Una amnistia justifica la investidura de Pedro Sánchez? Els represaliats responen

Les negociacions per a la investidura de Pedro Sánchez han tornat a posar damunt la taula la idea d’una amnistia que faci tabula rassa a la repressió en contra de l’independentisme català. El PSOE sempre s’ha oposat públicament a la idea d’una amnistia i ha basculat cap a una “desjudicialització”, fonamentada en els indults als dirigents polítics i als civils condemnats pel Tribunal Suprem espanyol, i la reforma del codi penal per a suprimir el delicte de sedició. Ara bé, juristes constitucionalistes, com ara Javier Pérez Royo, consideren viable i necessària una amnistia per a encarar una nova fase del conflicte polític. O, en tot cas, molt més possible que un referèndum d’independència pactat, l’altra gran reivindicació dels partits independentistes.

Per saber com ho entomen, hem parlat amb deu catalans represaliats en el marc del conflicte polític per saber si, en la seva opinió, una amnistia justificaria la investidura de Sánchez.

“L’amnistia és una bona justificació del suport dels partits independentistes”

Dolors Bassa, presa política del govern del Primer d’Octubre

És evident que la forta repressió que rep el moviment independentista ens ha afeblit. La presó, l’exili i les causes judicials pendents han frenat la força conjunta i ens han dividit, malgrat que les ànsies d’alliberament nacional i les llibertats col·lectives siguin ben vigents. Som humans i la por a la repressió ha fet efecte. Aquesta legislatura passada, a la taula de negociació/diàleg reivindicàvem amnistia i autodeterminació, però s’ha reconegut el conflicte, s’han concedit indults, s’han fet els canvis al codi penal, hem començat el camí de l’amnistia. Ara toca continuar. La investidura és una oportunitat per a condicionar el govern estatal a noves fites i sí, l’amnistia és una bona justificació del suport dels partits independentistes. A nosaltres ens toca de recuperar forces i a ells de tenir la valentia de demostrar que la capacitat i les ganes de negociació són sinceres. Evidentment, la nostra fita és l’amnistia i l’autodeterminació i pel camí volem reforçar el país, el reconeixement nacional i cultural, també. Tot això! En una negociació cal acostar posicions i saber la força que un té sense desaprofitar cap oportunitat. Per això, normalment, tots els conflictes laborals comencen amb la demanda de perspectiva d’una vaga i sovint acaben amb mediacions i millores laborals. Ara estem en un conflicte ja reconegut, en què ells ens necessiten per a formar govern i nosaltres necessitem aglutinar més gent per a tenir més força. Millorar la vida de la ciutadania és cabdal, i també ho és el reconeixement nacional lingüístic i cultural del país! Crec que la negociació ha d’anar en aquest sentit, llei per a la desjudicialització total del conflicte i millores cabdals per a la gent, perquè no som en el tot o res, ni en el com pitjor, millor. Ens cal aprofitar totes les oportunitats per guanyar i, sovint, avançar seguint el camí és anar guanyant per a arribar a l’objectiu final: la independència.

“Res no serveix per a justificar cap pacte amb Pedro Sánchez”

Esther Canet, una dels tretze processats de l’operació Judes

Cap amnistia, indult… Res no serveix per a justificar cap pacte amb Pedro Sánchez. Jo no en sé, de política; l’únic que sé és que a les represaliades ens fan servir de moneda de canvi, de cortina de fum… Com a ells els convé. Manifestar-se no és cap delicte i a mi, juntament amb onze companyes més, ens acusen de terrorisme. Ho sento, però no. No vull que m’amnistiï ningú, no vull que m’indulti ningú. Perquè no acceptaré mai que la meva participació en les mobilitzacions fos un acte violent i, molt menys, terrorista. Cap polític no m’ha preguntat què en penso. Per què han de fer servir la nostra causa per als seus objectius? Som persones, patim, sentim, tenim una vida en pausa d’ençà de fa vora quatre anys… I no ho està perquè sí, ho està perquè no es pot condemnar haver exercit el dret de protesta, el dret de reunió, el dret de manifestació… Si el PSOE del començament veiés en què s’ha convertit el partit, dubto que els fundadors hi estiguessin d’acord. No som un instrument polític i, si ho hem de ser, es podria tenir el detall de demanar què en pensem, perquè no em vendré al millor postor perquè continuïn fent el que han fet fins ara: decebre’ns, mentir-nos, oblidar-nos, barallar-se de manera totalment estèril… Res no justifica un pacte mentre damunt la taula hi hagi la vida de tantes persones innocents.

