Amnistia Internacional denuncia els entrebancs per a investigar els casos de nadons robats a l’estat espanyol

Amnistia Internacional (AI) ha denunciat en un informe els obstacles que posen les autoritats espanyoles per a investigar la desaparició de milers de nadons robats des de la Guerra de 1936-1939 fins als anys noranta. AI critica que no hi hagi una legislació que faciliti la identificació d’aquestes persones, que els governs no acompanyin ni ajudin les víctimes i els seus familiars, i que l’administració de justícia arxivi la majoria de casos per prescripció, quan el delicte encara es comet actualment. La investigació s’ha dut a terme a Catalunya, País Valencià, Andalusia, Madrid i País Basc, perquè concentren més del 80% de les diligències d’investigació empreses per la fiscalia des del 2011. Per Amnistia Internacional, no es tracta d’una violació de drets humans del passat, ja que els seus efectes no han cessat i persisteixen avui. Si alguna cosa ha pogut constatar Amnistia Internacional al llarg d’aquesta investigació és el profund dolor que suporten les famílies i persones immerses en aquests processos de recerca, incrementat per la manca de respostes i la impunitat. Aquest patiment moral i psicològic pot arribar a assolir el llindar de la tortura i altres maltractaments, tal com han assenyalat mecanismes internacionals com el Tribunal Europeu de Drets Humans, o el Grup de Treball sobre desaparicions forçades de Nacions Unides.

Segons AI, l’estat espanyol ha d’adoptar mesures amb un enfocament global per donar resposta total a aquests processos de recerca, i proporcionar de forma proactiva acompanyament a les víctimes. Això requereix que totes les autoritats implicades garanteixin mecanismes adequats d’accés a la informació, rendició de comptes, així com suport jurídic i psicològic. “En aquests moments estem davant d’una oportunitat històrica per impulsar l’aclariment efectiu d’aquestes violacions de drets humans. Esperem que el congrés aprovi una llei sobre nadons robats destinada a la recerca i identificació de nens i nenes; que l’executiu garanteixi una assistència integral, tant jurídica com psicosocial per a les víctimes i es reconegui públicament l’impacte que aquest tipus de violència ha tingut específicament contra les dones, i que des de tribunals i fiscalia s’impulsin investigacions exhaustives i independents per aclarir els fets”, ha manifestat Esteban Beltrán, director d’Amnistia internacional Espanya.

Durant més de cinquanta anys, des de finals de la Guerra de 1936-1939 fins als anys noranta, milers de persones van poder ser objecte de desaparició forçada, o de sostracció i substitució de les seves identitats. Es va vulnerar, també, el dret a la protecció de la vida familiar, el dret a la identitat, a la nacionalitat, al nom, i a les relacions familiars sense ingerències il·lícites. Són els coneguts com a nadons robats. La resposta per part de l’estat espanyol ha anat des de l’autoria o complicitat en els primers anys, fins a l’actual atenció desinteressada, inadequada i insuficient als milers de processos de recerca iniciats per persones que no coneixen la seva identitat ni la de la seva família biològica; o per mares i pares, germans o germanes, que desconeixen la sort i parador dels seus fills o filles, o familiars.

Les sostraccions il·legals denunciades s’haurien produït primer en presons, i després en hospitals, maternitats, cases bressol, centres de beneficència, en alguns casos directament gestionats per congregacions religioses, que no tenien una adequada supervisió per part de l’estat espanyol.

Amnistia Internacional ha constatat com nadons van arribar a ser lliurats a famílies de Mèxic o Xile, sent registrats com a fills i filles biològics. La ideologia de gènere franquista que va posar el focus en el control de les dones, la seva sexualitat i la seva maternitat, va imposar la creació de lleis, algunes vigents fins a finals dels noranta, que van permetre emparar la sostracció il·legal de nadons.

Aquestes són algunes de les principals conclusions de l’informe, ‘Temps de veritat i de justícia’. Vulneracions de drets humans en els casos de nadons robats, presentat per Amnistia Internacional. “Durant la investigació, hem documentat casos en què hi ha indicis que es donin els tres elements que estableix el dret internacional per a considerar que podem parlar de desaparició forçada: primer, la sostracció del nadó; segon, amb la participació, o amb la tolerància o aquiescència de l’estat espanyol; i, tercer, la negativa per part de les autoritats per revelar la sort o el parador de la persona desapareguda”, explica Daniel Canals, investigador de l’informe.

Xifres aproximades

Tot i la dificultat per establir xifres, l’informe diu que, segons l’Audiència espanyola, entre el 1944 i el 1954 l’estat tenia tutelats prop de 31.000 menors fills de preses, que no està clar que tots retornessin amb les seves famílies. El 1949 van ser repatriats, segons el Servei Exterior de la Falange, 20.266 menors. El 2011 una entitat va presentar un llistat de 261 sostraccions il·legals de menors per entregar a terceres famílies entre el 1950 i el 1990.

En total s’han obert 2.138 diligències d’investigació per part de la fiscalia entre el 2011 i el 2021, de les quals 526 van arribar als jutjats, però cap d’elles des del 2019. Només una, de Barcelona, segueix oberta. El desembre passat es va presentar una denúncia col·lectiva de 56 casos que van tenir lloc entre el 1952 i el 1987 a Catalunya, Madrid, País Basc, La Rioja i Andalusia.

