10.06.2022 - 21:40
En les meves classes sobre desenvolupament infantil, sempre que parlo de la memòria demano als alumnes que pensin en el record més antic. Alguns parlen del primer dia d’escola, altres de disgustos o de quan va néixer un germà petit.
Hi ha moltes diferències en la quantitat de detalls amb què ho recorden, però tots tenen una cosa en comú: són autobiogràfics. És a dir, tenen a veure amb experiències personals significatives i no han succeït abans dels dos anys o tres.
De fet, gairebé ningú no recorda els primers anys de vida. És un fenomen que els científics anomenen “amnèsia infantil“. I per què passa, això? La memòria comença a funcionar a partir d’una edat determinada?
La formació dels records
Tot i que no recordem coses d’abans dels dos anys o tres, les investigacions indiquen que els nadons sí que poden formar records. Ara bé, no són de la mena de records que ens diuen coses sobre nosaltres mateixos. A partir dels primers dies de vida, els nadons poden recordar la cara de la mare i diferenciar-la de la d’algú desconegut. Uns mesos després, ja són capaços de recordar la cara de la gent més propera i somriuen més quan les veuen.
Hi ha molts tipus de records que són autobiogràfics. Hi ha la memòria semàntica, la de fets, com ara els noms de varietat de pomes o la capital d’un país. També n’hi ha de funcional, que ens permet de recordar com es fa una determinada acció, des d’obrir una porta fins a conduir.
La psicòloga Carolyn Rovee–Collier’s i el seu equip van fer uns experiments força coneguts als anys vuitanta i noranta que demostraren que els nens eren capaços de crear aquesta mena de records des d’una edat molt jove. Òbviament, els nadons no poden explicar-nos directament allò que recorden. La clau en aquests estudis era trobar les tasques que s’adaptaven més bé a la ràpida evolució dels cossos i habilitats infantils per valorar en quina mesura recordaven coses en un període de temps extens.
Als nadons entre dos mesos i sis, els investigadors els van col·locar un mòbil al capçal del bressol. Van calcular quants cops de peu feien per saber quina era la seva propensió natural a moure’s així, i després van lligar un cordill del peu fins al mòbil, que es bellugava quan el nen es movia.
Els nens petits descobreixen ràpidament que controlen el moviment. Això els agrada i els anima a donar més cops de peu que no pas abans de tenir-hi el cordill lligat, cosa que demostra que han entès que quan mouen els peus també es mou el mòbil.
Els nadons entre sis mesos i divuit ja no volen passar tanta estona estirats al bressol. L’experiment es fa quan estan asseguts davant una taula on hi ha un botó, que inicialment no té cap efecte, i es mesura la freqüència amb què el premen. Al cap d’una estona, s’activa el mecanisme que fa que el botó posi en funcionament una joguina. Els nens aprenen de seguida que tenen aquesta capacitat i pitgen el botó més sovint.
Què té a veure això amb la memòria?
La qüestió més interessant dels experiments és que, després d’un parell de dies en què els nadons havien après a fer aquestes tasques, Rovee-Collier va calcular en quina mesura se’n recordaven. Quan tornaven al laboratori i adoptaven la mateixa posició, recordaven que hi havia aquella relació de causa-efecte?
Doncs bé, els resultats van demostrar que a l’edat de sis mesos i amb “l’entrenament” d’un minut, l’endemà ho recordaven. Com més grans fossin, més durava el record. També van descobrir que era possible d’aconseguir que ho recordessin a més llarg termini si els entrenaven durant més temps i els feien algun recordatori, com per exemple mostrar-los el mòbil breument.
Per què no hi ha records autobiogràfics?
Si els nadons poden recordar coses els primers mesos de vida, per què no recordem coses que ens van passar o que vam fer en aquella etapa inicial? No sabem si l’amnèsia infantil té a veure amb la incapacitat de formar aquests records o més aviat amb la incapacitat de recuperar-los més endavant. Desconeixem exactament què passa, tot i que els experts tenen algunes teories.
Una teoria és que, per tenir records autobiogràfics, primer cal tenir consciència d’un mateix. És necessària la capacitat de pensar en el comportament i la relació amb els altres. Els investigadors han fet un experiment en aquest sentit, anomenat “el test del pintallavis“, en què se’ls fa una marca de pintallavis roig al nas i després els posen davant un mirall.
Fins als divuit mesos no són capaços de reconèixer que el nadó que els mira al mirall són ells mateixos. En canvi, entre els divuit mesos i els vint-i-quatre, ja s’hi reconeixen, es toquen el nas i fins i tot se senten avergonyits, cosa que suggereix que relacionen el punt vermell que veuen amb la seva cara. És a dir, que ja tenen una idea de si mateixos.
Una altra explicació per a l’amnèsia infantil és la relació de la memòria amb el desenvolupament del llenguatge. Com que el llenguatge no es desenvolupa fins al final del segon any de vida, no els és possible de construir un discurs articulat sobre les vides que poden recordar més tard.
Finalment, l’hipocamp, la regió del cervell responsable principalment de la memòria, no està del tot desenvolupat en la primera infància.
La ciència continuarà investigant com influeixen els factors esmentats en el fet que no recordem gaires coses de la nostra vida abans dels dos anys.
Vanessa LoBue és professora de psicologia a la Rutgers University de Newark, a Nova Jersei, als Estats Units. La seva investigació se centra en el desenvolupament dels nadons i nens petits en dominis com ara l’emocional, el cognitiu i el perceptiu. Aquest article va ser publicat originàriament a The Conversation.
