26.11.2020 - 21:50
Si hi ha un escriptor que s’ha mostrat poc optimista aquests darrers vint anys, és Amin Maalouf (Beirut, 1949). En la seva trajectòria personal, s’hi ajunta una biografia que és per si mateixa la de la conformació de la població d’aquesta nova Europa sorgida després de la Segona Guerra Mundial i en què els interessos geoestratègics de les grans potències sobre llocs molt petits han causat veritables estralls. Procedent d’una família de periodistes cristians, de mare francòfona i pare anglòfon, Maalouf pertanyia a les elits culturals libaneses, on va dirigir el diari an-Nahar. La guerra civil de 1975 ho va canviar tot i va haver d’exiliar-se a França i convertir-se, amb els anys, en un dels seus intel·lectuals més respectats. No va abandonar el periodisme i va saber posar la mirada en llocs on ningú no mirava, fins a assolir un èxit brutal el 1983 amb Les croades vistes pels àrabs, un text referencial per als historiadors que mostra la brutalitat occidental en els intents de reconquerir Terra Santa i que obligà a repensar l’eurocentrisme des del qual s’explica tradicionalment la història.
Maalouf ha fet de la seva vida material literari i material de pensament, amb textos clau sobre la diversitat dels orígens, els enfrontaments entre comunitats i l’exili i, per tant, no és inesperat que en la seva nova novel·la, Uns germans inesperats, (Alianza Editorial, amb la traducció sempre de màxima garantia d’Anna Casassas) l’escenari sigui una illa de l’Atlàntic, tenint en compte que aquest home mediterrani fa trenta anys que té una segona residència en una petita illa d’aquest oceà.
És en aquest espai on viuen, tal com explica la nota editorial, l’Alec, dibuixant quinquagenari, i l’Ève, novel·lista d’un sol gran èxit editorial mític: “Són els únics habitants d’un illot minúscul de la costa atlàntica. S’eviten, fins al dia que tots els mitjans de comunicació deixen inexplicablement de funcionar i això els força a sortir. Què passa? S’ha produït una catàstrofe al planeta, després de tantes amenaces de conflicte nuclear i d’atemptats terroristes a gran escala? Què ha succeït a les altres illes de l’arxipèlag, a la costa, a la resta del país, a la resta del planeta? De mica en mica, l’Alec resoldrà el misteri. Gràcies al seu vell amic Moro, conseller de confiança del president dels Estats Units, podrà reconstruir el desenvolupament dels fets fins a descobrir que, si bé s’ha evitat el desastre, ha estat d’una manera tan estranya i inesperada que la Història ja no podrà reprendre el mateix curs. La trobada dels nostres contemporanis desorientats amb uns ‘germans inesperats’, fills d’una civilització misteriosa que es proclama hereva de l’antiga Grècia i que ha arribat a tenir un coneixement de la medicina molt superior al nostre, converteix aquesta novel·la en un conte modern d’una gran força dramàtica.”
Fins aquí, la publicitat editorial. El cas és que l’escriptor es va reunir amb una trentena llarga de periodistes mitjançant la plataforma Zoom per defensar el seu llibre, i si algú esperava una mica d’optimisme, l’escriptor va transmetre força escepticisme pel món pandèmic i postpandèmic i una certa sensació de necessitar urgentment escalf humà.
Tot i que els editors d’Alianza han assegurat que l’aparició del llibre havia estat l’única bona notícia del 2020, la seva editora, Valeria Ciompi –que tampoc no era precisament una portaveu de l’optimisme– explicava que la novel·la havia estat escrita abans del confinament i que la relectura s’havia fet durant el tancament. “És una novel·la que busca esperança en la ficció, perquè en la vida real és molt complicat trobar-la.” Començàvem forts amb les dosis d’ànim i en la primera intervenció el premi Príncep d’Astúries de les Lletres ja va deixar anar una primera sentència demolidora: “Ara tots ens hem acostumat a noves maneres de fer i ens demanem si seran provisionals o no. Jo no sé si tornarem a l’antiga normalitat, no sé si la vida de després en algun moment serà igual, però ho dubto i no sé a què s’assemblarà, però el vaig començar a escriure convençut que el món anava de cap a un naufragi i això s’ha confirmat totalment.” Sembla clar que Maalouf no ha combregat en cap moment amb la teoria que d’aquesta crisi en sortirem millors ni enfortits ni res de semblant.
