En vint-i-quatre hores hem vist com als dirigents polítics del govern que va fer possible el referèndum del Primer d’Octubre el Tribunal Suprem espanyol els negava l’amnistia i, en canvi, quaranta-sis agents antiavalots de la policia espanyola que van agredir brutalment els votants de l’1-O eren amnistiats de la causa contra ells per tortures i tracte inhumà o degradant. Era previsible que s’esdevingués tant l’una cosa com l’altra: en un cas, perquè els magistrats de la sala penal que presideix Manuel Marchena havien donat prou senyals de voler rebentar l’amnistia, i, en l’altre, perquè els partits independentistes van acabar renunciant a lliurar la batalla per impedir que l’amnistia s’apliqués als policies.

El debat sobre aquesta qüestió es va neutralitzar de seguida. L’estiu de l’any passat, quan es va començar a parlar de la possibilitat d’una amnistia, el fet que algun jurista considerés la possibilitat d’amnistiar els policies responsables de la brutalitat de l’1-O fou rebut amb esglai i incredulitat no tan sols per part de les víctimes d’aquella violència sinó també per companys de gremi.

El primer de parlar-ne obertament fou José Antonio Martín Pallín, magistrat emèrit del Tribunal Suprem espanyol, en una entrevista a VilaWeb: “L’amnistia també ha de ser per als membres de les forces i cossos de seguretat de l’estat”. Dies més tard, en aquest mateix diari, li responia l’advocat Benet Salellas: “Això és una bestiesa monumental (…). Validar una amnistia als policies de l’1-O significa fer-la contrària al dret internacional.”

Però l’agost va passar, i el setembre es van intensificar les negociacions per a tenir un primer text de la proposició de llei d’amnistia aquella mateixa tardor, mentre avançaven simultàniament les converses sobre la possible investidura de Pedro Sánchez com a president espanyol. La negociació entre Junts i el PSOE i entre ERC i el PSOE va transcórrer enmig d’un gran secretisme i, mentrestant, en el debat públic s’imposava el fet inevitable que la llei hagués d’amnistiar també els policies, amb l’argument que una amnistia no podia ser només d’una part, sinó que havia de tenir un caràcter bidireccional, és a dir, que beneficiés les dues parts del conflicte.

Però Salellas feia avinent que el “caràcter bidireccional” de l’amnistia hauria de voler dir que es pogués amnistiar, també, espanyolistes que haguessin estat sancionats d’alguna manera. La qüestió és que, d’aquests, pràcticament no n’hi ha. “Una altra cosa molt diferent són els delictes comesos per funcionaris públics contra béns individuals com la integritat moral i la integritat física, és a dir, actes que poden ser considerats de tortura, especialment les càrregues policíaques del Primer d’Octubre (…). La legalitat internacional prohibeix expressament l’amnistia sobre els delictes de tortura.”

Efectivament, les Nacions Unides tenen establert, d’acord amb el dret internacional, que les amnisties no poden abastar els casos de tortura o de tracte degradant. Després de més de sis anys d’una investigació difícil, torpedinada ara i adés per la fiscalia, el jutjat número 7 de Barcelona tenia a la porta del judici quaranta-sis agents de policia espanyols (aquells que es van poder identificar mitjançant denúncies presentades per diverses acusacions, entre les quals Irídia, Òmnium i l’ANC) pels delictes de lesions lleus, lesions menys greus i també de tortura (article 174 del codi penal espanyol) i contra la integritat moral (article 175).

Corria la brama que els policies podrien entrar en l’amnistia, i ni Junts ni ERC no ho consideraven pas cap obstacle ni cap línia vermella. Era assumit. Fins i tot el grup de juristes a qui Sumar va encarregar d’elaborar una proposta de llei d’amnistia els hi va incloure, però fent, això sí, una distinció entre els investigats per lesions i els investigats per tortures i tracte degradant; en aquest darrer cas, deien aquells juristes, no hi havia d’haver amnistia.

Però es va veure força clar que sí que n’hi hauria quan es va presentar el text de la llei acordat entre Junts, ERC i el PSOE el mes de novembre. Perquè, per una banda, l’article primer declarava amnistiades “les accions realitzades en el curs d’actuacions policíaques adreçades a dificultar o a impedir la realització dels actes de responsabilitat penal o administrativa”; i, per una altra, l’article segon deia que restaven fora de l’amnistia els casos de tracte inhumà o degradant amb aquest afegit: “sempre que superin un llindar mínim de gravetat”.

ERC va arribar a presentar una esmena a la Comissió de Justícia del congrés espanyol que suprimís aquesta frase. Però l’esmena no va ser acceptada pel PSOE i no fou incorporada en el dictamen aprovat en comissió i remès al plenari. I ni ERC ni Junts no van fer-ne cap prioritat en la negociació posterior; per més que negociessin la manera de millorar-ne el redactat, no en van fer casus belli ni ho van marcar com una línia roja.

L’esmena es va perdre, i tothom la va oblidar. El text definitiu de la llei ha acabat desenvolupant una mica aquella primera frase que parlava del “llindar mínim de gravetat” que calia superar per a excloure un acte qualificat com a tracte inhumà o degradant de l’amnistia. Diu, finalmen, que per a excloure de l’amnistia aquests actes cal que el llindar de gravetat permeti “d’humiliar o degradar una persona o mostrar una disminució de la seva dignitat humana, o per a causar-li por, angoixa o inferioritat d’una manera que permetés de trencar-li la resistència moral i física”.

De manera que passava a les mans del jutge de decidir si aquest “llindar mínim de gravetat” fou ultrapassat pels policies. I el titular del jutjat número 7 de Barcelona ha decidit que no. “Les actuacions investigades van ser de durada individual escassa, emmarcades en un objectiu policíac definit, i no van continuar quan es va aconseguir. Cap fet no va superar la gravetat necessària per a ser exclòs [de l’amnistia].”

Les acusacions contra els policies han anunciat que presentaran recurs a l’Audiència de Barcelona perquè revoqui aquesta amnistia, i aquesta darrera versió del text de la llei pot servir, si més no, per provar de bastir els recursos en altres instàncies judicials contra la decisió d’amnistiar els policies, tal com apuntava la negociadora d’ERC de la llei, Marta Vilaret, en aquest piulet.

Encara no se sap què passarà amb els agents de la policia espanyola acusats per Roger Español per haver-li buidat un ull amb el tret d’una pilota de goma el dia del referèndum. En aquest cas, l’amnistia no se’ls hauria d’aplicar de cap manera, perquè una de les exclusions són “els actes dolosos contra les persones que haguessin causat un resultat de […] pèrdua o inutilitat d’un òrgan o membre, la pèrdua inutilitat d’un sentit.”

Però la batalla judicial és certament molt complicada, amb poques probabilitats de reeixir. Perquè la darrera instància judicial espanyola ja ha demostrat amb els dirigents de l’1-O que tant se val què digui la llei perquè li poden fer dir allò que volen que digui; i també perquè la voluntat del legislador –que inclou Junts i ERC, principals partits independentistes– quan va aprovar la llei al congrés espanyol era finalment d’amnistiar tots els policies espanyols amb causes pendents per la violència que van desfermar el dia del referèndum.