Amnistia i referèndum: el precedent que arriba de l’estat francès

L’amnistia és vista sovint com una eina que s’aplica per tancar un conflicte i oblidar els delictes comesos per un bàndol i un altre. Però, unes altres vegades, ha estat un instrument reivindicatiu, un punt de partida, que evidencia que les autoritats han emprat el codi penal de manera repressiva i que d’aquesta manera reconeix un conflicte polític.

Tot plegat permet de començar a negociar una solució en igualtat de condicions i, de fet, hi ha precedents d’amnisties vinculades a la convocatòria posterior d’un referèndum d’autodeterminació. Les amnisties a l’estat francès han estat més freqüents que no pas a l’espanyol aquestes darreres dècades. N’hi ha hagut força, per exemple, als dirigents estudiantils del Maig del 68, tres en relació amb la guerra d’Algèria, una de les quals, arran dels acords d’Evian, que portava associat un referèndum d’independència, i també n’hi ha que han afectat el sobiranisme cors o protestes socials. De manera més recent que no pas el cas algerià, i també vinculat a l’autodeterminació, hi ha el cas de Nova Caledònia.

Un conflicte polític per la independència

Nova Caledònia, situada a mil cinc-cents quilòmetres a l’est d’Austràlia, és un arxipèlag marcat per la dominació colonial. El poble autòcton, el canac, va ser expulsat de les seves terres ancestrals i sotmès a un règim de discriminació, i fins el 1953 no els van permetre de tenir dret de vot ni de poder participar en la vida política.

Les males condicions de la població canaca i el referent de les independències dels països del Pacífic, van originar un fort moviment independentista. Però els canacs eren en minoria a la seva pròpia terra. En aquestes condicions, van decidir de boicotar les eleccions del 1984 i establir un govern provisional per preparar la independència. En aquell moment, van començar Les Évènements (1984-1988), un conflicte ètnic i polític, amb milícies de totes dues bandes, que va culminar amb la crisi dels ostatges d’Ouvéa, que es va acabar el 5 de maig de 1988, en què van morir quatre gendarmes i dinou independentistes, amb una polèmica actuació de l’estat francès pocs dies abans de les eleccions presidencials.

Una via pacífica que porta a l’amnistia

Després dels comicis, i amb el nou primer ministre Michel Rocard al capdavant del govern, es començà a cercar una solució pacífica a un conflicte armat que com més avançava més augmentava d’intensitat. Al continent també hi va haver actes en contra de la repressió, impulsats per l’Associació d’Informació i Suport pels Drets del Poble Canac (AISDPK), en un conflicte amb tints colonials a disset mil quilòmetres de distància, que les autoritats no volien cronificar.

El primer pas de Rocard, el 15 de maig de 1988, va ser impulsar una missió de diàleg, una iniciativa sense precedents, amb un pastor protestant, un canonge catòlic, un dirigent francmaçó i més personalitats, que es van reunir amb milers d’interlocutors i van ajudar a recuperar les vies de diàleg entre les parts.

Unes setmanes més tard, el 26 de juny, independentistes, antiindependentistes i el govern francès van arribar a un pacte, l’anomenat acord de Matignon, al preàmbul del qual n’exposava el motiu: “La imperiosa necessitat de contribuir a establir la pau civil per crear les condicions en què les poblacions podran triar, lliurement i amb garanties de futur, el control del seu destí.” L’acord preveia una amnistia i un estatus transitori per a l’arxipèlag, amb un període de deu anys per a desenvolupar econòmicament i institucionalment la comunitat canaca i que havia d’acabar amb un referèndum d’autodeterminació.

El 20 d’agost hi ha l’acord d’Oudinot, que complementa l’anterior i que n’amplia els detalls. El projecte pactat inclou que solament podran votar els electors que hi residien l’any 1988 i els seus descendents. L’amnistia havia de ser pels delictes comesos abans d’aquesta data, “durant fets polítics, socials o econòmics relatius a la determinació de l’estatut de Nova Caledònia o de la possessió de la terra”, però n’eren exclosos aquells que “per la seva acció directa i personal van ser els autors principals del delicte d’assassinat”.

Tot plegat és validat en un referèndum, el 6 de novembre de 1988, que obté el suport del 80% de francesos, amb una participació baixa (37%), i la d’un 57% dels votants de Nova Caledònia, però amb una participació més elevada (63%). Quatre dies després, el parlament francès adopta la llei, amb una amnistia que no incloïa aquells que havien comès assassinats i, uns dies més tard, eren alliberats cinquanta-un presoners canacs a Nova Caledònia i a la rodalia de París.

La situació era fràgil, i el maig del 1989 van matar Jean-Marie Tjibaou, dirigent independentista i responsable de negociar els acords. L’assassí va ser un canac que no li havia perdonat haver-los signats perquè portaven la situació cap a un procés d’autodeterminació de tota la població en compte de mantenir la lluita anticolonial.

Malgrat que d’entrada, i tal com s’havia votat, no s’incloïen els crims de sang, arran de la mobilització política i popular, i per garantir la pau a l’illa, la llei d’amnistia que ho va desenvolupar, del 1990, s’ampliava a tots els delictes polítics que hi havia hagut a l’arxipèlag, inclosos els assassinats.

Acord de Nouméa i referèndums

Passats aquells deu anys acordats, la victòria del no semblava indubtable. El país no havia fet els canvis oportuns en termes de desenvolupar econòmicament i institucionalment el poble canac i un referèndum solament hauria implicat més conflictes. Així, es va signar un segon pacte, l’Acord de Nouméa (1998), que situava el primer referèndum d’autodeterminació entre el 2014 i el 2018 i se’n farien tres. Com a conseqüència, l’estat francès va haver de modificar la constitució i va donar un alt grau d’autogovern al territori. Això implicava de mantenir el conflicte per vies pacífiques.

El primer referèndum, fet el 2018, va revelar un resultat molt més ajustat que no era previst, amb un 43,3% a favor de la independència, i la diferència encara va ser menor el 2020, amb un 46,7% a favor. A final de l’any 2021, es va fer el tercer, però amb un fort boicot independentista. Tan sols el 3,51% dels vots van ser en favor de la independència i la participació va baixar gairebé de 36 punts. En uns quants feus independentistes, la participació va ser de vora l’1%; en alguns fins i tot no es va emetre cap vot.

El motiu del boicot va ser una onada de la covid com no s’havia vist mai a Nova Caledònia, que va implicar restriccions importants, que impossibilitaven de dur a terme el dol canac, un ritual central d’aquest poble, que pot durar setmanes, amb cerimònies i la mobilització de clans. El 80% de les morts van ser de canacs. Arran d’això, el senat tradicional canac i els partits i sindicats independentistes van demanar un ajornament del referèndum, perquè trobaven que no hi havia les condicions adequades per a fer una campanya justa i en les mateixes condicions. Tanmateix, amb l’oposició dels unionistes, el govern francès va refusar de modificar la data de la votació i va donar el procés sorgit dels acords de Matignon per tancat.

No obstant això, l’independentisme no reconeix aquesta darrera votació i hi ha el temor que es torni a descontrolar el conflicte, amb les eleccions provincials a Nova Caledònia l’any vinent, i amb molts dubtes sobre quin serà el cens, atès que fins ara ha restat congelat, i ara que s’han “aplicat els acords” s’hauria d’actualitzar amb tota la població arribada d’ençà del 1988. Tot i la situació límit, ara com ara, les negociacions sobre el futur institucional són en un punt mort.