Uns germans inesperats és un llibre escrit abans de la pandèmia, però que s’ha acabat de gratinar durant el confinament-desescalada-confinament viscuts a Europa els darrers vuit mesos. “És una ficció en què el món para i a poc a poc torna a viure, però anem descobrint que la nova vida és molt distinta i que les coses fonamentals i més bàsiques han canviat. Per aquest motiu, quan llegia novament el manuscrit, vaig pensar que hi havia referències importants per al món d’avui.” Maalouf venia de publicar fa poc més d’un any El naufragio de las civilizaciones, un assaig on imaginava un món que avançava cap al naufragi. “I la novel·la d’ara parteix d’aquesta por, de veure que el món avança així. La novel·la neix d’una angoixa respecte de la història tal com és ara, que avança cap allà on no desitjaria”, explica el libanès.
En el procés de construcció, Maalouf ha definit aquest nou llibre com una paràbola “que és una forma que s’adapta molt bé al món d’avui”. “Per descomptat que es poden fer novel·les realistes que intenten descriure o projectar-se de cap al futur, però entenc que la paràbola permet de superar algunes limitacions i sentir-me lliure per inventar un món futur, perquè independentment d’aquesta ficció, el món necessita ser repensat més que en qualsevol altre moment de la història. Hi ha alguna cosa nova que no havia passat mai, amb la sort que la humanitat avui té els mitjans per a resoldre tots els problemes que se li plantegen. Li falta saber cap on va i què li agradaria construir. Aquest és el problema, que no sabem cap on anem i ens falta molta imaginació i aquest és el lloc concret que ha d’ocupar la literatura a la humanitat, ha de servir per a imaginar el món.”
I si ací començava a haver-hi una espurna d’optimisme, a la següent intervenció, una altra maçada: “Estic consternat i aclaparat per l’evolució del món, perquè a tot arreu hi ha un increment de les tensions i estic segur que quan acabi la pandèmia el món haurà entrat en una nova guerra freda. De fet, ja ha començat una nova cursa d’armament i anem demostrant la nostra incapacitat per viure junts les diferents comunitats. El món hauria de ser reinventat i potser aquesta pausa del 2020 seria el moment ideal per fer-ho amb la ciència i la tecnologia, però em sembla que no en serem capaços.”
I malgrat tot, encara un punt d’esperança, perquè creu que és la funció de l’escriptor en aquest món. “Per una qüestió de principis, el paper de l’escriptor és ser lúcid i mantenir aquesta esperança, un escriptor que creu que no hi ha futur és inútil per a la humanitat.”
Després d’aquesta mínima ditada de mel, un altre clatellot, en aquest cas quan és preguntat sobre les identitats assassines, un dels temes que centra un dels seus assaigs més cèlebres. I diu: “No crec que tot el que he escrit en aquests darrers trenta anys sigui inútil, espero que comporti els seus fruits, i continuo expressant les coses en les quals crec, però no hem avançat gaire i les relacions entre persones d’orígens distints no millora en cap societat, a cap país es fa un esforç de debò amb saviesa i perseverança per a permetre un canvi en aquesta conjuntura d’identitats assassines. El fanatisme i la criminalitat són molt difícils d’aturar, i aquest fanatisme comporta un terrorisme residual molt difícil d’impedir, sigui quin sigui el nivell de vigilància. Espero que hi hagi un combat veritable per guanyar el pensament i la manera de concebre el món perquè aquests actes s’impedeixin per un control social de l’entorn mateix d’on vénen aquestes persones, que aquests actes siguin inacceptables en origen. Mentre no assequem l’aigua on viu el peix del terrorisme, val la pena continuar el combat.”
I malgrat tot, malgrat tot el pessimisme que traspua l’escriptor, la novel·la, la literatura es converteix en una possibilitat de canviar les coses emmirallant-se en l’exemple de la Grècia clàssica. Al final, tot torna als clàssics, fins i tot els clàssics contemporanis s’hi inspiren en moments de desencís.
