Agustí Colomines: “L’amnistia reforçarà l’independentisme”

El doctor en història Agustí Colomines (1957) és professor a la Universitat de Barcelona (UB) i una persona molt implicada políticament: en el passat ha militat a Bandera Roja, el PSUC, Nacionalistes d’Esquerra i ha estat al Centre UNESCO de Catalunya, la Fundació CatDem (2007-2013) i al Consell per la República, entre més. Ara no milita en cap partit. Autor d’un llibre intens, Tot el que el cor s’estima (Lleonard Muntaner), barreja de memòria i assaig, actualment Colomines escriu articles d’opinió al diari el Nacional, on darrerament defensa les virtuts de la possible amnistia. En aquesta entrevista feta dimecres a la Universitat de Barcelona, Colomines desgrana el seu punt de vista sobre el moment actual, i avança alguns dels temes del seu nou llibre sobre l’Assemblea de Catalunya.

—Comenteu la frase: “L’amnistia és una jugada de Sánchez. Ara ens marca un gol.”
—Això és una versió distorsionada i radical del significat de l’amnistia. Ho podríem plantejar al revés: l’amnistia és una exigència de l’independentisme per a començar a negociar qualsevol cosa.

—Com se situa Colomines en relació amb l’amnistia?
—Crec que l’amnistia és necessària. Sobretot, després dels indults dels nou VIP. Si tu has negociat una investidura per a nou VIP, hauries de negociar una amnistia per a tots els encausats. És de sentit comú. L’amnistia, si ens la prenem com si ens estiguessin derrotant, ens equivocarem. L’única cosa que hem de preservar en l’amnistia –i en qualsevol altra cosa– és que sigui irreversible, perquè la veritat és que el govern espanyol i els partits espanyols són tramposos per naturalesa.

—Comenteu la frase: “Els indults van fer mal a Esquerra, l’amnistia farà mal a Junts.”
—Però per què sou tan negatius? L’amnistia farà bé a l’independentisme. Jo he viscut l’amnistia del 77, i la vam celebrar com el que era: fer tabula rasa d’una situació passada. Va comportar, això sí, que no vam poder perseguir Billy El Niño. No vam poder perseguir Martín Villa. Però l’amnistia la vam celebrar. No recordo que en aquell temps l’antifranquisme s’oposés a l’amnistia. Eren els fatxes, com ara, els qui cridaven contra l’amnistia.

—Entre les condicions que posa Puigdemont, no hi ha un referèndum. Com ho llegiu?
—Perquè és inassumible per part dels espanyols. Partim d’una cosa que no entenem: vam perdre. A veure si ens ho posem al cap. No vivim en una república catalana independent. Vam perdre i estem intentant de recuperar la iniciativa. La història, per sort nostra, no ens ha abandonat i encara tenim capacitat de combatre. És tan sols això. Per exemple: em sembla errònia la idea, que també s’ha estès molt, que l’amnistia trenca la possibilitat que Espanya sigui condemnada pel Tribunal de Drets Humans. I què? Primera, qui hi arribarà, allà? Quatre, no? Alguns diuen que si fas l’amnistia, pacifiques. No, si fas l’amnistia, tornes a tenir la teva tropa a favor teu, tornes a recuperar i a rescatar els teus presos, i tornes a plantejar un combat.

—El més important de l’amnistia és que la base independentista jutjada i perseguida deixa d’estar-ho?
—Sí. És la cosa més important. Això no t’assegura que després no et vulguin buscar les pessigolles. Nosaltres tenim un problema, que ja l’hem detectat amb el CEO: la joventut s’ha retirat una mica de tot això perquè estan farts d’aquests polítics, però és que també estan farts de la retòrica.

—En un dels vostres articles dèieu que Puigdemont posa cinc condicions: amnistia, català a Europa, català a Madrid, treure l’independentisme de la llista de terroristes i la figura del mediador. I demanàveu: si en falla un, què voleu fer? Vaig intuir que dèieu: no anem a eleccions, encara que en falli una, investim-lo. Per què?
—En una negociació, no guanyes res al 100%. Tu has d’avaluar què t’és més productiu. Comparteixo la idea de Germà Bel, plantejada en un article publicat, precisament, a VilaWeb, de saber quines coses seran irreversibles. Si el català entra a Europa, serà irreversible.

—El català al congrés espanyol, no tant.
—Però segur que si anem a eleccions i guanya el PP, no es tornarà a repetir el que acaba de passar. Depèn del temps que duri la presència del català a les Corts. En política, el tot o res no funciona. Cal avaluar els guanys i les pèrdues d’un acord.