“L’amnistia és un pas necessari, però insuficient”

Quim Forn, pres polític del govern del Primer d’Octubre

L’amnistia és un pas necessari, però insuficient. Quan hi ha quatre mil persones encausades és evident que cal posar l’amnistia damunt la taula, però això tot sol no resol el conflicte polític entre Catalunya i Espanya. No podem pactar sense abordar unes altres qüestions cabdals, com són l’exercici del dret d’autodeterminació, la protecció del nostre model d’ensenyament, la presència de la llengua catalana a Europa i la revisió del model de finançament. Sense un compromís clar en aquestes qüestions no veig possible de plantejar un pacte amb Pedro Sánchez.

“No és l’única cosa que s’ha de demanar”

Jordi Matas, un dels síndics del Primer d’Octubre a qui han anul·lat l’absolució

Crec que és una condició sine qua non, però no és l’única cosa que s’ha de demanar. Els milers i milers de represaliats, més de quatre mil, són persones que no haurien d’haver estat mai represaliades, de manera que és de justícia anul·lar tots els judicis que hi ha al voltant d’aquestes persones, que l’única cosa que han fet ha estat exercir drets col·lectius, com ara el dret de manifestació i de participació. Això és de justícia democràtica, de justícia social i democràtica. Si hi ha una amnistia, el que farà és restablir la justícia, però no és condició sine qua non. No és tan sols això que s’ha de demanar. No sé què faran els partits, Junts per Catalunya i ERC, però entendria que això seria una condició sense la qual no hi ha investidura. Ho entendria, però crec que no és suficient.

“No era aquesta, la lluita”

Pepa Plana, una de les encausades pel tall de Tsunami Democràtic a la AP-7 el novembre del 2019

Així, de raig, no. No era aquesta, la lluita. Ara ens perdonaran, no? Us traiem el càstig, però porteu-vos bé i no ho feu mai més. La lluita no va d’això, en absolut. Què coi és això de pactar aquests perdons? No ho justifica. Evidentment que és una de les coses que ha de ser dins els pactes, però no tan sols això. La lluita no anava de la llibertat dels presos polítics, ni d’una amnistia, sinó de la independència. I, en tot cas, s’ha d’estrènyer en aquest “referèndum o referèndum”.

“Seria una mostra de bona voluntat per part del govern espanyol”

Albert Royo, perseguit judicialment per la feina feta al capdavant del Diplocat

Una amnistia seria, evidentment, un pas endavant per a rebaixar la tensió. Milloraria en gran manera la situació dels centenars de persones que fa anys que esperen judici i a qui els demanen penes de presó i els poden imposar grans fiances i sancions econòmiques. Seria una mostra de bona voluntat per part del govern espanyol. És de justícia reconèixer-ho. Ara bé, els milers de persones que es van deixar partir la cara pel referèndum (no tan sols en sentit figurat) ho van fer perquè aquest país fos lliure i perquè els seus ciutadans puguin viure millor. Cal, doncs, alguna cosa més. I no parlem d’un estira-i-arronsa per unes competències concretes. Parlem d’un canvi estructural que permeti de blindar i desenvolupar l’autogovern català i protegir com cal la llengua catalana a tot l’estat i a la UE. La suma de totes dues coses valdria, al meu entendre, la investidura de Sánchez. I després, a continuar negociant i lluitant per poder exercir el dret d’autodeterminació.

“La llei d’amnistia és, en si mateixa, un reconeixement a l’autodeterminació”

Ignasi Sabater, batlle del Primer d’Octubre perseguit per la justícia espanyola

Al llarg de la història de l’estat espanyol i, també, d’Europa, les amnisties han estat solucions polítiques. Per tant, una solució política avui, en relació amb la repressió del moviment d’alliberament nacional català, ha de comportar la sobirania al dret d’autodeterminació.

La llei d’amnistia és, en si mateixa, un reconeixement a l’autodeterminació. Perquè si no hi ha delicte en els fets del Primer d’Octubre, si no hi ha delicte en les mobilitzacions per la sentència i per la defensa del dret d’autodeterminació del nostre poble, és que aquest dret és viable.

Per tant, una llei d’amnistia que amnistiés els fets de l’octubre, que amnistiés els fets de les sentències, que amnistiés totes aquelles accions institucionals i populars per la defensa del dret d’autodeterminació, hauria d’anar acompanyada, sí o sí, d’aquest reconeixement de l’autodeterminació.

