Per què Von der Leyen no s’abraona contra l’amnistia?

Alberto Núñez Feijóo s’esgargamella demanant ajuda a Brussel·les i als seus aliats europeus perquè li comprin la crítica apocalíptica contra la llei d’amnistia, però no se n’acaba de sortir. La Comissió Europea va dir dijous que no s’havia posat cap data límit per a pronunciar-s’hi, i avui la seva presidenta, Ursula von der Leyen, candidata de la família popular a la reelecció, ha evitat fins i tot d’emprar la paraula. Feijóo havia posat tota la carn a la graella: ha convidat Von der Leyen en un acte a Galícia amb quatre mil persones i han passejat plegats amb somriures d’orella a orella, com si la seva mera presència ja fos un aval a la posició del PP. Però el to dels discursos no ha acabat de casar: Feijóo ha declamat amb dramatisme que l’amnistia és l’agressió més gran que ha patit Espanya d’ençà que es va morir el dictador i que Pedro Sánchez ha perpetrat una estafa. Von der Leyen, més temperada, s’ha limitat a dir que arreu d’Europa hi ha preocupació per l’estat de dret, en general, i que sempre que sigui en risc, hi intervindrà.

Feijóo sembla assedegat, fa esforços perquè sembli que Von der Leyen ha anat més enllà. “Gràcies per comprometre’t amb l’estat de dret, gràcies per venir-nos a dir que els espanyols que defensem els drets democràtics no estem sols”, ha dit. La imatge de la candidata sostenint un pop amb un pal i el valor de la seva companyia a l’equador de la campanya sembla el màxim que n’obtindrà el PP. Feijóo no és president i Sánchez té moltes carpetes damunt la taula amb la presidenta de la Comissió. Si repeteix al càrrec, s’hauran d’entendre, i el president espanyol ha tingut, amb alts i baixos, una bona relació amb Von der Leyen: el PSOE va ser un dels primers de la família socialdemòcrata europea que li va donar suport, fa cinc anys, quan fou proposada, mentre que els socialistes alemanys, francesos, holandesos i austríacs, entre més, hi oposaren reticències importants. El PP espanyol no governa Espanya, però sí que governa Europa, i ho fa juntament amb els socialistes. Calen equilibris, per això Von der Leyen no gosa abraçar de ple l’abrandament de Feijóo.

Així i tot, el paper de Von der Leyen en aquesta campanya és nou, perquè fa cinc anys va ser proposada del no-res, mentre feia de ministra de Defensa per Angela Merkel. No van ser tot llorers. Ans al contrari: fou presidenta gràcies a una majoria absoluta molt estreta. L’assetjava llavors una investigació al parlament alemany per presumpte amiguisme i negligència en l’adjudicació de contractes del seu ministeri. Les turbulències en l’escena internacional i la guerra d’Ucraïna han fet oblidar les ombres de Von der Leyen, però la transparència no acaba d’ésser el seu fort: l’abril proppassat, el Parlament Europeu li va demanar que anul·lés el nomenament del diputat alemany Markus Pieper, del seu mateix partit, com a enviat especial per a les petites i mitjanes empreses, a qui sembla que es va donar el càrrec malgrat haver estat tercer al concurs, per darrere de dues dones. Pieper hi va renunciar, finalment. Aquests darrers mesos, Von der Leyen s’ha anat aïllant, tant per la poca netedat com per la seva posició pètria a favor d’Israel, que fins i tot li ha costat tensions amb el cap de la diplomàcia europea, Josep Borrell.

