14.04.2020 - 22:00
|
Actualització: 15.04.2020 - 07:32
Com més avança la crisi del coronavirus més es va imposant la realitat. Les anomenades ‘comunitats autònomes’ són les que lluiten al primer rengle contra la pandèmia, tot i tenir les competències robades, mentre que a Madrid els partits polítics –i d’una manera molt especial el govern PSOE-Podem– semblen concentrats només a guanyar això que se’n diu ‘el cicle informatiu’ o ‘la batalla del relat’. La imatge d’ahir d’un d’aquells militars afirmant, tot ufà, com una gran notícia que les forces armades havien aconseguit d’enxampar un lladre de taronges contrasta de manera tan feridora amb les dades sobre la realitat que aporta qualsevol conseller, que m’estalvien d’haver de fer cap comentari.
La batalla del relat, però, sol tenir un problema: l’exageració. En aquests temps de xarxes socials, es nota massa la consigna i com que n’hi ha tants que difonen la consigna alhora sempre hi ha algú, amb ganes de fer mèrits, que sense adonar-se’n patina.
Això els va passar ahir a un parell de polítics amb càrrec secundaris del PSC i els comuns, que es van entretenir a Twitter proposant una mena de gueto o règim d’apartheid contra els independentistes. Arran del comentari del conseller Buch sobre les màscares i el 1714, aquests senyors van decidir que tots som boigs i que la millor cosa que podria passar, vist que som irrecuperables, fóra que es creés una mena de reserva on estiguéssim tancats. La immoralitat que significa que algú que encara es diu d’esquerres –vés a saber per què– puga fer broma amb un tema tan gros com aquest posa el llistó del debat extremadament avall. Però, així i tot, m’agradaria fer tres consideracions.
La primera, sobre això del 1714. A mi aquesta polèmica em sembla més que desafortunada i que no trau cap a res. Em costa molt de creure que això s’haja fet a posta, deu ser perquè la formació científica sempre m’ha fet dubtar de les explicacions massa senzilles. Però, siga com siga, em sembla un error infantil que, enmig de la crisi en què ens trobem i amb tants morts sobre la taula com hi ha, algú puga facilitar tant que es desvie el debat del lloc que interessa, regalant als seus adversaris polítics una avinentesa tan extraordinària de qualificar-lo, a ell i a tots, de llunàtics. Amb el govern de la Generalitat abocat a superar la crisi sanitària, fer saltar una polèmica com aquesta, sense haver-hi cap prova ni cap manera de provar que darrere hi hagués una intenció malèvola, són ganes de regalar trumfos precisament als qui de fa anys basen l’activitat política a forjar caricatures. L’única cosa que aconsegueixes és tapar l’esforç que es fa, especialment si és un esforç que, pel que sembla deliberadament, vol ser discret i evita les fotografies amb avions que tant agraden a segons qui.
La segona és sobre això dels amish. Es veu que aquests xicots del PSC i els comuns han posat d’exemple de la reserva que voldrien crear per a nosaltres els amish, cosa que demostra que més ignorants no ho poden ser. Els amish són un poble establert sobretot a Pennsilvània, als Estats Units, que per raons religioses viuen ancorats en el passat i rebutgen, per exemple, la llum elèctrica i els motors. Però no viuen en reserves, de cap manera. Jo hi he estat, en reserves de veritat, com la de Pine Ridge dels indis Lakota, i he estat al territori amish, concretament a Lancaster. Els he coneguts i he vist com viuen. I la realitat dels amish no té res a veure amb la d’una reserva. És ben bé al contrari: els amish viuen perfectament barrejats amb els anglesos (fan servir aquest nom per parlar dels seus veïns que no són amish perquè ells parlen un dialecte de l’alemany) i són uns hàbils comerciants oberts a tot el món. De fet, aquests darrers anys han guanyat molts diners perquè, com que refusen també els pesticides, es pot certificar que l’agricultura que conreen és ecològica de fa segles i, per tant, els seus productes són molt cobejats.
I, finalment, la tercera consideració, que és la més seriosa. Després de guanyar les eleccions que el menaren a la presidència de Sud-àfrica, un periodista blanc va preguntar a Nelson Mandela si ell tenia intenció de crear un apartheid a l’inrevés, contra els blancs. Mandela va respondre que podia entendre que un blanc pogués fer aquella pregunta perquè estava segur que no era conscient ni de què deia ni de què havia estat en realitat l’apartheid. Però que ell, que havia viscut i lluitat sota l’apartheid, no podia ni acceptar que es dubtàs sobre aquest fet. I aleshores, amb aquella sorprenent serenor que tenia, li va explicar què quan decideixes de mantenir un poble apartat, posant-lo a l’altra banda d’una ratlla que vol ser una presó, tu també, d’aquesta banda de la ratlla, restes inevitablement apartat, i ets, per tant, un presoner. Per més que sigues incapaç de veure-ho.
Com deia Joan Fuster, ‘no faces mai de la teua ignorància un argument’.
PS. De les respostes dels subscriptors que trobareu ací sota, remarque especialment la que fa Oriol Roig. Perquè ha fet els càlculs que demostren que això de les 1714 màscares no era cap provocació, sinó que té una lògica matemàtica. I és prou honrat intel·lectualment –un valor que cotitza a la baixa en la nostra societat– per a acceptar l’evidència encara que no li agrade. Un exemple per a tothom.