—Santi Abascal sobre Pedro Sánchez: “Vostè no té principis, el de Waterloo en té d’equivocats, però creu en alguna cosa. Vostè no creu en res.”
—Sánchez respon al polític postmodern que va començar amb Tony Blair i que creu que la cosa més important de totes és retenir el poder. És a dir, si estires per aquí, perquè ara convé estirar per aquí, estires per aquí. Si estires per allà, per allà. A més a més, això s’acompanya a vegades d’un cert dogmatisme amb idees fetitxe. Les idees woke d’avui dia, que en definitiva no transformen res, però sí que acaben essent constrenyedores de polítiques reals. En aquest cas, doncs, sí, segurament és un home amb menys principis que el de Waterloo, per dir-ho en paraules d’Abascal.

—A Sánchez el veieu més fort o més feble?
—Jo el veig més feble que no diu la gent. Nosaltres afermem la nostra pròpia posició. Sánchez no serà president si als dos partits independentistes no els dóna la gana. I anirà a eleccions si no s’avé a una negociació justa amb Puigdemont, però no superarà gaire més dels vuit milions de seguidors que té. Espanya està tan dividida o més que ho pugui estar Catalunya, i no té gaires motius per a saltar d’alegria, aquest home.

—Els passos que ha fet Sánchez (el català al congrés, posar l’amnistia en el debat, etc.) quines conseqüències tenen per als espanyols?
—Doncs per als vuit milions que el voten, menys de les que sembla. Per als altres, suposo que deu ser anatema. Però és evident que els altres no tenen gaire capacitat per a tombar-lo. El PP va guanyar les eleccions i mira com va. Si nosaltres aprofitem l’onada… No perquè te l’hagis de creure. És a dir, aquí els apocalíptics parteixen de la base que aprofitar l’onada és tornar al pujolisme. Algú es pot creure de debò que Carles Puigdemont, que s’ha passat sis anys a l’exili defensant l’octubrisme, pot fer pujolisme? Aleshores sí que no tindria cap sentit el seu exili. Cap ni un. Per venir aquí, per una cosa petita, no tindria cap mena de sentit. L’amnistia reforçarà l’independentisme. Per això la dreta i l’extrema dreta es manifesta alarmada contra una amnistia que ens dóna aire i en permet no haver de renunciar a res.

—En tota negociació hi ha allò que s’explica i allò que no s’explica. Quines coses intuïu que no ens expliquen?
—Que hi ha menys diàleg que no es pensa. Sánchez i el PSOE juguen amb la idea que “no tindran més remei que votar-nos”. I van tirant de veta, diguéssim. I, possiblement, si això depengués de la direcció de Junts d’aquí dins i del sector que en diuen pragmàtic, potser parlaríem d’una altra cosa. Però és que la negociació recau directament en Puigdemont. I Puigdemont t’asseguro que… Tu creus que Pujol hauria posat Felipe VI de cap per avall com ha fet Puigdemont? Els gests també demostren actituds. I l’actitud és de dir “no ens rendirem, no us preocupeu, que no ens rendirem”. Per això no pot renunciar a la DUI, diu ell, i jo ho comparteixo. Perquè no és patrimoni d’un partit polític, és patrimoni del poble de Catalunya. És el poble de Catalunya el que acabarà decidint si fem una DUI o fem el que sigui. Que els unionistes no comparteixin una premissa tan bàsica s’entén, perquè els costa sortir del seu marc mental. Els independentistes ho haurien de tenir clar i no dubtar tant.

—Una de les vostres tesis és que Junts no és un partit en aquest moment. Quins són els avantatges i els inconvenients d’això i de tenir un home tot sol a l’exili negociant?
—És la sort que han tingut. El fet que Espanya focalitzés en Puigdemont (tots els mitjans espanyols dient que el govern d’Espanya depenia de Puigdemont) va tornar a convertir Puigdemont en el líder d’un partit del qual havia deixat de ser líder. I tot el partit no pot ser sinó puigdemontista (perquè, en cas contrari, tant els pragmàtics com els altres estan morts) i, per tant, de cop i volta, ha generat el silenci. Cosa que em sembla molt bé.

—Una altra de les vostres tesis és que la gent fa el càlcul i l’anàlisi des del cor i l’emoció. Ens han traït! Tots! I veniu a dir que hem de ser molt més racionals.
—No compro la moto que castigar els partits independentistes actuals sigui un benefici per a la causa independentista. Jo crec, senzillament, que és una traïció.

