Amina Hussein: ‘Un cinc a zero al Madrid és més important que cent morts kurds’

Amina Hussein, periodista i activista kurda establerta a Barcelona, ha estat unes de les poques veus que, del Kurdistan Occidental estant, ha denunciat la invasió de les milícies gihadistes i l’exèrcit turc. En diversos reportatges publicats a VilaWeb ha descrit l’enèsima traïció d’Occident als kurds, que després d’haver administrat de manera autònoma el seu territori al nord de Síria, ara es veuen obligats a fugir de les bombes i recórrer a l’ajuda del règim de Baixar al-Assad. L’ocupació ha deixat fins ara crims de guerra, destrucció, la reviscolada de l’Estat Islàmic i més de 300.000 desplaçats.

—Per què vau decidir de tornar al Kurdistan Occidental?
—No sabia que la guerra m’atraparia. Havia comprat els bitllets feia temps i la meva intenció era de començar a reconstruir la casa familiar. Sincerament, no em pensava pas que Erdogan anés més enllà de les amenaces. Però just quan vaig arribar vaig saber que Turquia començava els bombardaments. Llavors vaig decidir de restar-hi. Necessitava estar amb els meus. Fer costat a les meves germanes, oncles, cosins i amics. El tercer dia de l’operació vaig anar a Mahmakia, el meu poble natal, al costat de Qamixli i de la frontera. Era tot buit i destruït. Se’m va trencar el cor.

—Han pensat d’anar-se’n, els vostres familiars?
—Sí, però tristament estan acostumats a aquesta mena de vida. Guerra, misèria… Al principi de la guerra van anar al Kurdistan Septentrional, però van decidir de tornar. ‘Preferim morir a casa que en un camp de refugiats’, em deien. La vida és molt dura. Manquen moltes coses i la inflació no para de créixer. El preu del pa i la verdura està disparadíssim. La carn és un luxe.

—Un mes i mig després de la invasió turca, què resta de l’anomenat somni de Rojava?
—Cada dia d’ocupació turca i gihadista és un dia contra el llegat de la revolució de Rojava, on les dones eren la punta de llança. Per sort, el nom i el record no es perdran entre les bombes. Però ara mateix hi ha por. La guerra ha deixat l’administració política en doina i ha canviat, a la força, les prioritats. La gent vol seguretat per als seus i vol sobreviure. Les lluites contra l’estat islàmic i el patriarcat són en un segon pla. Segons dades oficials, l’ocupació ha desplaçat 300.000 persones i 17.000 han cercat refugi al Kurdistan Meridional. La gent està farta de la guerra i molts volen fugir de Rojava. Desgraciadament, no tothom té els papers o els recursos. Travessar il·legalment la frontera amb el Kurdistan Meridional costa 800 dòlars per persona. Després de nou anys de guerra la majoria de kurds no tenen tants diners.

—800 dòlars…
—Imagina’t quant costa arribar fins a Europa… Pensa que aquesta gent només busca un lloc on poder dormir i estar tranquils. Les nits són molt llargues. Els turcs ho saben i les aprofiten per bombardar. El perill és constant. No solament ataquen per l’aire. Pràcticament tot Rojava és a prop de la frontera turca. En algunes ciutats, com ara Qamixli o Dirbêsiyê, la tanca passa gairebé pel mig dels edificis. El perill és permanent i les bombes i les bales no fan distincions entre civils o militars o entre àrabs, kurds o cristians. Els cinc milions d’habitants estan en perill i tots no poden fugir.

—On són els milers de desplaçats?
—Els que tenen recursos proven de llogar un pis o anar a casa de familiars, però més de 150.000 persones viuen en escoles de la província d’Hasaka. La ciutat, que és a uns vuitanta quilòmetres de la frontera, és més o menys a les mans del règim. Els desplaçats són repartits entre més de seixanta col·legis, on ja no es fa classe. Les aules s’han buidat i encabeixen tres, quatre o cinc famílies. Per intentar resoldre l’emergència construeixen un camp als afores d’Hasaka, però com que les ONG internacionals se’n van anar de Rojava, no hi ha recursos i la construcció és molt lenta. Pensa que la quantitat de desplaçats és enorme. És molt més alta que tota la població de l’Hospitalet de Llobregat. Tell Abyad i Serê Kaniyê, per exemple, són ciutats fantasma. S’han buidat completament. És un desastre.

