Aquesta amnistia no salvarà Espanya d’una possible condemna a Estrasburg

Una amnistia podria salvar Espanya d’una condemna per vulneracions de drets humans en la condemna dels dirigents independentistes pel Primer d’Octubre. Però aquesta llei d’amnistia que entrarà en vigor divendres, no. Perquè la llei no fa cap reconeixement explícit de les vulneracions de drets que l’estat espanyol va cometre contra els ex-presos polítics (ni contra cap represaliat més) i tampoc no inclou cap via de reparació dels drets vulnerats en forma d’indemnització, que són les dues qüestions que el Tribunal Europeu dels Drets Humans té més en compte a l’hora de valorar si una amnistia pot fer decaure la condició de víctima dels demandants, segons la seva jurisprudència.

El TEDH ho té regulat i desenvolupat amb sentències de casos pràctics. En resum, el tribunal diu que no n’hi ha prou que l’estat demandat prengui alguna mesura que afavoreixi la persona que ha presentat la demanda perquè perdi la condició de víctima i, per tant, l’objecte del litigi deixi de tenir sentit. “Una decisió o mesura favorable al demandant, en principi, no és suficient per a privar-lo de la condició de víctima, si no és que les autoritats nacionals l’hagin reconeguda, expressament o material, i hagin ofert posteriorment una reparació per la vulneració del Conveni [Europeu dels Drets Humans]”, diu la guia d’admissibilitat del tribunal, amb data d’actualització de l’agost del 2022.

Pensen més en el TC que no en el TEDH

És clar que els indults no podien significar cap reparació que pogués fer decaure les demandes dels ex-presos polítics a Estrasburg, perquè ni tan sols extingia la seva responsabilitat penal: anul·lava la pena de presó però va mantenir les inhabilitacions i va advertir que eren reversibles si no es portaven bé. L’amnistia va molt més enllà perquè sí que implica l’arxivament de la causa, amb la corresponent extinció de la pena i l’eliminació dels antecedents penals. I hom podria pensar que això ja és un reconeixement prou clar d’un error del poder judicial que pugui ser tingut en compte per part dels magistrats del Tribunal d’Estrasburg. I és cert que hi ha una correcció de la resposta que l’estat espanyol ha donat fins ara al procés independentista, expressada en el preàmbul de la llei com “una renúncia al ius puniendi per raons d’utilitat social que es fonamenta en la consecució d’un interès superior: la convivència democràtica”.

Amb aquest argument la llei cerca la manera de superar el filtre del Tribunal Constitucional espanyol, amb una referència clara al concepte de la “convivència” que recull la constitució espanyola, però no hi ha cap mena de reconeixement de cap culpa per part de l’estat en les vulneracions de drets humans al·legades al Tribunal d’Estrasburg. Una fórmula hauria pogut ser la que van proposar els experts juristes proposats per Sumar quan encara no hi havia cap text de la llei, l’octubre de l’any passat, quan suggerien que digués que l’estat es va excedir amb la via judicial després de l’aplicació del 155.

En canvi, el text definitiu de la llei reparteix la càrrega de la culpa entre els repressors i els represaliats, si més no en el relat de l’amnistia, en el preàmbul, en què es parla “d’uns fets que van implicar una tensió institucional que va donar lloc a la intervenció de la Justícia [en majúscula] i una tensió social i política que va causar la desafecció d’una part substancial de la societat catalana envers les institucions estatals”. Això, com a exigència d’un reconeixement de vulneracions de drets humans per part de l’estat espanyol és insuficient, segons els juristes consultats per VilaWeb.

No solament això: la llei d’amnistia no preveu cap via de reparació econòmica ni d’indemnització, ans al contrari, afirma textualment en l’article setè: “L’amnistia d’un fet determinant de responsabilitat penal, administrativa o comptable no donarà el dret de percebre cap indemnització ni generarà drets econòmics de cap mena en favor de cap persona.” I afegeix encara que tampoc no donarà el dret de la restitució de les multes, amb l’excepció, afegida per la via d’esmenes, de les sancions imposades per aplicació de la llei mordassa. I això és contrari a les exigències del TEDH perquè es puguin donar per reparades les vulneracions de drets al·legades per una persona com a víctima de l’acció de l’estat.

Cap a la sentència

De fet, les demandes dels ex-presos polítics per la sentència del Suprem contra el procés han anat fent via, i la sentència fins i tot podria arribar abans de final d’any. De fet, l’advocacia de l’estat espanyol va renunciar a emprar l’amnistia com a argument en les al·legacions que va presentar el mes de març passat, i es va limitar a defensar la sentència del tribunal presidit per Manuel Marchena i a negar que hi hagués cap vulneració de drets fonamentals. Caldrà veure si en la darrera resposta que ha de fer arribar al tribunal aquest estiu, amb la llei d’amnistia ja en vigor, arribarà a considerar-ho un argument.

El TEDH va enviar unes primeres preguntes a Espanya en què demanava si els presos van tenir realment un judici just, si els van impedir l’accés a tot l’expedient de la causa, si els van condemnar “sense cap prova”, si van ser empresonats per “haver exercit legítimament el seu dret de reunió i de manifestació”… I, sobretot, mantenia la sospita, en forma de pregunta directa a Espanya, que entre el 2017 i el 2019 l’estat vulnerés un article del conveni, el número 18, pel qual cap estat de l’Europa occidental encara no ha estat condemnat. Una condemna per aquest delicte voldria dir que el tribunal considera que el Regne d’Espanya ha fet servir la justícia per silenciar la dissidència, que ha restringit als ex-presos polítics tot de drets fonamentals, no pas amb la voluntat d’adequar-se als supòsits que preveu la llei sinó amb la intenció de liquidar-los políticament, d’apartar-los de la vida pública. De silenciar-los.