L’aquari de les dentadures

El meu avi es va morir l’any 2009, just dos mesos després que acabéssim de filmar un curt documentari que portava per nom Matrimoni. L’havíem enregistrat a casa seva per intentar entendre què era allò de l’amor en el marc d’una institució social que havíem après com a ‘matrimoni’. Feia anys que m’impressionava que aquella estructura basada en una cosa tan atzarosa com l’amor pogués situar-se al centre de la vida i marcar setanta anys de convivència. Amb totes les rutines associades. Esmorzar, dinar, sopar. Inicials brodades als llençols, fotografies emmarcades a la saleta, raspalls de dents creuats al mateix pot. I a força d’anys, els dos gotets d’aigua junts, aquaris on nedaven dentadures. Seqüències repetides cada dia i només alterades per les etapes productives. Fills, néts i treball. Ell al camp, ella a casa cuidant-ho tot.

Podria ser una història d’amor qualsevol als pobles dels segles passats. Però als anys trenta va ser diferent. Els qui aleshores tenien divuit anys van veure com començava una guerra al mateix temps que havia de començar una vida. Durant aquells anys de guerra, tot va quedar paralitzat. La vida quotidiana era només això: supervivència. Després, quan l’any 1939 va acabar, algunes parelles van retrobar-se, unes altres es van trencar i moltes més es van crear de nou amb estranyes sincronies. Van iniciar vides en comú no només sota la vigilància dels pares, sinó també de Déu i la pàtria.

Ara que es commemoren els vuitanta anys del final de la guerra civil espanyola, penso en les històries que encara han quedat per explicar a cada casa. La premi Nobel Svetlana Aleksiévitx va recórrer Rússia per documentar com havien viscut els russos l’amor en època soviètica. Va visitar cuines, tallers de pintura, jardins, dormitoris per preguntar com havien viscut l’amor en els anys de la Guerra Freda. El resultat van ser centenars de testimonis que explicaven com la repressió política havia impactat en les seves vides íntimes, i també com aquelles vides íntimes, en alguns casos, havien representat l’esquerda necessària per a qüestionar aquell sistema opressiu.

Nosaltres, que vivim aquí i som nétes d’aquells amors de guerra –o de postguerra, millor dit– vam créixer escoltant relats de sobretaula, que reconeixíem més com una ficció que no pas com una història real. Bombes, separacions, cases derruïdes, amagatalls, amics que salven vides, pa negre, camps de concentració, fugides a mitjanit.

A les Terres de l’Ebre s’ha presentat fa poc A les fosques. La memòria de la Tortosa bombardejada, un documentari que recull les històries d’aquells joves que van veure com la vida s’aturava quan van haver d’evacuar la ciutat. Els que vam anar a veure el documentari coincidíem que havíem tingut aquestes històries a tocar durant tota la nostra vida, però que potser no els havíem fet el cas que mereixien, i d’aquí a pocs anys seria massa tard.

Hi ha un fil transmissor que encara no s’ha desplegat en totes les famílies. Les llàgrimes que van sortir davant la càmera quan aquelles senyores de noranta anys eren enregistrats demostren precisament els relats que encara no havien estat explicats ni plorats.

Documentaris com A les fosques. La memòria de la Tortosa bombardejada, que a més ofereixen un visionat col·lectiu en un context públic, són un espai per a activar una memòria que potser les nétes, que ara ja tenim trenta anys, no havíem estat capaces d’interpretar fins ara.

Quan morin els avis que encara ens queden, ja no quedarà cap registre corpori de com la guerra va marcar els nostres relats privats. Les llàgrimes de les àvies i els avis quedaran diluïdes a l’aquari de les dentadures.