—Com són les condicions de vida en aquestes escoles?
—Pèssimes. Són aules i no pas habitacions. No hi ha lavabos, no hi ha cuines, no hi ha res… No són un lloc per a viure-hi. Tres, quatre, cinc famílies en el mateix espai… I no totes són kurdes. Hi ha maneres de fer diferents, llengües diferents, religions diferents… La convivència pot ser complicada, sobretot en una situació d’emergència extrema. Però de moment no hi ha hagut conflictes. Però hi ha més problemes que l’espai. Hi falten mitjans i menjar. He vist famílies que només tenien menjar per a esmorzar i nens que anaven a dormir sense haver menjat res. Manca de roba, mantes…

—I no hi ha cap mena de suport internacional…
—Les ONG se n’han anat. No hi ha res… Els hospitals estan completament saturats. Hi ha tants ferits que no resten reserves de sang, ni antibiòtics o material mèdic. Cada nit les mesquites demanen que es vagi a donar sang o qualsevol cosa que sobri: mantes, roba, menjar… De moment l’única ajuda que ha arribat són alguns combois del Kurdistan Meridional.

—La frontera amb el Kurdistan Meridional és oberta?
—Es permet el pas de mercaderies. Però legalment els kurds de Rojava no se’n poden anar. L’administració no vol que es despobli. Jo en vaig poder sortir perquè tinc ciutadania estrangera.

—Què és la mal anomenada ‘zona segura’ que ha ocupat Turquia?
—És una franja entre les ciutats de Tell Abyad i Serê Kaniyê i que s’endinsa més de trenta quilòmetres en el territori de Rojava. Erdogan n’ha expulsat els kurds i la vol repoblar amb refugiats àrabs d’Homs, Deir ez-Zor, Ghuta… Són gent que no tenen res a veure amb el Kurdistan. Sota la falsa preocupació envers els refugiats, Erdogan ha impulsat una neteja ètnica i cultural contra els kurds.

—Algú s’ha cregut l’alto al foc anunciat per Erdogan al final de l’octubre?
—No ho sé… Les Forces Democràtiques no. La cosa clara és que ningú no li ha retret que continuï bombardant civils. Ahir mateix els turcs van atacar Ayn Issa, a fora de la zona ocupada. També han bombardat Minbic i Kobanê. Turquia i les milícies gihadistes tenen ara un objectiu molt clar: la M-4, la carretera que uneix Rojava d’est a oest. Si se’n surten, dividiran Rojava en dos. I la banda oriental acabarà aïllada com va passar amb Afrin. La intenció és desmembrar el territori i ocupar-lo tot. Ni Damasc ni Washington ni Moscou no faran res per a evitar-ho.

—Com és la situació a la rodalia?
—És una zona de guerra. Els turcs ataquen ciutats com Ayn Issa o Tell Tamer cada dia. No fan distincions. També ataquen camps de desplaçats o de detenció de familiars i d’ex-combatents de l’estat islàmic. Tell Tamer, per exemple, era de majoria cristiana. Gairebé tots han fugit per por dels gihadistes, que han destruït esglésies i tota mena de vestigi històric. Durant els primers dies d’ocupació, l’hospital de la ciutat acollia els ferits dels fronts de Tell Abyad i Serê Kaniyê. Els turcs també han provat de destruir-lo.

—I què passa dins la zona ocupada?
—No hi resta pràcticament ningú. Els gihadistes l’han convertida en un infern. Vaig entrevistar una dona d’uns seixanta anys la parella de la qual havia restat a Serê Kaniyê perquè anava en cadira de rodes i no va poder fugir. Em va dir que mantenien el contacte, però que no podia sortir al carrer. M’explicava que els milicians han assaltat totes les cases i han saquejat totes les botigues. Han cremat cotxes i fins i tot ramats d’ovelles i vaques… Troben plaer en la barbàrie i la destrucció.

—De fet, les milícies gihadistes fan publicitat dels seus crims.
—Rudaw [agència de notícies del Kurdistan Meridional] va publicar un vídeo, en què una dona explicava que un fill seu havia anat a Tell Abyad per mirar de recuperar coses de casa. El van matar. I el qui el va assassinar, quan la dona trucava per saber com estava, li va dir: ‘He matat el teu fill. Ara t’enviaré fotos i vídeos del seu cadàver.’ A més, li va enviar el seu nom i fotografies seves. ‘Denuncia’m’, li deia. Tenen impunitat total per a cometre crims de guerra. La dona no ha recuperat el cos del seu fill. No sap si l’han enterrat o l’han donat als gossos, com han fet amb tants altres. Gaudeixen amb la violència, el patiment i la sang. Han matat desenes de civils. Han segrestat personal sanitari i els han decapitat. A la política Hevrin Khalaf la van torturar abans d’assassinar-la. La seva mare no la va reconèixer quan en va veure el cadàver. Tenia la cara desfigurada i el cos destrossat.

—Ara que esmenteu Hevrin Khalaf, quin paper tenen les dones actualment a Rojava?
—Participen de la defensa de Rojava com ho han fet en la lluita contra l’estat islàmic. Però pràcticament tots els projectes per a apoderar-les han acabat aturats. Per exemple, el poble de dones de Jinwar, que era una de les fites de la revolució, ha estat abandonat.

