Hi ha un malentès, no sé si interessat o simplement ignorant, sobre el significat de l’amnistia. Em refereixo al concepte clàssic i no a aquest bullit trampós en què s’han embolicat els poders de l’estat en una operació de conseqüències imprevisibles. Amnistia no equival a perdó. Aquest pressuposa l’existència d’un malfactor i d’un poder benigne que dispensa la gràcia. L’estat espanyol, que històricament no ha estat ni benigne ni misericordiós, tingué un Ministeri de Gràcia i Justícia entre el 1812 i el 1931, hereu d’una Secretaria del Despatx de Gràcia i Justícia creada el 1754. La restauració del 1975 prescindí de la gràcia i l’omissió explica, entre més coses, els indults condicionals dels presos catalans, la condició política dels quals, per si algú en dubtava, quedava demostrada amb la politització de la mesura. No conec cap espanyol que hagi sentit mai vergonya del joc d’enginy en virtut del qual a Espanya no hi havia presos polítics sinó polítics presos.

Amnistiar és diferent d’indultar. L’amnistia (originalment, amnestia), deriva d’amnèsia i té l’origen en els tractats postbèl·lics. En signar la pau els contendents renunciaven a tota represàlia per les actuacions de la guerra conclosa. Des del segle XII els tractats de pau solien incloure una clàusula estipulant que tota la violència, lesions i danys causats per l’una part a l’altra s’havien d’oblidar. D’ençà de la segona meitat del segle XVI, els mots “oblivisci” o “oblivion” – “oblidar” o “oblit”– apareixen a la majoria de tractats. A començament del segle XIX les referències hi escassegen, però això és perquè l’oblit es considera inherent a la pau. Amnistiar era doncs “amnesiar”, pretendre que d’allò succeït no en quedava rastre a la memòria col·lectiva, que les brases eren colgades a fi que el conflicte no pogués revifar.

El pacte de la transició, que molts hem anomenat alguna vegada “pacte de l’oblit”, havia de ser-ho per força des que s’acordà l’amnistia general. Per molt que ens decebi, la prohibició de perseguir els crims del franquisme era implícita a l’amnistia, a excepció, és clar, dels que poguessin considerar-se crims contra la humanitat, que tanmateix quedaren impunes per la desaparició dels responsables. Aplicada a conveniència dels franquistes, l’amnistia reconeixia tàcitament que la guerra no havia acabat el 1939, com proclamava el comunicat de guerra del primer d’abril, sinó el 1976. Amb aquella amnistia i els pactes de la Moncloa se signava la pau i es matava el conflicte amb quaranta anys de retard.

La ironia de l’embolic en què s’ha ficat l’estat consisteix en el fet que són els hereus dels autoamnistiats del 1976 els qui ara bloquen l’amnistia amb camàndules legalistes. Però la troca encara l’emboliquen més els qui, de l’altra banda del conflicte, juren “ni oblit ni perdó”. Així fan el joc als que bloquen l’amnistia perquè no volen oblidar ni perdonar. Qui avui combat l’amnistia és que vol guerra i vol lliurar-la sense donar quarter. Una guerra que serà jurídica de cap a cap, perquè les opcions armades que somnien els radicals són inviables i l’opció política està segrestada. Mentre els jutges continuïn a la sala de màquines de l’estat, faran una guerra anorreadora, com la feren els seus avis en la passada guerra civil. En tant que creuen guanyar la lliça, veuen l’amnistia com una concessió prematura i una derrota humiliant.

Com els independentistes que ho viuen enrocats en la disfunció, els guardians de l’estat tampoc no pretenen el retorn a l’autonomisme. Feia molt temps que cercaven una oportunitat per a revertir el procés autonòmic. Per què haurien de frenar l’embranzida quan són a punt d’afusellar civilment un altre president català exiliat? Això no els priva d’aprofitar cada maniobra nostra en benefici propi. Mentre refusen d’amnistiar els perseguits per causa del Primer d’Octubre, apliquen la mateixa llei per exculpar els policies processats per haver-se excedit aquella jornada. Oblit i perdó per als únics que atemptaren contra la democràcia.

S’equivoca, però, qui renunciï a bregar en aquesta campanya. La guerra serà legalista o no serà, i en aquest litigi l’amnistia és una partida inexcusable. Per bé que no invalida els judicis ni revoca les sentències, els deixa sense efecte i això, en termes pràctics, tant se val. Guanyar l’amnistia eixampla l’esfera de la raó, i en aquest àmbit un èxit no és en absolut cap victòria pírrica, car les guerres sovint es guanyen o es perden per factors imponderables, però les victòries sols duren si recalquen sobre els pilars de la raó.