—Tal qual?
—Tal qual ho dic, perquè debilita la nostra posició en relació amb l’enemic. Tots aquests puristes que van dient que si el règim de Vichy, que si ens han traït… A mi em poden dir el que vulguin, poden dir-me que els dirigents dels partits del procés ho van fer malament, que no en sabien més, que eren uns pepes, però a mi dir-me que aquests individus van començar el procés amb la voluntat explícita de trair el personal, a mi això em sembla un despropòsit. Que ho digui un ignorant és normal. Que ho defensin persones amb estudis, fins i tot catedràtics d’universitat, em sembla surrealista, de gent que no viu en aquest món.

—Una altra tesi vostra és que, dels possibles nous partits que es puguin presentar a les eleccions catalanes, només n’entrarà un.
—Només n’entrarà un, i serà el de Sílvia Orriols, perquè és el que té el discurs més fàcil i que connecta amb aquesta mena d’essencialisme nacionalista, agònic, que sempre és present en un sector del nacionalisme català. I perquè aquesta senyora només té un fetitxe, que és la immigració. Però en la resta de les idees fetitxes de l’extrema dreta (homosexuals, matrimoni gai, avortaments, divorci) ella té una posició que s’adequa a l’estàndard normal del liberalisme. No hi està pas en contra. Llavors, aquesta senyora què fa? Combina la radicalitat independentista i atribueix a la nova immigració el mateix que alguns nacionalistes dels anys seixanta atribuïen a la immigració espanyola. “Ens destrueixen!”, vénen a dir. Si hi ha algun quart espai i aquesta dona es presenta, pot treure diputats. Els altres, no.

—Per què no?
—Per què Jordi Graupera i Clara Ponsatí són tan intel·lectuals que no els entén ningú. Per això Graupera va fracassar amb l’experiment de Primàries. Perquè, de tan alambinat com és, és impossible de connectar-hi. Només cal llegir els seus articles, les seves entrevistes, com parlen els seus acòlits mediàtics, com escriuen, què diuen. Aquest és un discurs que ven molt poc.

—I la llista Cívica de l’ANC?
—Encara menys. Perquè té uns dirigents molt pitjors.

—Hi ha una imatge xocant, darrerament: Ernest Maragall i Xavier Trias fent conferències de premsa conjuntament i enviant missatges als seus, que es barallen tot el dia.
—Jo en faig una lectura diferent, d’això. Crec que Trias i Maragall anaven en la línia d’acabar-ho tot. De frenar. I això els va ajuntar. Passa que els socialistes i els comuns no es van adonar de la jugada. Si fan alcalde Trias, ens ho frena tot. I ara parlaríem d’una altra manera respecte de les negociacions. Jo crec que el poder espanyol s’equivoca molt. No sap triar perquè sempre vol guanyar matant. I ho volen matar tot. I tot no ho mataran. Passa que com que no tenim tradició d’estat, no tenim bones lectures polítiques. Ara, per exemple, entenem un pacte d’investidura com una cosa transcendental. Li donem un sentit gairebé existencialista, i no el té pas. Això és un pacte entre partits, un dels quals té l’oportunitat de dir “la meva aposta és alta”. Fins i tot, us diré que si fóssim encara més polítics, en aquesta negociació no parlaríem de res més, ni de Rodalia. Això ho hem de reservar per a la negociació dels pressupostos, no a la investidura. Però en un país en què els partits polítics estan plens de funcionaris, de gent que només aspira a ser en una llista electoral i no té cap idea política… No hi ha país amb pitjor personal polític que Catalunya. És dolentíssim, el personal polític de Catalunya. Però, bé, és veritat que als Estats Units tampoc és que sigui cap meravella.

—Tot això de Pedro Sánchez, ho vèieu a venir? Que lluités pel català a Europa, que se sentís parlar èuscar al congrés espanyol, que enviés una carta d’Interpol?
—I per què no ho dieu al revés? Per què sempre parlem com si els espanyols fossin els qui marquen l’agenda? No. Aquí ha passat una cosa que és facilíssima d’entendre: un partit polític s’ha plantat. I aquest sí que tenia una agenda. “Per fer el que tu vols fer, hauràs d’acceptar aquestes condicions”, diu Puigdemont a Sánchez. I aleshores l’altre, en comptes de dir el que diuen tots els nacionalistes espanyols que són essencialistes, que és afirmar categòricament que ni parlar-ne, ha dit, “cap problema”.

—Per què ha dit que cap problema?
—Perquè és el que dieu que deia Abascal. Per ell, l’objectiu és retenir el poder. Punt. A ell no li molesta portar una orellera de traductor. I normalitza a Espanya allò que és normal a Europa.

