres tarannàs torturats d’estúpids mortals. L’amor, protagonista de tants versos de poetes, de tantes narracions cinematogràfiques, dramatúrgiques, novel·les, de tantes obres d’art i tan habitual com a tema central a les consultes de psicòleg. L’amor, capaç de propulsar-nos per damunt de tots els mals, de fer-nos levitar pels dies plàcids, plens, però també capaç de sepultar-nos en les nostres pròpies ruïnes quan se’ns en va, quan el trenquem o quan per por el deixem escapar. Perquè, si hi ha una veritable enemiga de l’amor, és la por. Gràcies a la ciència sabem què passa al nostre cos quan ens enamorem, sabem que es disparen la serotonina, les endorfines i la dopamina i que, per uns dies, unes setmanes o uns mesos, ens fan veure-ho tot més lluminós i aconsegueixen que malgrat les nostres apaties habituals, tornem, ni que sigui breument, a deixar pas a la il·lusió vital. També és gràcies a la ciència que sabem que el nostre cos està format per gairebé un 70% d’aigua, però la ciència no diu una veritat com un temple, si podem afirmar que som un 70% d’aigua, hem d’assumir també, malgrat que no estigui escrit enlloc, que estem fets en un 90% de por. D’una por que no tenim en néixer, però que anem acumulant cos endins amb el pas dels anys. Tenim a dins una por que se subdivideix en moltes pors petites que fan niu pels racons i els plecs de la nostra ànima fins a tornar-se una bola tan densa, tan pesada, que acaba alçant murs de protecció que fan que ens creguem asimptomàtics de l’amor o que directament ens proposem de fugir-ne perquè ja sabem que, després dels dies meravellosos, vindrà la patacada. Vivim en una era que s’ha entestat a batejar nous conceptes, on tot el que abans era inefable ara té un nom, i sí, també hem posat títol a aquesta por de l’amor: se’n diu filofòbia. Les causes d’aquest fenomen són una desfilada d’experiències acumulades que tenen forma de fracàs, de vulnerabilitats, de vergonyes, de traumes, d’aversió al rebuig, d’autoboicot o d’autocàstig; en definitiva, és el pànic irracional d’estimar o de ser estimats profundament.

En fugim o el perseguim, l’amor no pot deixar-nos indiferents, és el motor de tots els sentiments, l’emoció més planerament complexa, la que té el poder de fer passar pel mateix arc rics i pobres, l’emoció que no fa distinció de gèneres, ni d’edat, ni d’ètnia. Pot fer-nos persones millors o bé corcar-nos fins a convertir-nos en aspersors de fel i de rancúnia; l’amor rere les més grans venjances, l’amor fent perdre el cap als més assenyats, l’amor rere els actes més preciosos i també rere els més estúpids.

A mesura que ens fem grans, anem aprenent que no n’hi ha prou amb estimar-se molt, que el que sentim a primera vista s’esberlarà si no hi posem cura i pràctica. Aprenem també que els complements circumstancials seran determinants i que, per més amor que hi hagi, la llunyania, les maneres de ser, la no coincidència en el temps propici entre dues persones poden deixar estroncada la prometedora història entre dos amants que semblaven fets per estar plegats fins al seu últim alè. Però, és clar, una cosa és saber-se la teoria i l’altra és posar-la en pràctica, i aquí és on sovint tots suspenem talment com ens passa amb l’examen de conduir, que no solem sortir-nos-en bé a la primera. I com que, a més, hem crescut assumint que l’amor és cosa de la joventut, si ens hem estimbat en plena edat adulta, si som solters, divorciats o vidus a certa edat, acabem per concloure que l’amor ja no fa per nosaltres. I així ens tornem éssers resignats a no estimar mai més, fent fora els qui se’ns acosten, empaitant els qui ens defugen, picant a la porta dels qui no ens deixen entrar o bé ignorant els missatges dolços dels qui s’han enamorat de nosaltres.

De totes aquestes pors que portem a dins, n’hi ha una que m’han confessat uns quants dels meus amics de més de seixanta anys, la por de quedar-se sols, de transitar en solitud i aïllament els seus darrers dies. És una por que, als qui estan malament en parella, els porta a aguantar el matrimoni, malgrat que ja no són feliços, només perquè no volen morir sols. Val més boig conegut que savi per conèixer, solen dir per reafirmar la seva manca de coratge, la seva escassa esperança… Als qui estan sols, aquesta por els porta a concloure que van tard, que per a ells ja han passat tots els trens carregats de dies i moments excitants, que per més que busquin no trobaran ningú amb qui tornar-se a il·lusionar plegats.

Va ser per tot això que em van emocionar les històries d’amor del Pasqual, la Maria, el Ramon i la Mercè, perquè són la clara mostra que, del futur, no en sabem res, i que malgrat que sempre que mirem els dies que vindran ho fem amb un pessimisme estúpid, a voltes, la vida, en el moment menys esperat, tal vegada anys abans de replegar-nos per sempre, ens guarda un tomb on tornar a viure el que ja crèiem que no mereixíem. Com la meva amiga que s’ha tornat a enamorar tot just començar la seva cinquantena. Com el meu pare, ja jubilat, que va afrontar el seu temor de viure sol, que va sanar el dolor de les males experiències amoroses i quan començava a estimar-se de debò, quan es va acceptar amb totes les seves llums i les seves ombres, va topar-se amb la dona que ara li omple la vida i el fa encara més feliç. Com el meu amic que està agafant coratge per dir adeu a una dona amb qui ja no s’estimen i es llançarà al buit del destí, perquè, malgrat la por, sap que cal buidar la vida d’allò que ja no ens serveix perquè hi pugui entrar el que ens serà adient en una nova etapa.

L’amor romàntic està sota revisió, i fem bé d’esbudellar-lo per eliminar-ne els preceptes més corcats que ens tenallen i no ens deixen ser lliures per viure amors, sans, però malgrat que hàgim desterrat la forma caduca d’allò romàntic, que bonic, i que preciós sentir aquell neguit feliç abans de la trobada amb qui ens ha enamorat, quin regal, coi, quin regal allò de notar les papallones a la boca de l’estómac. I quina gran lliçó d’humilitat, l’amor, que ens regala l’oportunitat de ser humils i vulnerables en una societat de postulats inamovibles i d’egos massa construïts. Quin aprenentatge, l’amor, que ens fa dubtar de tot allò de què cal dubtar, a voltes, que ens fa fer allò que havíem jurat que no faríem mai, que ens recorda que viure és meravellós malgrat tots els malgrats. Perquè potser després vindrà el dolor, però si patim és perquè hem viscut, perquè com diu Enric Casasses: “No haver-te conegut / seria terrible. / Però terrible terrible. /I no ho sabria. / A sobre, no ho sabria.”