L’Institut Nacional de Toxicologia i Ciències Forenses va obrir 128 procediments d’investigació amb aportacions de mostres d’ADN entre el 2011 i el 2017. S’han fet 120 exhumacions, 117 de les quals van permetre recuperar ossos de nounats. En 78 casos es va poder obtenir ADN vàlid, 71 dels quals van donar resultats compatibles amb les seves famílies biològiques.

Hi ha registrats 2.286 perfils d’ADN de persones que busquen familiars seus: 84 fills i filles, 386 mares, 49 pares, 39 germanes, 31 germans i un avi.

Al Servei d’Afectats del Ministeri de Justícia, que funciona des del 2012, hi ha 706 sol·licituds d’ajuda tramitades, que corresponen a 834 persones afectades. D’aquestes, 216 s’han considerat invàlides. Fins al setembre del 2019 el Ministeri va poder identificar un possible familiar en 19 casos d’adopcions.

Dècades sense resposta

“El que busco és un nadó mort, com que no el trobo, el busco viu”. Són paraules de Marga Calvo, que busca el seu fill nascut el juliol de 1975. Sempre que hi ha sospita que pot donar-se un cas de desaparició forçada, l’estat espanyol té l’obligació absoluta d’investigar aquests delictes, que no prescriuen fins que s’aclareixi la sort i parador de les persones desaparegudes, i se’ls garanteix la possibilitat real i legal de restablir la seva veritable identitat. No obstant això, Amnistia Internacional ha pogut constatar que els processos de recerca continuen trobant obstacles, i resulten ser en la seva majoria, infructuosos. Encara que en els últims anys s’han posat en marxa alguns recursos per abordar aquest tema, com el Servei d’Afectats del Ministeri de Justícia, no compta amb els mitjans suficients, no fan acompanyament a les víctimes, tot just segueixen els casos, i no proporcionen suport psicològic, ni orientació jurídica.

“Malgrat els esforços realitzats, la majoria de les investigacions empreses per la fiscalia van ser tancades sense haver pogut proporcionar certesa ni avenços significatius en la recerca de veritat, justícia i reparació de les víctimes. Des del 2011 fins a gener de 2021, es van emprendre 2.138 diligències. D’aquestes, només una, que es va iniciar a Barcelona el febrer del 2020, roman encara oberta. Del total d’aquestes diligències, 526 van arribar a ser judicialitzades. No obstant això, múltiples jutjats van aplicar la prescripció dels fets, negant amb això el caràcter continu de la desaparició forçada i tancant els casos sense una mínima activitat d’investigació per aclarir els fets”, ha assenyalat Daniel Canals.

El pes dels processos de recerca segueix recaient en les pròpies famílies i en les persones en recerca de la seva identitat, que es troben que ni l’estat espanyol, ni l’Església (que arxiva documents relacionats amb adopcions anteriors a la Llei d’Adopció del 1987) els faciliten l’accés a informació rellevant que podria contribuir a l’aclariment dels fets.

Durant la investigació, Amnistia Internacional ha identificat alguns elements comuns en aquests casos. És recurrent trobar que les dones que denuncien la sostracció dels seus fills eren d’origen humil, mares joves, i fins i tot mares solteres, en un context en què es negava a la dona la capacitat de decisió sobre la seva vida, la seva maternitat i els seus fills. Les denúncies per aquests fets al·leguen circumstàncies que es repeteixen amb freqüència: s’informava de la mort del nadó, que en molts casos no es podia veure, i de l’enterrament se n’encarregava l’hospital. En els processos de recerca s’uneix la falta d’informació, o la documentació errònia o falsa, i un acompanyament inexistent o escàs per part de les autoritats a qui comença la cerca.

Ideologia contra la dona

Al llarg de la investigació, AI ha pogut constatar una ideologia de gènere franquista que explica i dóna context als fets denunciats com a sostraccions il·legals de nadons. Comença a la postguerra, amb una repressió que incideix de forma particular en la dona represaliada, i continua durant el franquisme, a través del control sobre la dona, l’única funció de la qual és ser mare, i a la qual es priva d’autonomia i capacitat de decisió, també respecte de la seva pròpia maternitat. “Més enllà d’aquesta ideologia franquista, des de la fi de la Guerra de 1936-1939 es van aprovar lleis, moltes d’elles vigents fins a finals dels noranta, que sotmetien i limitaven els drets de les dones, regulaven el registre dels i les menors, i van permetre que l’adopció fos un negoci entre particulars fins al 1987.

També fins a 1963 es van publicar nombrosos informes mèdics que pretenien demostrar que la mortalitat infantil era més gran quan la mare era pobra, treballadora, o mare soltera. Un entramat legal i ideològic en el qual van poder emparar aquestes violacions de drets humans”, relata Daniel Canals. La desconfiança cap a les mares, el discurs que les que no superen la mort del seu nadó poden acabar boges, s’ha perllongat en el temps, i segueix tenint especial impacte en les dones que encara avui busquen als seus fills i filles: no se les creu, se les considera boges, i fins i tot se’ls atribueix haver-se penedit d’haver lliurat als seus nadons en adopció.

A Ruth Portes, presumptament li van sostreure el seu nadó el 1993. Es tracta del darrer cas documentat per l’organització. Al llarg d’anys de recerca només ha trobat falta d’informació, manca de respostes, i un qüestionament constant al seu testimoni. “Jo vull veritat, vull que se sàpiga que no estem boges”, explica Ruth a Amnistia Internacional.