Amnistia? Creix el debat sobre com encarar el postjudici

La possible condemna del Tribunal Suprem espanyol contra els nou presos polítics independentistes i els tres ex-consellers jutjats és un maldecap per al conjunt del moviment. El debat públic d’aquests últims mesos ha estat protagonitzat per la possibilitat d’un indult, el qual els presoners no estan disposats a rebre, segons que han dit fins ara. Ara, per primera vegada, s’ha posat damunt la taula la possibilitat d’una amnistia. El dirigent d’ERC Joan Tardà va parlar a RAC1 de la possibilitat d’aprovar una llei d’amnistia com a solució. I per la diputada de la CUP Natàlia Sànchez, una amnistia podria ser una ‘reparació’.

Tant l’indult com l’amnistia tenen el mateix objectiu, fer sortir algú de la presó. Però la via per a arribar-hi i les connotacions polítiques de cadascuna divergeixen. Això sí, en tots dos casos, el camí té moltes pedres.

L’amnistia, una via costeruda no prevista a la legislació

La via de l’amnistia requereix que s’hagi d’aprovar una llei d’amnistia al congrés espanyol, amb els llargs terminis que això comporta. Per aprovar una norma així, cal el vot favorable del PSOE i es pot desencadenar una batussa parlamentària i, possiblement, recursos contra la llei al Tribunal Constitucional espanyol per part del PP, Ciutadans i Vox.

Aleshores, la llei quedaria en mans del Constitucional. Com que la constitució espanyola no diu res sobre les amnisties, és difícil de preveure com podria actuar el tribunal. Si considerés que es tracta d’un ‘indult general’, prohibit a l’article 46 de la constitució espanyola, podria forçar la maquinària i suspendre l’amnistia, malgrat l’escàndol que això causaria.

L’amnistia, a més, té una connotació política de reconeixement de culpa per part de l’estat per haver judicialitzat el conflicte. Implicaria, probablement, que tots els policies espanyols investigats en jutjats catalans per la violència de l’1-O també fossin amnistiats.

En conseqüència, seria una via perquè l’estat fes tabula rasa, tal com va passar amb la llei d’amnistia de 1977. Una amnistia, prèvia a l’aprovació de la constitució espanyola, que ha estat criticada durament perquè també va servir per a impedir la depuració de responsabilitats pels crims del franquisme i ha impedit diverses investigacions judicials i la reparació de les víctimes.

L’indult: culpabilitat i una desautorització al Suprem

Un indult el pot promoure qualsevol persona, entitat o institució, i no pot refusar-se en cas de ser concedit. És una mesura de gràcia que s’ha aplicat en molts casos. Requereix una petició, una deliberació del consell de ministres espanyol i la signatura del rei d’Espanya. En el cas de la signatura del monarca, és un acte degut. És a dir, no pot negar-se a fer-ho.

L’indult, a més, seria una desautorització del Tribunal Suprem i dels set magistrats que resoldran la sentència. Cal tenir en compte que, per concedir-lo, el govern espanyol ha de demanar l’opinió al tribunal sentenciador i a la fiscalia, que s’hi podrien oposar i dificultar-lo. A més, la sala tercera del Suprem té competència per a revisar i revocar indults. Si el Suprem no acceptés la proposta, podria comportar una gran crisi entre els poders executiu i judicial.

D’altra banda, l’indult no extingeix el delicte pel qual han condemnat l’agraciat, sinó que es limita a eximir-ne la responsabilitat penal. Per tant, un pres que rebi un indult pot sortir en llibertat, però es continua considerant culpable. Sovint s’ha dit que cal demanar perdó per rebre’l, però això no figura entre els requeriments. Per últim, un indult pot ser parcial o total. És a dir, que podrien aixecar les penes de presó però alhora mantenir les condemnes d’inhabilitació, tot deixant els dirigents independentistes sense possibilitat d’optar a càrrecs públics durant anys.

També cal tenir en compte que l’indult als condemnats pel Suprem no aturaria la repressió. Hi ha diversos judicis paral·lels, com el de l’Audiència espanyola contra l’ex-cúpula dels Mossos, el del TSJC contra els ex-membres de la mesa del parlament i Mireia Boya i el del jutjat 13 de Barcelona contra alts càrrecs del govern, que encara s’han de resoldre i en què també hi ha peticions de penes altes per part de les acusacions.

Encara hi ha una altra dificultat. L’article 62 de la constitució espanyola, referent a les funcions del monarca, prohibeix els ‘indults generals’. La definició és prou àmplia perquè pugui considerar-se que un indult per a nou o dotze persones jutjades en un mateix procés i condemnades pels mateixos delictes és general i no pas una mesura de gràcia individual per a cadascun.

La proposta dels comuns

Durant la campanya electoral, els comuns van proposar una reforma del codi penal espanyol. Aquesta opció també necessita la complicitat del PSOE per a aprovar la reforma al congrés espanyol i també podria ser objecte de recursos al Constitucional. La proposta dels comuns, defensada per Jaume Asens, consisteix a clarificar els tipus penals de rebel·lió i sedició perquè la violència que requereixen fos armada.

L’actualització dels tipus penals i de les penes podrien afavorir els condemnats per rebel·lió i sedició perquè podria aplicar-se de manera retroactiva. Una reforma, però, que es faria després d’una instrucció i un enjudiciament en què ni el Suprem ni les acusacions no han tingut cap mania per a forçar els tipus penals per atribuir una violència inexistent als dirigents independentistes.

La via del Tribunal d’Estrasburg

Si cap d’aquestes tres vies reïx, els presos polítics hauran de dipositar totes les esperances en el Tribunal d’Estrasburg. Abans, però, s’haurà de recórrer contra una hipotètica sentència del Suprem al Constitucional, que podria dilatar la resolució durant un parell d’anys o tres. Després, passarien com a mínim dos anys més fins que el Tribunal Europeu dels Drets Humans s’hi pronunciés. Per tant, en una hipotètica condemna d’uns deu anys, els presos polítics pràcticament complirien la meitat de la pena.

Cal no oblidar que Estrasburg no pot modificar pas la sentència del Suprem, sinó que pot analitzar la vulneració de drets fonamentals que s’ha comès durant el procés judicial i dictaminar l’excarceració dels condemnats i que siguin indemnitzats econòmicament.

MÉS INFORMACIÓ

Sobre la qüestió de l’indult, vegeu aquest intercanvi de cartes entre Andreu Barnils i Jordi Sànchez d’aquest juliol.

— L’indult (d’Andreu Barnils)
— Per què menteixes, Andreu Barnils? (de Jordi Sànchez)
— Carta oberta a Jordi Sànchez (d’Andreu Barnils)
— Una nova carta per a continuar el debat amb Andreu Barnils (de Jordi Sànchez)