—És una cosa mai vista fins ara.
—Cert. Jo he estudiat el parlamentarisme espanyol, i des que hi ha acords moderns, des de la cosa de Cadis, algú ha vist mai parlar català si no és una cosa completament excepcional? No, oi que no? I, aleshores, per què hem d’entendre això com si fos la gran derrota? O dir la bestiesa encara més gran: si es normalitzen coses com aquesta a Espanya, no ens n’anirem mai. Sabeu què vol dir això? Vol dir que tenim molt poca confiança en el nostre poble. Vol dir que creiem que les nostres bases són volàtils i dèbils. I que no som capaços de consolidar aquest 52% que se suposa que érem. Senzillament, perquè no confiem en aquest poble. Jo confio en els catalans. I potser arribarà un dia que Espanya és la rehòstia. Una mena de Suïssa. Pacte fiscal, llengua, immigració, qüestions exteriors. Doncs fantàstic. Aleshores, potser fins i tot jo deixo de ser independentista. Però saps què et dic? Que això no passarà.

—Algun lector dirà: aquest home diu tot això perquè és de Junts.
—Per començar, no sóc de Junts, perquè no hi milito, ni he militat mai a CDC ni al PDECat. Però sí que tinc clara una cosa: cada vegada que els catalans hem fet apostes parcials, graduals, hem pujat un graó. Jo vaig fer l’aposta d’encapçalar una plataforma a favor de l’estatut el 2006. Amb Rosa Cullell. Em va costar molts disgustos, incloent-hi la direcció d’UNESCOCAT. Però fer aquella aposta i perdre-la, en el fons, ens va fer pujar un graó. Quan vam fer la Casa de Gran del Catalanisme, què va passar? Doncs que Convergència va virar cap a l’independentisme. Per tant, la meva posició és que sempre que tens una possibilitat de guany, consolida-la, i fes un pas més enllà. I perquè ningú s’enganyi, jo mai vaig ser partidari de proclamar la independència el 27 d’octubre. Mai.

—Ho teniu escrit.
—I vaig propugnar que, atès que l’estratègia de la no-violència era l’adoptada per tothom, ens havíem de donar nosaltres mateixos prou temps per a consolidar la posició.

—Volíeu convocar eleccions.
—És clar, perquè això consolidava la situació i ens donava un gran marge de temps.

—Jordi Pujol volia convocar eleccions i fer la DUI a la vegada!
—Això és molt pujolista, en el sentit que la seva acció política combinava aquestes dues coses: la possibilitat d’una DUI declarativa i la pragmàtica.

—Sou més a prop o més lluny dels partits polítics?
—Sóc força lluny, per no dir molt lluny. Però com que no veig altres lideratges, em conformo amb el que hi ha. Puigdemont, Aragonès, Borràs, etc.

—I per què no compreu la idea de fer foc nou?
—Em voleu dir amb qui es pot comptar perquè encapçali el nou espai? Perquè si acabo de dir que qui té més possibilitats de fer forat és Orriols, aquesta possibilitat m’escandalitza.

—Voleu dir res que no us hagi preguntat?
—A vegades la gent em diu: “Per què difons aquest discurs tan optimista quan les coses van tan malament?” L’única cosa que dic és que no podem rendir-nos. El discurs de la derrota va provocar que la dictadura durés quaranta anys. L’oposició es va passar gairebé la meitat d’aquest temps condicionada per un discurs de la derrota que era un fre i impossibilitava la unitat. Acabo de publicar un llibre que parla d’això, amb l’Assemblea de Catalunya com a protagonista. Sabeu quin any es va constituir la primera instància unitària real on hi havia els comunistes, els independentistes, els democratacristians i els socialistes?

—El 1970?
—Exacte! Als anys setanta, després de la Caputxinada. Faltaven cinc anys perquè el dictador es morís al llit i, entretant, l’oposició feia retòrica i més retòrica, i era incapaç de superar les disputes del passat que no ens van portar enlloc fins que no va sortir una generació nova, que és la del seixantisme, que va abandonar molts dels discursos negatius de la guerra civil.

—Quins altres miralls hi veieu, respecte del llibre, amb el govern actual?
—La persistència de mobilització. L’Assemblea de Catalunya, la Marxa de la Llibertat, les ocupacions pacífiques de Ripoll, de Vic, de Sant Cugat, les vagues dels treballadors. No es rendia ningú, malgrat que el règim va matar opositors fins al final. Totes les accions que es fan en positiu tenen resultats positius. Avui dia, l’única cosa que fan alguns sectors és dir que els qui defensem l’amnistia som uns imbècils. Això no porta enlloc.