21.06.2019 - 21:50
Una encaixada de mans és la salutació més comuna i estesa al món i la que s’ha adoptat com a més universal. Els primers indicis documentats de l’encaixada de mans es remunten cinc mil anys enrere, en jeroglífics egipcis en els quals es representen pactes entre homes i deïtats que, solemnement, s’estrenyen les mans en senyal d’acord. Quan Roma i Grècia van envair Egipte, cada un va portar aquest costum de retorn als seus països. Un dels antecedents històrics més importants prové de Babilònia el 1800 aC. Durant la festivitat de Cap d’Any, el monarca babiloni havia d’estrènyer la mà a l’estàtua de Marduk, màxim déu babilònic, en senyal de respecte. Quan els assiris van envair Babilònia, els seus reis es van trobar obligats a continuar el costum per evitar que el poble conquerit recentment es rebel·lés. Aviat, els assiris van creure que això era una tradició general i la van portar com a seva a tot l’Orient Mitjà.
Al món hi ha més maneres de saludar-se. Els membres de l’ètnia Nga de Malawi, per exemple, se saluden sacsejant el membre viril del contrari. Dues sacsejades si no és persona propera i tres si és un parent directe. La singular forma de salutació procedeix de la creença d’algunes tribus que consideraven un perill besar-se perquè l’ànima se’ls podia escapar per la boca.
Dissabte passat, el senyor Valls va negar la salutació al president Torra. No havia de tocar-li els collons, i parlo literalment, perquè metafòricament ja ho havia fet donant els seus vots a l’alcaldessa Colau a l’Ajuntament de Barcelona. A ella, per contra, sí que la va petonejar sense por que se li escapés l’ànima per la boca.
Personalment, penso que cada u pot saludar qui li vingui de gust. Per a Josep Pla, una manera de classificar les persones del nostre entorn és dividir-les en amics, coneguts i saludats. Ara hi podríem afegir els no saludats. De tota manera, sorprèn que aquest espanyol afrancesat, flagell dels gitanos a França, perdi les bones maneres.
Desconec què en deu pensar la senyora Arrimadas, d’aquest afer. A les eleccions passades, quan la presidenta d’una mesa electoral li va negar la salutació, es va emprenyar com una mona i va fer una piulada dient: ‘Això és el que hem d’aguantar els constitucionalistes a Catalunya: la presidenta de la mesa electoral del col·legi en què he votat es nega a donar-me la mà per les meves idees. El nacionalisme tòxic trenca les societats.’ Ràpidament, el seu senyor Rivera, hi va afegir: ‘Una demòcrata que va guanyar les eleccions a Catalunya davant una sectària separatista. Així és la Catalunya de Torra, Puigdemont i cia. És a les nostres mans canviar aquesta situació. Vinga, Espanya!’
Però tornem al senyor Valls i a la seva estada a l’Elisi francès. Repassant l’hemeroteca, podem comprovar que no s’ho pren gens bé quan li ho fan a ell. Essent primer ministre, un policia li va negar la salutació durant l’homenatge a dos agents assassinats per un gihadista francès. L’escena, retransmesa per les televisions, reflecteix com l’home rebutja donar-li la mà; Valls frena i es col·loca davant seu per exigir-li la salutació, i l’agent torna a negar-s’hi.
Dubto molt que el senyor Valls apliqués amb el senyor Torra la màxima de Joan Fuster, quan diu que forma part d’una bona educació saber en quines ocasions cal ser mal educat. Entre altres coses, perquè segurament el senyor Valls ignora qui és l’homenot de Sueca. Suposo que es tracta de la coneguda llei de l’embut que, juntament amb l’article 155, tant agrada als seus fins fa poc companys de Ciutadans; o potser també d’una qüestió de collons. Una cosa és clara a hores d’ara: que el president Torra és un no saludat del senyor Valls, i que el partit de Ciutadans ja no és amic, ni conegut ni saludat.