—Com són les relacions entre les Forces Democràtiques Sirianes (SDF en anglès) i el règim d’al-Assad després de l’acord per a permetre l’entrada de l’exèrcit sirià al Kurdistan Occidental?
—Abans el règim ja era present a Hasaka i Qamixli, però ara l’exèrcit és a tot arreu. Per sort es farà càrrec de territoris recuperats a l’estat islàmic com ara Ar-Raqqà o Deir ez-Zor. La part bona és que les SDF podran dedicar-se completament a defensar Rojava. Ara, el règim ha enviat uns 2.000 soldats i han arribat en camions i no pas amb tancs i armes pesants. No tenen els recursos ni les armes per a lluitar contra Turquia. Per això n’han mort tants a Tell Tamer. El règim vol aprofitar l’acord per a recuperar el control de Rojava i tornar a arabitzar-la, tal com ja havia fet Hafiz al-Assad. Volen destruir-ho tot. Educació només en àrab, una administració controlada per àrabs… A més, també volen assimilar les SDF i l’Asayîş [policia kurda] dins l’exèrcit. Veurem com acaba.

—I què passa amb els nord-americans? Al final no se’n van?
—Quan Trump va donar l’ordre d’abandonar Síria, els soldats van desaparèixer, però al cap de tres dies van tornar amb un objectiu molt clar: protegir els camps petrolífers, que són al sud-est de Qamixli. No els importa res més del Kurdistan. Han retirat l’armament pesant de Kobanê i han lliurat la base de Serrin, on ara hi ha soldats russos. La gent no entén res. No saben què passa ni què passarà més endavant. Quan de nit sobrevolen els avions ja no saben si són turcs, russos o nord-americans. No saben si han de dormir o fugir… És una situació caòtica. Sembla que cada poblet sigui d’una potència militar diferent.

—Els heu esmentat abans. Què ha passat amb els camps de familiar i ex-combatents de l’estat islàmic?
—A Ayn Issa, per exemple, 700 interns van aprofitar els bombardament per fugir. També hi ha hagut fugides a diverses presons com la de Qamixli. No sabem on van, però segurament tornaran a empunyar les armes. Als camps també hi ha hagut revoltes i agressions contra la policia. Són uns espais perillosos. El camp més gran és a Al-Hol, a prop de la frontera amb l’Irac. Allà hi havia unes 70.000 persones, de les quals més de 45.000 eren estrangeres, sobretot d’Europa. També hi ha més de 10.000 nens.

—Hi vau poder parlar?
—Vaig parlar amb algunes dones. És sorprenent com gent formada a la UE, amb carrera universitària, poden creure en una ideologia tan retrògrada. Una noia alemanya em va dir que Erdogan els alliberaria. ‘Ens reorganitzarem i tornarem a tenir un estat, i aquesta vegada ningú no podrà liquidar-nos’, insistia. La situació dins el camp era bastant caòtica i els militars impedien que els periodistes estiguéssim gaire estona amb elles. De fet, algunes dones han agredit periodistes. Sota la roba amagaven ganivets. És com un miniestat islàmic protegit pels kurds.

—Què passarà si Turquia ocupa aquests camps?
—Tindrem les banderes de l’estat islàmic onejant una altra vegada a Síria. Tornarà l’estat islàmic amb la protecció d’Erdogan i l’aval de Trump.

—Què en penseu, del silenci de la comunitat internacional?
—A vegades es té el gallet molt fàcil per a condemnar massacres a Palestina o qualsevol altre racó del món, però amb el Kurdistan el silenci sempre és espès i feixuc. Si Hervin Khalaf fos una política palestina, el seu assassinat hauria estat portada arreu del món… No sé per què Erdogan té aquest suport internacional. No sé si és per la por de la UE envers els més de tres milions de refugiats. O per la relació secreta entre el seu gendre i el gendre de Trump. Suposo que són els interessos econòmics, al cap i a la fi, però és fastigós.

—I què cal fer per a trencar aquest silenci?
—Cal denunciar què passa al Kurdistan perquè pugui sortir a les notícies. Tothom n’ha de prendre consciència, informar-se’n. Participar en les manifestacions i demanar explicacions als polítics. Però també a les altres institucions. Com ara el Barça, que porta publicitat de Beko, una empresa turca que forma part d’un conglomerat que a banda fabricar electrodomèstics també fabrica vehicles militars… Si es va treure Catar, per què no es fa fora Beko? I parlem de l’equip d’una terra que cerca el seu lloc al món, com els kurds. Suposo que un cinc a zero al Madrid és més important que cent morts kurds.