La “romeria” per l’amnistia que pot encendre la campanya europea

L’amnistia té tots els números de la rifa per ocupar el carril central de la campanya de les eleccions europees. Ho facilita el fet que el congrés espanyol la voti dijous vinent, 30 de maig. Al febrer, una enquesta de GESOP deia que el 61,5% dels ciutadans espanyols estan “més aviat en contra de la llei”. Al març, una de Sigma Dos deia que el 42% de votants socialistes se senten decebuts amb el partit per culpa de l’amnistia. El baròmetre del CEO deia que un 30% dels votants del PSC s’hi oposen. Pel cap baix, sembla que no hi ha entusiasme; una altra cosa és que això decanti les eleccions. Les projeccions del CIS, que, cal dir-ho, convergeixen sovint amb els interessos del PSOE, situen la qüestió molt avall en la jerarquia de preocupacions socials. El president espanyol, Pedro Sánchez, mira de brandar la victòria de Salvador Illa a Catalunya com un aval a la mesura, però la realitat és que encara no hi ha hagut cap votació de tot l’estat espanyol en què la població s’hi hagi pogut pronunciar.

Tot i que d’ençà de la investidura de Sánchez, el novembre proppassat, ja hi ha hagut eleccions a Galícia, el País Basc i Catalunya, amb resultats desiguals, ara el PP vol convertir les europees en una mena de plebiscit contra la Moncloa. La tesi d’Alberto Núñez Feijóo, i també de Vox i d’una bona part de la vella guàrdia socialista, és que l’amnistia és un frau perquè Sánchez no la duia pas al programa electoral del 23 de juliol. Ara, diuen, toca respondre. El PP hi juga amb el lema de campanya: “La teva resposta”. Avui Feijóo ha volgut presumir de musculatura, i amb aquest mateix lema ha convocat una manifestació al centre de Madrid que ha aplegat vuitanta mil persones (vint mil segons la delegació del govern espanyol) per protestar explícitament contra l’amnistia. El missatge no acaba de ser clar, tot i l’acompanyament multitudinari: ahir demanava que Sánchez s’atrevís a sotmetre la llei a referèndum i avui ha demanat que la retirés.

El somni amb què fantasieja el PP és una forta victòria el 9 de juny per poder desplegar una campanya de pressió a fi que Sánchez anticipi les eleccions. Avui ja li ho ha demanat Feijóo, que mira d’erigir-se en el pare de tots els moderats, però té fuites de gas per dues bandes. A l’esquerra, perquè encara cal demostrar que al PSOE els efectes de l’amnistia li passin factura electoralment. No li’n van passar pas els indults. I a la dreta, perquè Vox no fa seu el relat. Santiago Abascal ha acusat avui el PP d’organitzar una “romeria” després d’haver estat incapaços de blocar l’amnistia al senat, on tenen una sòlida majoria. La retòrica d’Abascal ha estat molt incendiària d’ençà del novembre. Els diputats del seu grup van qualificar de cop d’estat la sessió d’investidura de Sánchez, en van posar en dubte la legitimitat i van abandonar la cambra. Avui, Abascal ha acusat gairebé directament Feijóo d’haver facilitat un “conflicte inconstitucional a partir d’una llei feta de manera corrupta” per no haver-ne frenat la tramitació.

El PP té al sarró la carta d’Isabel Díaz Ayuso, que, a diferència de Feijóo no té cap reserva discursiva. La presidenta madrilenya ha acusat els socialistes de totalitarisme i ha imitat el president argentí, Javier Milei, amb un “¡Carajo!” ben sonor. Però Ayuso no és la veu única del partit i Vox sap perfectament com tocar el voraviu. Les eleccions europees els ofereixen una avinentesa idònia per a aprofundir el discurs contra el bipartidisme del PP i el PSOE. Si a l’estat espanyol, l’aliança dels dos germans grans es concreta sobretot en qüestions d’estat i abraçades determinants però esporàdiques, a Brussel·les és ben clar que remen plegats, perquè populars i socialdemòcrates governen junts la Comissió Europea, amb l’ajut dels liberals. Vox s’escarrassa a criticar la permissivitat del PP amb l’amnistia perquè això encaixa amb el marc que perfila tota l’extrema dreta a Europa: “Són la mateixa cosa”. “Volem intentar trencar en massa l’aliança irrompible entre PP i PSOE”, ha dit Abascal a València.

Els dos socis del govern de coalició espanyol s’han lliurat de bona gana a la batussa. A Catalunya, davant el poc visible Javi López, candidat socialista, Salvador Illa continua basant la campanya a reivindicar la seva victòria el 12 de maig, i ha dit que si el PP protesta contra l’amnistia és perquè “sembla que li faci por d’obrir una nova etapa, que sigui nostàlgic d’unes altres etapes que s’han viscut a Catalunya”. Jaume Asens, candidat de Comuns Sumar, un dels arquitectes de la llei, ha criticat el PP perquè la considera inconstitucional abans i tot que el Tribunal Constitucional espanyol ho sentenciï; i Irene Montero, que recolza bona part de la seva campanya a Catalunya per evitar l’esbocinament de Podem, ara al grup mixt del congrés espanyol, ha endurit encara més el to i ha demanat mobilització contra l’estratègia del PP, que considera colpista.

Sembla que, tant com escalfa la política espanyola i molt concretament la madrilenya, l’amnistia no és al cor del discurs dels partits independentistes en aquestes eleccions, mal que en parlin quan els ho demanen. Potser perquè consideren que si no els ha retut al parlament no els retrà ara. Esquerra Republicana segueix una estratègia dual d’erosionar la posició de Junts, per una banda, i de fer propostes concretes amb mirada continental, per una altra. Avui Oriol Junqueras ha criticat que Puigdemont i els seus “venen fum i mentides” i juguen amb la il·lusió del retorn a l’exili; i el fitxatge estrella del partit, el meteoròleg Tomàs Molina, ha parlat d’una política europea amb perspectiva mediterrània. Toni Comín, candidat de Junts, opta de moment per denunciar la incapacitat del PSOE de defensar els interessos catalans a Brussel·les, renunciant a donar a Catalunya “el pes estratègic que li correspon”, per exemple, amb el corredor mediterrani.

La xifra

Avui fa exactament 2.000 dies que el Consell General del Poder Judicial espanyol, l’òrgan que regula el govern dels jutges, no es renova malgrat tenir el mandat caducat. La candidata socialista, Teresa Ribera, ha fet servir la dada per demanar al PP que no doni lliçons de constitucionalisme; i la de Podem, Irene Montero, que també és molt dura amb els socialistes, els ha demanat que es faci la renovació encara que sigui sense un acord amb el PP. La renovació de l’òrgan és, paradoxalment, una de les qüestions internes més europees de l’estat, perquè el PP i el PSOE han necessitat que el comissari de Justícia, Didier Reynders, els faci de mediador. Fins ara, sense èxit.

La frase

El candidat de Ciutadans, Jordi Cañas, que ha tornat a la primera línia per a tocar el violí de l’orquestra del Titanic, ha dit que difícilment veurem treballar els eurodiputats de Vox que surtin elegits, perquè fins ara els ha vists participar en comissions parlamentàries “des d’un bar de carretera, amb whiskys darrere”.