“Per a nosaltres el problema no és qui governi, el problema és l’estat”

Adrián Sas, que podria esdevenir el primer pres polític de les mobilitzacions del Primer d’Octubre

El meu grup de suport, la plataforma antirepressiva de Barcelona, i jo vam fer campanya pel boicot a les eleccions, perquè a nosaltres, com a catalans i com a classe treballadora, poc ens importa qui governi, sigui el PSOE dels GAL i la calç viva, juntament amb l’esquerra domesticada, sigui la dreta nacionalista espanyola. Per a nosaltres el problema no és qui governi, el problema és l’estat; sota aquest règim monarco-feixista no tenim res a fer. Per això el que hem de fer els pobles oprimits per l’estat espanyol és acabar amb aquest estat.

Crec que el millor que podria passar és que no es pogués investir cap govern i així s’haurien de tornar a fer eleccions i l’estat es veuria debilitat.

Dit això, i parlant sobre l’amnistia, l’amnistia que proposa Junts, de res no ens serveix. Només seria una sortida parcial i una mesura de gràcia que ens donaria el règim, no seria una amnistia total com la que nosaltres exigim.

De què em serveix una amnistia que em tregui de la presó, si l’endemà de sortir en llibertat, quan torni a sortir a defensar els nostres drets i llibertats democràtiques, em tornen a represaliar i em tornen a condemnar? L’amnistia que necessitem és una amnistia total i aquesta no es pidola, aquesta es conquereix al carrer amb lluita i organitzant-se al marge de les institucions, és una amnistia que arrenca els presos antifeixistes de les presons del règim i castiga els nostres botxins, és una amnistia que ataca els fonaments de l’estat feixista per destruir-lo.

Per tant, l’amnistia mai no pot ser una moneda de canvi i menys en un sistema antidemocràtic com aquest.

“Una amnistia total sí que justificaria el suport a la investidura, perquè ens permetria de recuperar forces; però això no passarà”.

Xavier Vendrell, encausat arran del Tsunami Democràtic

Crec que som en temps de ser pragmàtics. Som en una etapa en què la repressió, com que no estàvem humanament preparats per a suportar-la, ens ha afeblit i dividit com a moviment polític. Ara l’independentisme té una oportunitat per a recuperar forces perquè pot condicionar la investidura espanyola. Tanmateix, aquesta oportunitat no és infinita i, si no ponderem bé la nostra força, podríem no aconseguir res. Per a mi, una amnistia total sí que justificaria el suport a la investidura, perquè ens permetria de recuperar forces; però això no passarà, el poder no li ho permetria en cas que Pedro Sánchez hi estigués disposat. Ja ho vam veure amb l’estatut: Zapatero estava disposat a fer certes concessions, però l’establishment no li ho va permetre. Ara podem reforçar la nació si aconseguim Rodalia o l’aeroport i pactant algunes fites de reconeixement nacional; però, quan negocies, has de ser molt conscient de fins on pot arribar l’altre. Confio que no ens equivoquem i ens quedem amb les mans buides perquè aquells que es desesperen cada dia en una estació de Renfe, la bona gent treballadora d’aquest país, no ho entendrà. I, si volem guanyar, si volem que la independència no sigui una entelèquia i l’independentisme un simple exercici d’onanisme col·lectiu, necessitem aquells que agafen el tren cada dia.

“Si parlem d’amnistia, hem de parlar d’amnistia d’una manera molt profunda”

Marcel Vivet, activista condemnat per les mobilitzacions de l’aniversari del referèndum

La paraula justificar em sona molt forta. Qualsevol pacte amb Espanya, amb els partits espanyols, els partits del règim, no l’hauríem de mirar tant des del punt de vista que es justifiqui res, sinó més aviat de quins interessos en podem treure nosaltres. Si parlem d’amnistia, hem de parlar d’amnistia d’una manera molt profunda: que l’amnistia no fos dirigida pel govern espanyol, sinó que hi poguéssim dir la nostra. No tan sols els partits, sinó la societat civil.

Si es vol dir amnistia, ha d’arribar tan lluny com retornar multes que han servit per a ofegar certs moviments socials, ha d’eximir-nos de les penes que tenim alguns i ha de suspendre processos repressius de caràcter clarament polític, com és el meu cas, el d’en Dani Gallardo, la Carla Costa i tantíssima altra gent. S’ha d’abordar el moviment independentista com un moviment polític, no com una mena d’organització terrorista, i encara menys com a individus que fan actes aïllats, sinó com un col·lectiu polític a qui s’ha d’amnistiar per a poder avançar cap a un procés democràtic.