La solució que s’ha empescat Von der Leyen per a tenir més opcions de sobreviure ha estat d’anar assumint el relat del bavarès Manfred Weber, rival seu dins els populars europeus, molt més arrenglerat amb la retòrica de Feijóo i que fa mesos que impulsa un acostament –almenys parcial– a l’extrema dreta. En una campanya protagonitzada justament per l’onada reaccionària –l’extrema dreta pot ser primera a Itàlia, França, els Països Baixos, Hongria i cinc estats més, pel cap baix–, Von der Leyen ha començat a fer matisos. Les seves condicions són que els ultres siguin a favor de les institucions comunitàries, en contra de Vladímir Putin i a favor d’enviar més armes a Ucraïna. Allarga la mà, per exemple, a la primera ministra italiana, Giorgia Meloni, malgrat les polítiques de restriccions duríssimes que el seu govern ha engegat contra el col·lectiu LGTBI. Seria massa –de moment– de construir ponts amb Matteo Salvini pel seu flirteig pro-rus, però els drets socials poden restar a un segon pla si hi ha suport a Ucraïna. Meloni encapçala les enquestes folgadament i el vot dels seus diputats pot ser decisiu.

Però amb un excés de geometria variable el tret li pot sortir per la culata, a Von der Leyen. El canceller alemany, Olaf Scholz, va criticar l’acostament progressiu dels populars a l’extrema dreta. La candidata del PSOE, Teresa Ribera, va advertir que a l’extrema dreta no se la frenava “fent-li l’abraçada de l’ós a les institucions”. Si tiba massa la corda cap a la banda de Meloni, els socis socialistes poden respondre-hi amb una estrebada que la podria allunyar del càrrec, i a l’altra riba hi ha opcions alternatives que corren com rumors entre passadissos i que podrien emergir de sobte. L’ex-primer ministre italià Mario Draghi és vist amb bons ulls pel president francès, Emmanuel Macron, i Sánchez li va dedicar una elegia pública quan va haver de deixar el càrrec. El PP espanyol ha dit que no hi estaria d’acord i que la seva candidata era Von der Leyen, però la posició neix també del càlcul sobre com conviure amb Vox, que comparteix grup amb Meloni a Brussel·les. La cosa es mou en aquestes coordenades, i la cosa dependrà, en bona part, de fins a quin punt els socialistes i els liberals, que formen part de la gran coalició, resisteixen el cop el 9 de juny.

És un debat de fons que dirimirà el rumb de la Unió Europea els pròxims cinc anys i en què els partits independentistes són més aviat isolats. Esquerra Republicana forma part de la família dels Verds-ALE, que no va formar part de l’equació fa cinc anys i difícilment en formarà part ara, i Junts és al grup dels no adscrits. Però l’amnistia és avui, també, un projecte socialista, i, per tant, un element sensible contra el qual Von der Leyen no es pot abraonar amb la duresa de Feijóo. Von der Leyen necessita una majoria qualificada al Consell Europeu, del qual formen part els dirigents dels vint-i-set estats membres, i després una majoria absoluta al Parlament Europeu.

La lupa

Von der Leyen bascula cap a Meloni per interès personal, però no està ben bé sola. Aquesta setmana, en un gest mediàtic important, la influent revista The Economist ha defensat el gest. “La senyora Meloni té polítiques i qualitats certament objectables. Així i tot, descartar per principi de treballar-hi seria miop. El seu historial mostra que no és una piròmana política. Ha remat amb la senyora Von der Leyen en matèries com la immigració il·legal; totes dues han visitat plegades els països del nord de l’Àfrica i han arribat a acords amb els seus mandataris autòcrates per a frenar els fluxos. Ha estat una defensora incondicional d’Ucraïna, a diferència d’uns altres col·legues seus a la dreta populista. El seu partit lliura batalles culturals a casa, però en termes de seguretat i economia governa Itàlia com una pragmàtica. No se l’hauria d’expulsar de la centralitat política”, escrivia l’equip editorial. Sigui com sigui, la maquinària per a presentar Meloni com una moderada s’ha engegat a tota potència, però ni de bon tros governa Itàlia com una moderada.

La frase

Santiago Abascal, mentrestant, continua fent sang amb la contradicció que el PP i el PSOE s’esbatussin fort internament i, en canvi, portin plegats la política europea. “No som com els qui teníeu davant fins ara, que han votat plegats un 89% de les vegades aquests darrers cinc anys”, ha dit avui en un acte. El moviment dels ultres de Vox és hàbil perquè posa el focus en la mateixa paradoxa que explica els silencis de Von der Leyen amb l’amnistia.